dimarts, 29 de maig de 2018

Tot passavolant té una història

La directora Agnès Varda, que precisament avui fa 90 anys, és tresor vivent de la cinematografia francesa, i encara té prou empenta per tirar endavant nous projectes com és aquest documental «Visages, villages» (Cares i pobles) de 2017. Cal dir que hi aporta sang fresca l’«artivista» JR (Jean René, París, 1983), que s’ha fet mundialment famós fotografiant la gent i enganxant versions gegantines dels retrats en façanes d’edificis.

Si hem de creure’ns la premissa del film, Varda i el seu jove còmplice surten a les carreteres franceses en el seu estrafolari vehicle (que és com una mena de fotomaton ambulant) sense itinerari preconcebut, tot esperant que sigui l’atzar qui escrigui el guió. Potser el que segueixi no serà tan casual com es pretén, però ja hem sigut seduïts d’entrada per un juganer pròleg on es relata les diverses maneres com Agnès i JR «no» es van conèixer.

La navegació per carreteres secundàries aviat aporta una nodrida col·lecció de testimonis de gent treballadora i corrent —miners, una cambrera, estibadors, obrers d’una química, cabrers— que expliquen les seves vivències davant de la càmera. De seguida queda clar que tots tenim dins una història vital que mereix ser escoltada; i no, no és la bajanada aquella dels quinze minuts de celebritat d’en Warhol, sinó quelcom més lligat a la dignitat del treball i a la fidelitat als orígens. En aquest context, el legítim orgull dels retratats en veure la seva pròpia representació dominant el seu paisatge quotidià emociona doblement.

Tot plegat és un recorregut agraït i encantador —s’inclouen com a coartades culturals de refresc sengles visites al que era el poble d’estiueig de Nathalie Sarraute i al que és la tomba d’Henry Cartier-Bresson—, però en el segon terç de la pel·lícula amenaça el perill de patir una sobredosi de bon rotllo. Per fortuna, la cosa es redreça aviat amb uns trenta minuts finals, tan inventius com emotius de debò.

És en aquest tram quan Varda ens canta una cançó emocionada, rememora una de les escenes més cèlebres de «Bande à part» (de Jean Luc-Godard), rep un moc del mateix JLG a Rolle (Suïssa) (i visiblement se’n ressenteix), posa una nota al peu de la seva mortalitat i fa una entendridora concessió a la curiositat del seu jove col·lega. No sé quin altre motiu esteu esperant per mirar-vos la pel·lícula dels fets. Que és important des de qualsevol faceta que us la mireu.

I de torna la música de Matthieu Chedid, sensacional de tan positiva com és. Deus sobre deu. Quin plaer tot això!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada