Un món de metros: Clermont-Ferrand

Clermont-Ferrand, 467.000 habitants, tren lleuger en funcionament des de 2006. Una sola línia de 34 estacions i 16 quilòmetres. El mapa no podria ser menys interessant (sembla que vulguin pintar les andanes laterals). Si no volen que hi anem, que ho diguin clar.

Rèquiem pel barri

Fidel a la vocació periodística i documental de David Simon (en aquest cas amb la col·laboració de George Pelecanos) «The Deuce» és la crònica de l’evolució del negoci de la prostitució i la pornografia al voltant de la zona de Times Square a Nova York. Si la primera temporada estava datada entre 1971 i 1972, i la segona acabava el 1978, la tercera i última se situa el 1984, encara que no es percep cap esforç per envellir els personatges.

En aquesta darrera temporada la «gentrificació» del barri anomenat The Deuce ja és un fet consumat mentre els seus pintorescos habitants d’antany van fent mutis amb rapidesa. Les prostitutes i els seus xulos, que havien sigut l’espinada de la sèrie en els seus inicis, ara pràcticament han desaparegut, tant pels canvis de costums com per l’aparició de la sida, que incidirà amb particular perversitat en els ambients homosexuals. Per la seva banda la pornografia rebrà un cop dur per la competència que ofereix el vídeo domèstic així com per les protestes d’un moviment feminista cada cop més combatiu.

Entre aquests signes de decadència i la desaparició d’alguns dels personatges principals, «The Deuce 3» manté un to eminentment funerari que conclou literalment amb una onírica desfilada de difunts. Fragmentària, impressionista (com tot el que sol tocar Simon), la sèrie no acaba d’enganxar, malgrat els bons oficis de Maggie Gyllenhaal. Pel que fa a l’atractiu James Franco, el seu doble paper només confirma la seva habitual manca de carisma. «The Wire» o fins i tot «Treme» queden molt lluny d’aquí.

Tot sobre la meva màfia

Tot sembla indicar que "The Irishman" representa la culminació estètica i temàtica de tot el cinema de gàngsters al qual Martin Scorsese ha dedicat bona part de la seva carrera. Basant-se en "I Heard You Paint Houses" del periodista Charles Brandt, el film narra la trajectòria durant més de quatre dècades del mafiós d'origen irlandès Frank Sheeran (Robert de Niro), la seva relació amb el "capo" d'una família criminal del nord-est de Pennsilvània (Joe Pesci) i la seva amistat amb l'important sindicalista Jimmy Hoffa (Al Pacino) en la desaparició del qual possiblement va estar implicat.

Crònica a la vegada de les grans fites històriques de la segona meitat del segle XX i del substrat de podriment que recorre el funcionament de determinada societat americana, tot a "The Irishman" revela ambició, començant per la desmesura d'una durada de 209 minuts i uns efectes digitals que aconsegueixen rejovenir i envellir els actors sense a penes fissures.

Per l'habitual del cinema de Scorsese la cinta representarà poques sorpreses perquè els noms que du associats són tots ells col·laboradors habituals: Thelma Schoonmaker al muntatge, música original de Robbie Robertson, guió de Steve Zaillian (que ja va firmar "Gangs of New York"), fotografia de Rodrigo Prieto i uns intèrprets dels quals només Pacino és una novetat absoluta. La seva actuació té un punt histriònic que en aquest cas resulta molt apropiat, tot el contrari que Joe Pesci, admirable en la seva terrorífica contenció. De Niro exhibeix els seus tics habituals i agradarà més o més segons la benevolència de l'espectador. Al seu voltant, una colla d'actors que hi són més per les seves emblemàtiques efígies que per les escasses frases que han de recitar: Harvey Keitel, Steven Van Zandt, Bobby Canavale...

