dijous, 6 de juny de 2019

Tota religió és una restricció

Mesquita a Aswan
Incidentalment les nostres vacances recents es van veure afectades per dos fets religiosos que imposen restriccions a la vida quotidiana. El primer el vam trobar a Egipte, ja que el Ramadà aquest any va coincidir «grosso modo» amb el mes de maig (6 de maig - 3 de juny). Des del punt de vista profà associem aquest mes amb la penitència que suposa no menjar, ni beure, ni fumar, ni fornicar durant les hores de llum diürna, una abstenció especialment dura en els mesos propers al solstici d’estiu. Sorprenentment, el Ramadà té també un vessant joiós, que es reflecteix en l’Iftar, l’àpat vespertí amb el que es trenca el dejuni. Els grans hotels ofereixen esplèndids bufets, on seguint la tradició els dàtils frescos constitueixen l’aperitiu. Les nits de Ramadà són particularment festives i n’hi ha que les passen en vetlla, com en un Sant Joan d’un mes de durada.

Sembla que la il·luminació multicolor i els fanalets són de rigor. A Egipte he observat que abunden una mena de falles/pinyates plenes de cromatisme i de cartró pedra que centren la decoració de patis domèstics i halls d’hotel. Un costum molt entendridor és que, quan s’acosta l’hora de trencar el dejuni (les 18:30 en un país que no coneix el canvi horari i que ara coincideix amb el temps de Barcelona), a les vores de les carreteres s’aposten nens i joves amb bosses de plàstic que contenen el mos mínim —un plàtan i un bric de suc de fruites— per oferir als conductors passavolants.

Pels turistes no musulmans, l’única conseqüència palpable del Ramadà és que els museus i la majoria de monuments tanquen una hora abans (potser per no posar a prova la resiliència del seu personal). El foraster mínimament empàtic evitarà menjar i beure en públic. Se suposa que vells i malalts —així com infants, diabètics, mares lactants o dones menstruant— en queden exempts; però, a qui li agrada significar-se?

Jerusalem, divendres 18:30
Ja saltant a Israel, topem amb el Sàbat, que transcorre cada setmana entre el crepuscle del divendres i el crepuscle del dissabte. Segons les interpretacions més estrictes de la Bíblia hi ha una pila de coses que un jueu com cal no pot fer durant aquest moment de la setmana. La llista d’activitats prohibides inclou llaurar, sembrar, fer la collita, encendre el foc, apagar el foc, cosir i cuinar. Una interpretació més àmplia inclou també qualsevol interacció amb l’electricitat.

Es tracta de restriccions que s’oposen a qualsevol sentit de la modernitat i del sentit comú, i malgrat tot estan plenament vigents a Jerusalem, una ciutat de 900.000 habitants, no tots ells necessàriament creients. L’efecte real del Sàbat es tradueix en una cessació del transport públic a dos quarts de set del divendres. La ciutat esdevé un poblat zombie, les males llengües afirmen que en els barris més ortodoxos apedreguen els cotxes que gosen circular-hi. El turista que vol ser servit ha de confiar en els musulmans (o en els jueus laxos i descreguts).

A l’hotel, el que més m’intriga és l’ascensor programat en mode Sàbat (un senyal lluminós ho indica). Els seus botons no responen a la pulsació de l’usuari. Dedueixo que puja i baixa metòdicament i s’atura a totes les plantes, aliè a les intencions dels seus ocupants.

Fonts ben informades m’asseguren que el Sàbat no és d’obligat compliment a tot el país i que a Tel Aviv es passen totes aquestes repressions per la figa. Serà qüestió de tornar-hi en un futur pròxim amb més calma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada