divendres, 7 de juny de 2019

El futur ja és cosa del passat


Torna «Black Mirror» a Netflix amb una cinquena temporada de format clàssic de només tres episodis, cadascun d’una mica més d’una hora. Charlie Brooker continua explorant les formes com les noves tecnologies poden afectar la nostra vida quotidiana, tot i que aquest cop el que es descriu més que una projecció distòpica és un reflex bastant fidel de la realitat present. Per altra banda, potser perquè la fórmula comença a mostrar signes de fatiga, els temes dels capítols són variacions sobre qüestions que ja s’havien tractat en temporades anteriors.

«Striking Vipers» (el nom d’un videojoc) va de dos amics de joventut (Anthony Mackie i Yahya Abdul-Mateen) que es retroben 11 anys més tard, quan el primer s’ha convertit en un pare de família, i es connecten a un joc de realitat virtual de tipus «Mortal Kombat». Les sensacions que viuen els seus avatars quan lluiten són ben reals; però, què els impedeix passar de la violència al sexe?

Aquest ha sigut el capítol que més m’ha interessat i el que més m’ha fet pensar. Explora assumptes de fluïdesa sexual, dels nous límits de la fidelitat conjugal en el temps del cibersexe, i del transfons homoeròtic de tantes bones amistats masculines. Potser a l’episodi li falta una mica més d’audàcia a l’hora d’enfonsar-se en les possibilitats que ofereix la realitat virtual, però encara així és prou maliciós i sexy.


«Smithereens» («miques», aquí el nom d’una xarxa social) narra la història del xofer d’un servei de tipus Uber (Andrew Scott) que segresta un empleat d’una empresa tecnològica amb el propòsit de poder parlar amb el seu Executiu en Cap. Darrera d’aquesta intriga hi ha una crítica a la dictadura dels «likes» —tema que ja s’havia tocat amb més gràcia a «Nosedive» de la tercera temporada— i a la frivolitat amb la que emprem les xarxes socials sense ser conscients de les repercussions tan serioses que poden tenir en algunes ocasions. Sigui com sigui, les raons d’aquest taxista enfollit resulten una mica febles, i l’episodi només se salva per l’energia i la convicció d’Andrew Scott, tant convincent aquí com quan fa de Moriarty a «Sherlock» o de capellà catòlic a «Fleabag».


«Rachel, Jack and Ashley Too» alterna dues trames clarament relacionades. Per un costat tenim a la super-estrella pop Ashley O (Miley Cyrus), atrapada per un contracte lleoní en una maquinària musical per la qual no sent cap interès i de la qual només somia alliberar-se. Per l’altre, la tímida Rachel (Angourie Rice), fan adolescent d’Ashley O, a qui li acaben de regalar una nina-robot modelada a partir de la personalitat de l’artista. De forma inesperada (però esperable), les seves vides confluiran quan una requereixi els bons serveis de l’altra.

Celebritats virtuals, explotació «zombie» d’artistes difunts, marxandatge inexcusable que treu profit de la immaduresa del públic… Tot això ja existeix i ho coneixíem, res de nou doncs. Potser per l’edat de les protagonistes, tot el capítol té un aire intranscendent i eufòric d’aventura juvenil. Miley Cyrus continua dinamitant a consciència el seu antic paper d’ensucrada nena Disney i resulta el millor de la funció.

No és aquesta cinquena temporada de «Black Mirror» una de les més memorables; però es deixa veure sense ensurts. No seré jo qui us en dissuadeixi de la seva visió.

5 comentaris:

  1. Perdó per embrutir aquest noble blog amb el meu comentari (sense ironia), però em veig obligat a expressar la meva més enèrgica oposició a l'actitud displicent de l'entrada cap a la nova temporada de Black Mirror. Enmig de la deriva general cap a la més absoluta superficialitat argumental i abundància de personatges sense cap mena de profunditat, Black Mirror manté amb dignitat (l'invent interactiu del Nadal passat va ser el punt més baix, potser sí) el nivell d'una sèrie que sempre fa pensar. Les trames d'aquests tres capítols tornen a provocar, en més o menys mesura, una experiència catàrtica que ens deixa durant uns dies amb aquella estranya sensació de plaer i insatisfacció i el cap ple de preguntes inquietants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No veig com l'expressió d'un comentari pot embrutir res; per això estan oberts els comentaris. Si a vostè el continua estimulant intel·lectualment "Black Mirror", tot això que té guanyat. La meva actitud, més que de displicència és de certa fatiga per la insistència en segons quins temes.

      Elimina
  2. Estic força d'acord amb la teva valoració, és una temporada amb cap capítol que destaqui per sobre dels altres, però els capítols en general no són pitjors que alguns d'altres temporades. Com he comentat amb companys, potser també em quedaria amb 'Striking Vipers', però potser hauré de pair els capítols una mica més, els vaig acabar tot just ahir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No trobes que toquen qüestions ja explotades? M'ha faltat més factor sorpresa.

      Elimina
    2. Com que en XeXu no contesta, ho faré jo. Per mi els millors van ser el primer i el segon capítol.
      1) El primer tracta el sexe d'una manera molt més madura que, per exemple, Fleabag, que simplement explota l'atracció d'un personatge egotista, promiscu i autocomplaent. Striking Vipers en canvi té moltes més capes. Com es podria definir la relació sexual del protagonista? Un adulteri virtual mediatament homosexual però simbòlicament heterosexual? En tot cas, quina gran troballa! Lliga temes molt actuals (pornografia, vídejocs, aplicacions de sexe ràpid) amb d'altres de molt antics (adulteri, homosexualitat)... Des de la primera temporada que penso que Charlie Brooker és un Sòfocles modern, i encara no m'ha decepcionat.
      2) El segon, "Smithereens", tracta les xarxes socials introduint el concepte de l'addicció i la perversitat/omnipotència de les grans companyies, però no ho fa amb el típic maniqueisme de Hollywood. El CEO no és un monstre, ni un geni, sinó un tiu normal, tirant a ximplet, un bilionari accidental (seguint el títol del llibre en què es va basar The Social Network) que ha decidit retirar-se uns dies per meditar en solitari. El gran heroi modern de la tecnologia, l'usuari God del sistema que ho controla tot, intentant conèixer-se a si mateix com si fos a l'oracle de Delfos. En el fons és un titella d'un minotaure que ha creat i que ja no controla, condemnat a servir per sempre més els déus de l'eficiència sense escrúpols, el marketing i la maximitació dels beneficis.

      Elimina