Juan Bautista Maíno

D'entre les cessions del Museo del Prado al Museu Víctor Balaguer de Vilanova destaca aquesta taula de traços contundents i extrema personalitat. Representa Sant Domènec de Guzmán i la firma Juan Bautista Maíno, un nom que em resulta totalment desconegut. Així que vaig a documentar-me a la xarxa (Wikipedia) i m'assabento que és un artista de producció breu i reputació reivindicada en anys recents. Durant molt de temps se l'havia considerat italià, però va néixer el 1581 a Pastrana (Guadalajara), fill d'un comerciant milanès i una noble portuguesa que estaven al servei de la princesa d'Éboli. El 1613, ja grandet, va ingressar a l'ordre dels dominics, per això s'ha volgut veure en el quadre de dalt un autoretrat.

Al museu vilanoví Santo Domingo està acompanyat de Santa Caterina de Siena, una altra potent icona, que res té a veure amb les bledes imatges de les vides de sants tradicionals.

Maíno passa per ser un dels nostres representants ibèrics de l'escola de Caravaggio; però jo no li sé trobar ni la dramatització excessiva, ni el predomini del clarobscur del mestre milanès. S'inclina més aviat pels colors inapel·lables i bàsics, i per composicions inaudites que ningú abans havia intentat.

M'adono ara, tardanament, que aquest "christmas" tradicional, alternativa natural i "clàssica" als d'en Ferrándiz, era obra seva. L'havia contemplat sempre amb un badall d'acompanyament com a perspectiva vital. Ara no n'estaria tan segur. Com a detall anecdòtic, diuen que el mosso de dalt a l'esquerra és un altre autoretrat de Maíno. L'ampliarem, per si ho dubtàveu: ens agraden les mistificacions.

Una altra fotografia bíblica de Maíno que ens agrada correspon a la Pentecosta (d'on m'ha sortit aquest plural majestàtic?) Hi ha un colom que imparteix do de llengües pel mètode de Berlitz o l'Assimil. El conjunt de figurants es comporta força bé, fidels al guió. Taronja, vermell i verd semblen ser els signes d'identitat de Juan Bautista Maíno.

Escriuen els experts que l'artista que protagonitza aquesta entrada presenta característiques úniques entre els pintors del seu temps. Com a mínim, tret de Patinir, ningú no pintava paisatges tan suculents com el següent. O San Joan Evangelista a l'illa de Patmos i abraçat a una àliga; de propina.

Però la peça que més ràbia em fa i més m'entusiasma és una Nativitat amb Pastors. El quadre és ple de postures teatrals i de buits interessats, recorda Dalí i de Chirico al mateix temps. Em provoca un mareig conceptual que abaix a la dreta hi figurin un anyell de Zurbarán i un amable gosset d'Instagram. Tenim el que ens mereixem.