divendres, 21 de desembre de 2018

La literatura serà televisada (o no serà)

Cada dia que passa més obres escrites per ser publicades en format de llibre són adaptades a la petita (o gran) pantalla del nostre televisor. Cert que el mateix havia passat amb el cinema des dels seus inicis, on s’havia emprat com a font d’inspiració tant els clàssics universals de la literatura com els més conspicus èxits de vendes. Però diria que amb l’actual mitjà televisiu, en el qual la proliferació de plataformes és directament proporcional a l’avidesa dels seus espectadors per endrapar nou material, aquesta tendència ha esdevingut una obsessió compulsiva que no respecta gènere ni autor.

Ha passat amb clàssics indiscutibles com Tolstoi, o més discutibles com Forster; també amb autors respectables de literatura dita seriosa, com Margaret Atwood, de la qual «Alias Grace» generà una producció bastant prestigiosa i soporífera per a Netflix; però també «The Handmaid’s Tale» per a HBO, amb una bona primera temporada, tot i que la segona volés lliurement amb resultats més dubtosos. «Olive Kitteridge» d'Elizabeth Strout també va gaudir d’una adaptació modèlica a HBO que diria que millorava els contes originals.

Hi ha hagut clàssics de gènere, previs a l’era del best-seller, com «The Man in the High Castle» (a Amazon), que a partir de Philip K. Dick ha bastit un potent seguit de temporades. O «The Haunting of Hill House» (Netflix), que ha citat el nom de Shirley Jackson en va, per inventar-se una truculenta invenció farcida d’ensurts i autoajuda.

Queden, per acabar, la digestió dels èxits de vendes més recents, començant pel "Westworld" de Michael Crichton, del qual HBO n'ha fet una sèrie difícil d'entendre i d'entomar. Queda també aquesta «La catedral del mar», de títol tan execrable, que s’ha vist tant a Antena 3 com a TV3. O «L’amiga estupenda», primera part de la tetralogia d’Elena Ferrante, visible a Netflix ara mateix. Segons J., que és un expert en qüestions napolitanes, l’ambientació li sembla falsa i el llenguatge prescindeix massa del dialecte autèntic.

I ja de passada, acabem de mirar «The Alienist», basada en un «best-seller» de Caleb Carr, a Netflix. La trama és morbosa —nens que es prostitueixen, víctimes d’un assassí en sèrie—; el context històric és interessant: la Nova York de finals del segle XIX, els principis de la psiquiatria, i el passat policial del futur president Theodore Roosevelt. Gran reconstrucció d’ambients i arquitectures, i un trio de protagonistes ben solvent: Daniel Brühl, Luke Evans i Dakota Fanning. Llàstima que el guió sigui tan destraler i tan mancat de lògica. Encara no m’explico com algú la pot classificar entre les sèries de l’any.

Tornaré a llegir cap altre llibre en paper? O esperaré que me’ls regalin tots digerits en versió visual apaïsada? Aquest era el pensament que motivava l'inici de l'apunt.

Cap comentari:

Publica un comentari