dimecres, 5 de juny de 2019

Remake/remodel

M’agrada molt investigar les versions, les interpretacions que fan els artistes de les cançons dels altres; i més encara quan enriqueixen els originals des d’una direcció totalment inesperada. Però avui això no toca. Del que volia parlar és de les versions, conversions, regressions i perversions que un compositor fa de les seves pròpies cançons.

Els motius per alterar els originals és divers i no sempre plausible, però sempre hi és present una ombra de “pentimento” en aquestes activitats furtives. Ningú no queda satisfet al primer intent, cal intentar-ho de nou des d’una perspectiva diferent, cal equivocar-se millor.

L’exemple capital deu de ser el de Bob Dylan, que ha reinterpretat el seu repertori en totes les claus possibles, des del rock més eixelebrat fins al folk fronterer facció mexicana, per a desesperació dels seus admiradors més intransigents. Des de fa molts anys el veig emprenyat per la seva feixuga càrrega, disposat a espolsar-se fans amb versions tècnicament impossibles. Pel meu gust, la millor d’elles al costat de “The Band” al disc “Before the flood”.

Bryan Ferry gravà al seu “Let’s stick together” versions molt similars a les de Roxy Music. Cap novetat. Caetano Veloso intentà atacar el mercat americà, via la discogràfica Nonesuch, amb alguns temes clàssics i despullats d’instrumentació. Sense gaire èxit, que jo sàpiga.

Més recentment Luis Eduardo Aute ha fet una sèrie d’Auterretratos que ens ha fet adonar que té més cançons memorables de les que pensàvem que podíem recordar. Per qui no tingui manies de correcció política i sigui cònsol honorari de Verbàlia, recomano vivament els dos primers volums.

Jaume Sisa va engendrar amb la seva “Bola voladora” probablement el pitjor dels seus discos. No sé qui li aconsellaria tornar a enregistrar les seves cançons més populars amb un grup de joves més aviat insignificants. Molt millor la seva revisió que va fer en clau pop-tecno amb l’ajuda de Melodrama a principi dels anys 80.

Però, sense cap dubte, la millor reinterpretació de totes les que conec és el “Reveries” de Paolo Conte. Aquesta concessió al mercat americà, amb nous enregistraments dels vells estàndards de l’artista, és una joia del cap als peus. Segurament només fou apreciada pels incondicionals de costum i no li obrí cap nou mercat, però quanta alegria en aquestes reescriptures. No us el perdéssiu, si és que encara hi ha discos d’algú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada