dilluns, 4 de febrer de 2019

Vol transoceànic


Marta Rojals, esdevinguda immensament popular gràcies a un debut enlluernador —«Primavera, estiu, etcètera» (2011)—, que amb «L’altra» (2014) va acabar confirmant; s’atreveix ara, a «El cel no és per a tothom», amb un format de talla gran, d’aquells que no són aptes per a tots els estómacs ni tots els cervells, una novel·la de pràcticament 600 pàgines. Si abans l’Èlia i l’Anna foren les protagonistes i el marc temporal es va limitar a dies o mesos, ara —com si es tractés d’una superproducció de Hollywood— disposarem de tres actors principals i quaranta anys d’història familiar, que abasten des de finals de la dècada dels setanta fins al principi de la crisi del 2007.

Rojals retorna a l’entorn rural del seu primer llibre, encara que ara se situa a prop de l’àrea metropolitana barcelonina (potser el Penedès), per explicar la història d’unes bessones, Eva i Sara, antitètiques i enemistades. I la del seu germà petit Pep, que probablement hauria preferit no haver d’exercir d’àrbitre constant entre elles dues. «El cel no és per a tothom» es centra bàsicament en les forces internes que articulen el funcionament de les famílies, en les seves aliances i els seus enfrontaments, en els secrets i les mentides. Amb la rivalitat entre les dues germanes, Rojals il·lustra el conflicte que pateixen les dones del present per conciliar la carrera professional amb la creació d’una família pròpia; hi proposa dues solucions ben diferents, que lliga amb la poc subtil metàfora de l’aeronàutica i les ganes de volar.

La novel·la està estructurada en dues línies narratives paral·leles. En el present (situat l’any 2007), una crisi provocada per l’Ona, la filla de l’Eva, propicia una trobada de cap de setmana entre els tres germans, després d’anys d’allunyament voluntari de les bessones. La descripció d’aquest tens encontre s’alterna amb diverses escenes del passat que van explicant la biografia familiar i de mica en mica van il·luminant les reaccions i els capteniments del present. Aquesta construcció requereix un control ferreny dels girs de la trama, per aconseguir que les revelacions sorprenents es distribueixin al llarg de les pàgines, sense aixecar la llebre abans d’hora. Com que de l’elusiva Rojals una de les poques coses que coneixem és la seva professió, és inevitable trobar aquesta novel·la marcada per la seva arquitectura i d’una meticulositat digna del càlcul d’estructures. El nivell de precisió (i de prolixitat) amb el que s’especifiquen detalls sobre gestió del patrimoni cultural, requisits de les escoles de vol, història de l’aviació espanyola, o el funcionament de les corrupcions municipals, supera les exigències de la majoria de lectors distrets. I no és menys precisa, quan lliga cada escena del passat amb el seu context històric i amb els mems que li pertoquessin (siguin les cigarretes «Bisonte», els pastissets «Pantera Rosa» o les cançons de Perales). Em jugo un pèsol que darrera d’aquesta obra, en el seu taller, hi ha un full d’Excel a punt de ser descobert.

Rojals continua brillant en el control dels diversos nivells del llenguatge. Si bé quan empra la tercera persona omniscient mostra un català precís, creatiu i gens embafador, en els diàlegs (i en l’estil personal indirecte) es permet tota mena de llicències (barbarismes, girs dialectals, col·loquialismes, alternança de llengües en una mateixa frase…) Fins i tot farà de la correcció lingüística un dels motius de la novel·la, quan pel fet que la Sara passi la major part del temps en un entorn de parla castellana, l’Eva es vegi obligada a exterioritzar el filòleg aficionat que tots els catalans duem dins del cor. No m’estranya que la novel·lista es negui a que les seves obres siguin traduïdes: estan íntimament lligades a les penes i treballs de la llengua en la que foren escrites i, per tant, són intraduïbles.

Malauradament, la mecànica uniforme del llibre, aquestes escenes de banalitat quotidiana (tan perfectament descrita) on de tant en tant s’hi introdueix un bit d’informació pertinent, però que molt sovint són del tot prescindibles, acaben fent la lectura molt feixuga (especialment en tot allò que es refereix a la trobada dels tres germans en «el present», que sona artificialment allargassat). I, de forma inusitada a l’univers Rojals, s’introdueix un factor inesperat de sensacionalisme melodramàtic propi dels serials de migdiada a TV3. A «El cel no és per a tothom» trobareu drogoaddicció, VIH, fills secrets, corrupció municipal, traïcions familiars, malalties congènites, prostitució, presó, misèria, animadversions exacerbades, i dues parelles de bessons que practiquen l’adulteri endogàmic. Excessiu fins i tot per a un dickensià convençut com ho és servidor.

L’ambició fa de mal criticar —per no errar-la no hi ha res millor que quedar-se quiet a casa i per això mateix ens agraden els agosarats—; però aquest llibre no acaba de funcionar en molts aspectes i m'ha costat un mes acabar-lo. Com que Marta Rojals és una escriptora dotada i molt intel·ligent, només li desitjo que superi aquest entrebanc i que apunti millor al seu proper capítol de les obres completes. La penso continuar llegint; potser és que el cel no era per a mi.

2 comentaris:

  1. Em quedo amb la valoració final perquè és similar a la que he vist a altres ressenyes. Sembla que aquest llibre, tot i no ser dolent, no està a l'alçada. Tinc per casa les dues novel·les anteriors de l'autora i no pensava llegir-les, però l'any passat, amb la meva voluntat de seguir descobrint veus femenines, vaig decidir que llegiria el primer, que va ser tota una sorpresa agradable per la crítica. Si no l'acabo llegint aquest any, me l'auto-imposaré pel següent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les dues primeres novel·les sí que te les recomano vivament, sobretot la primera.

      Elimina