dilluns, 10 de juny de 2019

El turisme ens matarà tots

Com és de divertida la radioactivitat!
Definitivament (com deia l’empresa de venda d’oli d’oliva i de matalassos), és més car quedar-se a casa, per això a tots ens ha agafat la dèria de viatjar, veure món i fer-nos autoretrats («selfies») en marcs incomparables dels cinc continents (i també de les dues regions polars). Els diaris ja compten tots amb una secció fixa sobre joves precipitats a l’abisme i a la pròpia mort en un esforç per aconseguir instantànies originals; tot i que el concepte d’originalitat fa temps que va deixar de tenir sentit. Especialment, després que es publiquessin recentment els embussos que es produeixen aquesta temporada primaveral a la carena de l’Everest. Si jo fos un escalador amb una mica de dignitat, giraria cua davant d’aquesta mostra de sobre-explotació muntanyenca; però m’imagino que als escaladors dignes, que ja saben el pa que s’hi dóna, no se’ls hi acudirà mai escollir un objectiu tan masegat per l’hàbit. Per a la resta, la foto al cim de l’ Himàlaia en solitari segurament queda garantida. Com que cap amic me l’ha enviada mai, suposo que hauria de tenir un cert mèrit si no conegués el context.

De turistes estúpids el món en va ple. Ara, ran de l’èxit de la sèrie «Chernobyl» a HBO, s’ha posat de moda visitar Pripyat a Ucraïna, i fotografiar-se amb actituds de mort vivent davant d’edificis ruïnosos (no necessàriament nuclears). El compte de Twitter «Humans of Late Tourism» reprodueix casos exemplars d’aquest turisticidi rampant que tanta vergonya aliena em produeix.

I no, no sóc d’aquells que fa la distinció elitista entre el turista i el viatger, crec que sóc una barreja de tots dos cada vegada que surto de casa. No busco les experiències sensacionals i úniques, però miro d’evitar les situacions d’aglomeracions massificades; per això, si torno mai a Venècia, passaré el mínim temps possible a la plaça Sant Marc, i quan visiti el Louvre, ni tan sols m’aturaré davant de la Gioconda, ja que tal com estan les coses, és més fàcil i profitós buscar-ne una bona reproducció a Google. 

A més (serà cosa de pertànyer a una generació diferent?) no hi trobo cap gràcia a fer-te un «selfie» davant d’un d’aquests quadres famosos. És per certificar que hi has estat (i no te l’has mirat)? Té res de memorable haver fet el mateix que fan milions de persones anualment i immortalitzar-ho amb una mala fotografia? Per no parlar dels milers que es creuen infinitament graciosos, no tan sols per fingir que aguanten la torre de Pisa, sinó per fer-se fotos on sembla que pessiguen el vèrtex de la Gran Piràmide o besen el nas de l'Esfinx. Quanta vergonya aliena, per Tutatis!

L'Holocaust c'est moi.
De totes maneres a l’estada recent a Israel, potser perquè abunden les visites en grup, no he pogut evitar algunes situacions de sobreexplotació turística en les quals hagués preferit no participar. Un d’aquests casos va ser la visita al Museu de la Memòria de l’Holocaust, un indret que hauria de ser colpidor, però que només és angoixant per les multituds que envaeixen les sales i que impedeixen veure-hi res. A més, el recorregut imita el procediment de les plantes d’IKEA, i no hi ha manera d’accedir a la sortida si no és passant per totes les sales, sense possibilitat de drecera. Sense voluntat de faltar el respecte, els visitants poden sentir-se com deportats camí d’un camp de treball.


Una altra oportunitat on pots topar-te amb les multituds és durant la visita als punts més venerats de la cristiandat. I enlloc és tan exagerat com a l’església del Sant Sepulcre a Jerusalem, un temple que té repartides les seves dependències entre quatre faccions del cristianisme, totes elles a la grenya i amb una hostilitat ben palesa. No són en cap cas un bon exemple de les propietats conciliadores de la religió; però als milers de fidels que hi acudeixen en manada, tant els hi fa i estan disposats a fer tres hores de cua per postrar-se, resar o criar estigmes davant de fites diverses del camí al Calvari. Qui no vulgui cues, haurà d’aguantar igualment les gernacions que circulen per l’església, però podrà fugir cames ajudeu-me quan se n’afarti. La ciutat vella de Jerusalem és com un gran basar entre àrab i medieval; però aclapara menys que qualsevol de les seves esglésies.

4 comentaris:

  1. Això ja ve de lluny i va a més, perquè molta gent vol anar a tot arreu. Quan jo era joveneta ja van fer aquella peli que es deia 'Si hoy es martes, esto es Bélgica'. I sobre Israel'El escándalo de Tierra Santa', del Gironella. De aquellos polvos... De tota manera hi ha espais per on encara pots contemplar quadres gairebé en solitud, per sort. Tot va a modes. Jo no puc parlar gaire ja que m'he tornat molt poc viatgera, amb els anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot al Louvre pots trobar sales buides...

      Elimina
  2. Ep, tots no! Servidor detesta viatjar amb low cost, i visitar el país o lloc que sigui en tres dies i quatre nits. Viatjar hauria de ser una altra cosa molt diferent i pausada, ah! i no em faig ni un putu selfie. Surto amb la bici que és més sa i estic en contacte amb la naturalesa.

    ResponElimina
  3. Ben fet! I més que selfies, demanem algú que ens faci la foto, com els clàssics.

    ResponElimina