dimecres, 9 de gener de 2019

Doble dol


La Marta Orriols (Sabadell, 1975) té la sort infreqüent de publicar els seus llibres simultàniament en català i castellà, almenys això és el que ha passat amb «Aprendre a parlar amb les plantes» (Edicions del Periscopi, octubre de 2018, però també Lumen). Crec que li ha anat força bé, ja que sovint l’han considerada una de les novel·les de l’any, categoria que ha compartit amb «Permagel» d’Eva Baltasar i «Els llits dels altres» d’Anna Punsoda: tres històries escrites per dones, narrades per protagonistes femenines i amb experiències terribles al seu interior.

Confesso que el tremendisme d’«Els llits dels altres» va imposar una barrera que em va dificultar l’apreciació. «Aprendre a parlar amb les plantes», tot i que parteix també d’un fet traumàtic, suscita una empatia de més ampli abast. Vejam: la Paula és metge, té quaranta anys, i una vida encarrilada amb en Mauro, quan aquest li anuncia que la deixa per una altra. L’home mor poc després en un accident de tràfic. És una trista casualitat, però són coses que passen.

El llibre s’ocuparà del procés pel qual haurà de passar la Paula per superar aquesta doble pèrdua, la del lligam amorós i la de l’existència física de l’amant. La Paula és un personatge dur i esquerp, difícil de consolar, i les seves reaccions no seran sempre les que més satisfacin les bones intencions del seu entorn. La independència, gairebé antipatia, de la protagonista és un encert que li evita a la novel·la caure en la previsibilitat. També és molt bona idea de guió que la seva especialització sigui la neonatologia —molt ben documentada, a ulls d’un profà, en els seus detalls més tècnics—; perquè en una novel·la tan lligada a la mortalitat, la presència dels infants prematurs provoca una estranya tensió narrativa, atès que un nadó no equival sempre a un supervivent.

Sense perdre la naturalitat, Orriols empra una prosa gens adotzenada, on es combinen el seny, la sensibilitat i una certa malícia estructural. «Aprendre a parlar amb les plantes» es llegeix no tant pel que passa, com per la manera com passa. Amb tot, el personatge de Quim, amant ideal, fuster viril, m’ha semblat una palla mental (que jo comparteixo entusiasmat).

No em veig capaç de dir res gaire dolent d’aquest llibre, si no és que m’ha costat gairebé un més sencer per acabar-lo. D’acord que les festes nadalenques distreuen sempre la lectura durant desembre a tots els que som propensos a la distracció; però aquesta dilació ha alçat indefinides veus d’alarma. Potser és que la trama perd pistonada, o és que ja s'endevina cap a on tirarà; però la novel·la m'ha semblat d'una agradable correcció, per damunt de la mitja. Em temo que no puc ser més elogiós.

2 comentaris:

  1. Ostres, sense estar en desacord en res del que dius, em sembla que jo en vaig gaudir molt més que tu, i efectivament és un dels millors llibres que vaig llegir l'any passat. Per mi guanya de moltíssim a 'Els llits dels altres' i també a 'Permagel', encara que no de tant. El vaig trobar molt ben escrit i sorprenentment absorbent pel tema que tracta. No se'm va allargar gens en el temps, no. Però em sembla que a la meva parella li ha quedat una sensació com a tu, de 'molt bé però no n'hi ha per tant'. Potser és de sentir-ne a parlar tan bé...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja dic que les festes nadalenques no afavoreixen gaire la concentració. Potser en un altre moment m'hagués absorbit més.

      Elimina