Russian Doll: la primera sèrie del 2019 que sembla haver agradat a tothom; a més, vuit capítols de màxim una mitja hora es poden mirar en qualsevol moment. La creació de Leslye Headland i les actrius Natasha Lyonne i Amy Poehler proposa una història cíclica de mort i resurrecció que recorda aquell entretingut film de ciència-ficció amb Tom Cruise que es deia "Edge of Tomorrow".
Nadia (Natasha Lyonne), una dona bohèmia i desencisada de Nova York, celebra la festa del seu trenta-sisè aniversari i poc després mor atropellada. Però no patiu, que ressuscitarà de seguida a la mateixa festa... per morir a continuació d'una manera diferent. No sé perquè (potser reminiscències del coiot i el correcamins?), però un fet tan dramàtic, quan es repeteix en bucle, acaba resultant còmic.
La premissa pot semblar que no donarà gaire de si, però evoluciona amb inventiva i combina prou bé el gènere fantàstic amb el retrat de personatges. Natasha Lyonne, una habitual a "Orange is the New Black", està perfecta en un paper antipàtic i dissolut. Al seu voltant, drogues i desordre sexual a la Nova York contemporània.
Molt bona. Hi haurà temporada 2.
Derry Girls: aquesta la va emetre Channel 4 fa un any, però ara es pot veure a Netflix. Quatre alumnes d'una escola de monges (i el cosí anglès d'una d'elles) a Derry (Irlanda del Nord) durant "The Troubles" entre catòlics i protestants dels anys 90 del segle passat. Aquest ambient de guerra civil de baixa intensitat, amb un exèrcit en funcions d'ocupant i una activitat terrorista de presència intermitent no sembla l'entorn més propici per a una comèdia trinxeraire i populista com aquesta.
Però ningú com els britànics per combinar els vents (i les ventositats) de la Història, amb el costumisme vulgar de "Gent del barri" i les bretolades d'"Els joves". Es tracta d'un entreteniment lleuger, que mai no arriba a la píndola de mitja hora, de manera que els sis capítols passen com un no res. Recomanada per assistents al concert de "Yo fui a EGB"; els catòlics integristes l'hauríeu d'evitar.
Al Regne Unit va fer furor i a Irlanda del Nord va gaudir d'un extraordinari 64,2 % d'audiència. No cal dir que, des de l'emissió del pilot, està aparaulada la segona temporada.
Sex Education: una altra sèrie original de Netflix, en aquest cas obra firmada per Laurie Nunn. Els nostres adolescents, gràcies a l'ajuda inestimable del buscador Google, són els més ben informats de tota la història de la humanitat sobre les possibilitats hipotètiques de la seva vida sexual. Però, a l'hora de la veritat, van tan despistats com ho hem anat tots des de que els temps són temps.
A "Sex Education" s'aborden sense prejudicis qüestions tan candents com l'anorgàsmia, la fel·lació consentida, el porno masculí gai adreçat a dones heterosexuals, i la manipulació descarada de les nostres pulsions en general. Segurament no n'hi havia per tant.
Gillian Anderson, la rossa oxigenada Dana Scully d'"Expedient X", funciona com a esquer popular, però és Asa Butterfield —el nen del pijama de ratlles, l'Hugo de Martin Scorsese— el veritable encert a nivell interpretatiu. "Sex Education" arrossega un aire d'institut americà en el seu decorat, però és britànica fins el moll de l'os.
Em fot una mica el clixé aquest del personatge homòfob que és, al cap i a la fi, un homosexual reprimit. Ja toca denunciar els homòfobs pel que són i no perdonar-los-hi ni una sola excusa. Dit això, "Sex Education" funciona de conya i té trempera més que de sobres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada