dijous, 10 de maig de 2018

Tocats de l’Ala Oest

He mirat quasi d’una tacada, i amb satisfacció creixent, les sis temporades existents de «Veep» (n’hi ha una setena i final programada pel 2019). «Veep» va començar com una reedició americana de la sàtira política «The Thick of It», que Armando Ianucci va escriure per a la BBC l’any 2005. El que en la versió britànica afectava un departament fictici del govern, a l’encàrrec per l’HBO concerneix directament a la Casa Blanca.

«Veep» segueix la carrera política de Selina Meyer (Julia Louis-Dreyfus), la qual a l’inici de la primera temporada és la vicepresidenta del país en equip amb el president Stuart Hugues (a qui mai no veurem). Un gag freqüent dels primers capítols és la pregunta que fa Selina cada vegada que arriba al seu despatx per saber si el president ha trucat: la resposta és sempre en negatiu. La inesperada dimissió del president al final de la tercera temporada, converteix Selina en presidenta accidental. Fracassat el seu intent de ser elegida presidenta al final d’una campanya plena d’incidents, la sisena temporada s’ocuparà de la seva vida com a ex-presidenta i de la manera com intenta gestionar el seu llegat.

Es tracta d’una farsa sagnant i divertidíssima (segons el meu particular sentit de l’humor), que presenta la política com un joc entre ineptes corruptes, genèticament disposats a la mentida i a fer que un altre carregui amb els teus errors. Sense pietat ni sentit de la correcció política, Selina i el seu equip estan disposats a treure rèdit electoral de qualsevol calamitat, tant siguin presos polítics com nens seropositius. La vicepresidenta en concret mostra els exemples més extrems de disposició a sacrificar-ho tot pel seu càrrec. Només cal veure capítols tan brutals com el de l’agonia de la seva mare, o tot el que té a veure amb la seva mortificada filla Catherine (Sarah Sutherland), només apreciada per la seva utilitat propagandística.

«Veep» és el revers diabòlic (i en clau de «sitcom» de mitja hora) de «The West Wing». Comparteix amb l’obra mestra de Sorkin escenari, personatges loquaços i protagonisme coral. Encara que aquí no hi trobareu cap idealisme entorn de la democràcia, els personatges diuen el doble de paraules (i el doble de ràpid) i a cada escena intervenen un mínim d’una dotzena d’actors a dos gags per minut i actor.

Diria que la qualitat dels guions va millorant a mesura que avancen les temporades, evolució sempre més desitjable que la inversa, tot i que en una «sitcom» la familiaritat acumulada amb situacions i personatges sempre és un punt a favor. Ianucci va abandonar el projecte al final de la quarta temporada, però gran part del seu «all british team» de guionistes romangué. La veritat és que no es nota cap sotrac en el nivell del programa; de fet, he adorat la cinquena i sisena temporades incondicionalment, potser perquè són les més boges de totes.
En un programa d’aquest tipus els actors són essencials i afortunadament Julia Louis-Dreyfus està a l’alçada del que es podria esperar del fonament de la sèrie. Comedianta consumada, pallassa continguda, camina sempre per la corda fluixa al límit del que és humà i es fa adorablement detestable sense cap esforç.

De la galeria de personatges destacables que l’acompanyen és de justícia mencionar Tony Hale, que fa de Gary Walsh, assistent personal de Selina, patidor, pusil·lànime, empàtic i sentimental. Es tracta d’una composició tan còmica i tan deliciosa, que gairebé posa en perill l’equilibri de la sèrie. No endebades és l’únic actor més enllà de Dreyfus que ha rebut premi Emmy per «Veep».



Però no cal menysprear cap dels actors en nòmina, que tots estan excel·lents. Entre els esquius, que li agradaria rescatar a en Pons, podríem parlar de l’abrupte Gary Cole (marit de Diane Lockhart a «The Good Wife»). O del John Slattery, guineu platejada (de «Mad Men»). Encara més conspicus són Hugh Laurie («House») i Stephen Fry (enverinat amb element atòmic innominat). Tot essencialment molt britànic.

El pitjor problema que suposa «Veep» és la seva verbositat. Si no comprens l’americà col·loquial, parlat a la velocitat de la llum, els ulls se’t partiran llegint els subtítols. La versió doblada no fa justícia al magnífic elenc implicat; però el programa és tan bo, que justifica el sacrifici. Visió recomanadassíma.

2 comentaris:

  1. Des de que la vaig veure premiada en múltiples anys en els Emmys que la tinc posada en la llista de pendents, el que passa es que entre el Que Qui Com i en Paul Weston de En Terapia tinc la zona dels 20-30 minuts ocupada, però aviat li faré lloc. La temàtica de la Casa Blanca sempre m'ha agradat, en especial la meva estimada The West Wing, se que es un rotllo totalment diferent, però les comèdies solen ser bastant el meu camp si no son tipus culebró.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és tan diferent a l'Ala Oest. També té 200 persones parlant a l'hora. A més, millora a mesura que avança.

      Elimina