dimecres, 16 de gener de 2019

Tres ciutats llombardes: Accademia Carrara (1)

Via Pignolo
Si a la Ciutat Alta de Bèrgam li corresponen els edificis més antics i els carrers més pintorescos, la Ciutat Baixa té també algun encant, encara que de data més recent. És a més on viu, treballa, compra i es diverteix la majoria de contribuents bergamascos. A la Ciutat Baixa es troba també l'Accademia Carrara, una de les grans pinacoteques del país, amb una col·lecció de pintura italiana d'extensió mitjana, però gran categoria. Carrara per cert no té res a veure amb el marbre, sinó que prové del mecenes Giacomo Carrara que donà la seva col·lecció a finals del segle XVIII.

L'edifici de Simone Elia va completar-se el 1810 i es troba en una plaça particularment tranquil·la. Al seu davant hi ha la Galleria d'Arte Moderna e Contemporanea, que actualment és gairebé una estafa; però la Carrara val molt la pena i els quadres estan exposats amb molt de gust.


Ja a la primera sala topem amb un delicat Andrea Mantegna. La Mare de Déu té una expressió intel·ligent i decidida. El dinàmic nen Jesús sembla que hagi pres algun estupefaent; però potser només lamenta el futur que li espera.


Entre mística i realisme, jo sempre escolliré el segon. Doneu-me doncs aquest Leonello d'Este pintat per Pisanello, jove envoltat de la bellesa i la seguretat que ofereixen la riquesa. Glòries passades que encara brillen ara, sis segles més tard.


I aquí un altre Pisanello. El model no és tan impressionant i segurament devia de ser un personatge menor a l'escalafó de l'època; però què versemblant i proper que resulta. A més, la clara fragmentació cromàtica prefigura Mondrian cinc segles abans.


Un altre que optava pel retrat fidel i poc embellidor de la realitat va ser Jean Clouet. Però és que no hi ha res més bell que la imatge de la veritat humana, la d'aquest cavaller per exemple, de qui ja hem oblidat la identitat.


En contrapartida a la de Mantegna, la Mare de Déu de Giovanni Bellini es nota que ja ha anat a costura i a aprendre de lletra. Si abans predominaven els difuminats, aquí el que guanya és el traç (característica que l'emparenta a Botticelli), i una indubtable preferència per les faccions "mainstream".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada