dimecres, 12 de desembre de 2018

Teràpia amb fantasmes

Començaré amb un advertiment important: la sèrie de Netflix «La maledicció de Hill House» pràcticament no té res a veure amb la novel·la homònima de Shirley Jackson, encara que sigui citada com a font d’inspiració als títols de crèdit. Les coincidències no van més enllà de l’existència d’una casa encantada de nom Hill House i alguns personatges de similar nom o cognom. No cal dir que el llibre de Jackson és infinitament més original que la convencional sèrie televisiva, tot i que aquesta no deixa de tenir algun punt d’interès.

L’acció té lloc en dos temps que es van alternant a la majoria de capítols. A l’estiu de 1992, la família Crain —els pares Hugh (Henry Thomas, l’Elliott d’«E.T.») i Olivia (Carla Gugino, la mare de «Spy Kids») i els seus cinc fills— compra la mansió Hill House per restaurar-la i revendre-la; però la seva estada es veurà alterada per fenòmens misteriosos, que culminaran amb una tràgica pèrdua,, el que obligarà els Crain a fugir de la casa. Vint-i-sis anys més tard, la família Crain es torna a reunir a causa d’un altre fet luctuós (ara el pare l’interpreta Timothy Hutton i entre els fills adults reconeixerem Michiel Huisman de «Joc de Trons» i «Treme») i s’haurà d’encarar amb el seu obscur passat, si vol tenir algun pervindre.

La sèrie, creada, escrita i dirigida per l’especialista en terror Mike Flanagan, sorprèn favorablement pels seus calculats jocs formals. Així, cadascun dels cinc capítols inicials abasta els mateixos arcs temporals, però ho fa des del punt de vista de cadascun dels cinc germans. Així, fets que en un primer moment podrien semblar banals, cobraran més sentit quan contemplem la perspectiva alternativa. El capítol sisè («Dues tempestes») narra simultàniament dues crucials nits de llamps i trons separades en el temps mitjançant tres o quatre elaborats plans-seqüència.

Jo, que no sóc gaire amant de les pel·lícules de por i fantasmes, agraeixo aquests exercicis d’estil, on els efectismes i els ensurts funcionen sota mínims, i la intriga potser peca de lenta; però en un món més positiu la podríem qualificar d’atmosfèrica. Malauradament, «La maledicció de Hill House» empitjora quan més s’acosta al final: per a un racionalista no hi ha res més temible que la conclusió d’un conte de fantasmes, i pocs autors estan a l’altura de superar el ridícul.

Mike Flanagan reserva el penúltim capítol a les al·lucinacions previsibles de la senyora Crain, que no em venien gens de gust. Però el delicte major de «La maledicció de Hill House» és el seu aberrant últim capítol, on tothom fa catarsi davant de la càmera, explica coses que en la vida real no faries naturalment, i acaba superant traumes per la potestat sobrenatural dels guionistes de Hollywood.

Actors molt correctes, un guió parcialment encomiable i algunes audàcies formals, es veuen espatllats per un remat peresós, argumentalment confús, i per un missatge que fa tuf de literatura d’autoajuda pels quatre costats. Malgrat tot, es deixa veure.

Cap comentari:

Publica un comentari