Narrada en off per un Frank Sheeran octogenari a partir de dos fils temporals paral·lels, el guió és un prodigi de claredat i de dosificació de l'interès. Scorsese, en una de les posades en escena més clàssiques que li recordo, sembla depurar els seus recursos amb un mestratge quasi invisible, de manera que la llarguísima durada no arriba a pesar. Malgrat tot, i aquesta ja és una qüestió de gust personal (el meu), rarament la vida dels membres de la màfia em provoca gran curiositat, especialment si es tracta d'un individu tan simple i amb tan poc gruix moral com aquest Frank Sheeran, que ni tan sols arriba a la categoria de traïdor tràgic. Com és habitual en el gènere, els personatges femenins funcionen tot just com a siluetes decoratives. M'hagués agradat que "The Irishman" aprofundís una mica més en la figura de la filla (Anna Paquin), la qual queda limitada per un parell de frases. I, t'ho miris com t'ho miris, la història que explica el film no requereix tres hores i mitja de metratge, per molt lleugeres que passin.

Un món de metros: Cincinnati

Cincinnati (Ohio), ciutat de 2,1 milions d'habitants, disposa de servei de tram des del 2016 (els va caldre dos referèndums per aprovar el projecte: als americans no els agrada gaire el transport públic). És una sola línia de 5,8 quilòmetres i 18 parades, coneguda com "Cincinnati Bell Connector". La gràcia de la xarxa és que forma un bucle que a més passa dues vegades pel mateix punt. Com que el diagrama l'han dibuixat sobre un mapa de la ciutat, el nom de les estacions l'han hagut de posar en requadre apart. Es pot observar pels dibuixos en negre que la línia passa a prop de les principals atraccions de la ciutat.

Com viuen els rics

Amb la segona temporada de "Succession" es diria que la sèrie creada per Jesse Armstrong ha ascendit a la categoria d'obra de culte i possible successora de "Game of Thrones" a can HBO com a espectacle preferent. És una pretensió que no s'aguanta per enlloc, però que diu molt de l'èxit crític d'aquesta sèrie, certament luxosa i ben empaquetada.

Aquesta temporada repeteix si fa no fa les mateixes lluites de poder dins de la família Roy, uns multi-magnats propietaris de mitjans de comunicació, parcs temàtics, creuers i instal·lacions hoteleres, una mica a la manera dels Murdoch o els Turner. Aquest cop el "paterfamilias" Logan (Brian Cox) es troba en plenes facultats físiques i mentals, mentre que el fill segon Kendall (Jeremy Strong), després dels fets dramàtics que tancaven la temporada anterior, ha d'anar expiant els seus pecats patint una humiliació rere una altra.

Confesso que la majoria d'estratagemes financeres que omplen les trames de cada episodi em solen semblar incomprensibles; però la riquesa de l'escriptura dels personatges, el to de tragicomèdia sofisticada i la qualitat de les interpretacions faciliten molt el gaudi de cada capítol fins a elevar-los a una categoria quasi shakesperiana. Els citats Cox i Strong estan superlatius i Kieran Culkin també mereix menció. Llàstima que una actriu que m'agrada tant com és Hiam Abbass i que interpreta a la tercera esposa de Logan tingui un paper tan esquifit.

Un al·licient inconfessable suplementari és la possibilitat de tafanejar com viuen els mega-milionaris de debò. La sèrie sembla que està molt ben documentada i que els escenaris (mansions, iots, saraus) així com l'auster vestuari (molt allunyat del bling-bling de la faràndula) estan extrets de la vida real. Tot plegat ajuda a oblidar una certa repetició argumental i ens fa esperar amb candeletes la tercera temporada prevista per l'any vinent.

Un demiürg de l’estraperlo

Adrià Pujol Cruells ens tenia molt ben acostumats amb els seus llibres d’antropologia «freestyle» sobre l’Empordà («La carpeta és blava», «Guia sentimental de l’Empordanet») o la ciutat de Barcelona («Picadura de Barcelona», «Els barcelonins»), compendis anàrquics de tradició i modernitat, de vinyetes narratives, instantànies de dietari i salpebrada d’estirabots. Fa poc s’ha estrenat en el camp de la novel·la amb «Míster Folch» (Empúries, setembre de 2019) tot demostrant que no ha perdut ni gota de la seva santa voluntat d’escriure el que li dóna la gana. Conseqüent amb aquesta actitud d’autarquia textual, Pujol Cruells fa que el narrador del llibre sigui el propi Déu, un déu gens omnipotent però, fal·lible, decandit, i a la recerca desesperada d’un successor viable. ¿Serà aquest hereu per ventura Míster Folch, fill bastard de la portera i del senyoret del principal, nascut en una escala del passeig de Gràcia el Nadal de 1942?

Entre el fulletó i la crònica de la postguerra barcelonina, però molt lluny de les trampes habituals de la novel·la històrica, «Míster Folch» recorre episodis i personatges coneguts —la vaga dels tramvies, el Congrés Eucarístic, les visites del Caudillo, el comissari Creix i els seus foscos dominis de Via Laietana, el gimnasta Joaquim Blume, l’alcalde Porcioles, el contraalmirall Baturone Colombo…— i els barreja amb una història familiar i picaresca explicada de forma poc convencional (tan poc convencional, que no sé si alguns anacronismes, com l’aparició de Sir Tim O’theo, són voluntaris).

     La guerra va esmicolar el mirall entelat de la veritat i després cada bocí en reflectia tan sols una petita part.
     La veritat, dic.
    Aquell homenet amb uniforme i bigoti i amb veueta de flautí se sap que va fer esbudellar un grapat d’homes i dones. Va condemnar una gentada a la fosca dels llavis constrets. Nul·la possibilitat de caplleuta. Se sap que va ser un dictador. Va ser, en qualsevol cas, un personatge molt treballat. Es podria dir que Franco seguia el mètode Stanislavski. S’hi va ficar tant, en el paper, que va acabar sent un fantotxe de pedra picada.
    Quin tros d’histrió.

Quan en una novel·la predomina l’aire de l’arbitrarietat, tot el que hi succeeix acaba esdevenint una mica indiferent: passa això com podria passar una altra cosa i sol concloure quan l’autor es cansa d’enfilar incidències. Dit això, «Míster Folch» no deixa de ser una obra sorprenent, com no n’he llegit cap altra, i amb prou al·licients expressius escampats per la seva deriva com per justificar-ne l’aventura.

     A Còrsega viuran arran de mar, en una caseta de pescadors comprada per quatre rals. El músic amenitzarà les estones mortes amb l’arquet, ha traginat un violí. La torna del temps la passaran manxant-se, o poetitzant els arrandous. Acabats els cèntims, elles cosiran camises que després vendran als primers turistes italians i francesos. També faran collarets amb orelles de mar. Ell esgarraparà quatre cacauets tocant l’ukelele a les terrasses dels primers bars i discoteques de la costa. De nit miraran el cel, bocamuts i entortolligats.
     No ho dic perquè sí, potser se’ls hauria d’adjudicar la maternitat de l’incipient moviment hippie a Europa.
     Ara, però, passo de llarg.
     La digressió, quin gran invent.
     És la sal de la tertúlia.
     I la xacra de màsters i cursets.

Delícies neoliberals

Amb 83 anys a l'esquena Ken Loach deu ser un dels darrers directors que encara s'ocupa de fer cinema social per a una societat que va enfonsant-se ràpidament en la misèria mentre nega la lluita de classes. Juntament amb el seu col·laborador habitual Paul Laverty presenta ara "Sorry We Missed You", acerba diatriba contra l'economia de mercat.

Els Turner són una família de classe obrera de Newcastle que es troben endeutats des de la crisi de 2008. La mare Abby (Debbie Honeywood), que es dedica a l'assistència domiciliària de gent gran i malalts, s'ha de vendre el vehicle propi per tal que el seu marit Ricky (Kris Hitchen) pugui comprar una camioneta, imprescindible per la seva nova feina de repartidor. El nou treball, que teòricament és una garantia d'independència, representa en realitat la indefensió davant de qualsevol contratemps, ja que l'obrer esdevé el responsable últim de tot el que pugui anar malament. I per descomptat aviat tot comença a anar malament i els Turner se'n ressenten tan econòmicament com en les relacions dins de la família.

Loach continua treballant amb actors desconeguts, que ho fan molt bé i aporten dosi doble d'autenticitat, i en la seva aparent senzillesa tècnica hi rau una eficàcia inapel·lable. Potser posat a trobar-hi alguna pega, el guió abusa una mica en l'acumulació de desgràcies; però tot sigui a fi de bé, no fos cas que ens adormíssim amb tanta falta de solidaritat i tanta estratègia d'enfrontar entre si els membres de la classe obrera.

"Sorry We Missed You", cinema més necessari que mai amb unes maneres (em temo) que cada vegada atreuen menys els espectadors.

Un món de metros: Chongjin

Una veritable primícia: un tramvia de Corea del Nord. Chongjin té 627.000 habitants i l'únic tram després del de Pyongyang (del qual han heretat els vagons). Inaugurat el 1999, té una llargada de 13 quilòmetres en la seva via única. Les ampliacions projectades s'han vist frustrades per la manca de pressupost. El seu funcionament és erràtic, donades les freqüents irregularitats del subministrament elèctric. En consonància al proverbial secretisme del país el seu mapa (línies negres) no podria ser més vague. Ni les parades s'han molestat a indicar!

Senectut, diví tresor

Vist com va anar de bé la primera temporada de «The Kominsky Method», no és d’estranyar que els seus artífexs hagin optat per produir-ne una segona sense grans novetats. L’estranya parella formada pel vell actor Sandy Kominsky (Michael Douglas) i el seu amic i representant Norman Newlander (Alan Arkin) continua funcionant a la perfecció, tots dos decidits a no jubilar-se, encara que els handicaps de la vellesa hi són cada dia més presents. Els vuit capítols de vora mitja hora són una combinació perfecta d’emoció i humor sense necessitat de caure en les astracanades de «Grace and Frankie» i sense por a abordar qüestions serioses com la demència, la viudetat o el càncer.

Amb aquest vulnerable paper Michael Douglas aconsegueix redimir-se d’una carrera interpretativa més aviat mediocre, mentre que Alan Arkin està sempre deliciosament acerb. S’incorporen com a personatges més o menys fixos Paul Reuben, com a amistançat provecte de la filla de Sandy, i Jane Seymour, que està envellint meravellosament bé. Kathleen Turner intervé breument com a ex-dona de Sandy en un clar homenatge a les tres pel·lícules que coprotagonitzà amb Douglas a la dècada dels 80. I hi surt l’Alison Janney fent d’ella mateixa, el que sempre és un regal.

«The Kominsky Method» no deixa de ser una «sitcom» lleugera amb un plus de tendresa, gens disposada a cremar cap motllo. S’ha de ser de molt mala jeia per no gaudir-ne. I, per descomptat, no és imprescindible pertànyer a la tercera edat.

Amors i altres diversions

Un any després del festival lector que va significar «La uruguaya», no podia passar per alt «Breves amores eternos», el recent recull de contes de Pedro Mairal (Destino, octubre de 2019), per mirar de renovar els meus vots de confiança. El llibre es divideix en dues parts, la primera més curta «Breves amores eternos» conté onze relats de temàtica amorosa, mentre que «Hoy temprano» està constituïda per dotze contes sobre assumptes molt diversos. Poques coses unifiquen la col·lecció com no sigui la lleugeresa, l’humor i el registre col·loquial tan propis de l’autor.

Com sol passar en tots els reculls contístics, el lector trobarà peces per a tots els gustos i cadascú es quedarà amb una selecció de favorits. Si he de parlar per mi, us diré que «Amor en Colonia», la crònica d’una desastrosa jornada adulterina a l’altra riba del Río de la Plata (ecos de «La uruguaya»?), m’ha semblat una obra mestra. I també ho és «El viaje de la profesora Bellini» en el qual una vella mestra fa una xerrada sobre les seves somiades vacances a Grècia.

Altres contes que romanen a la memòria. «La fuerza», sobre un jove que s’enamora d’una culturista romanesa. «Hoy temprano», el trajecte a la casa de camp familiar, repetit a través dels anys i l’espai com una sola experiència continua. «El hipnotizador personal» explora la curiosa idea de contractar un hipnotitzador que ens ajudi a evitar els «temps morts» que s’esdevenen a les nostres vides. «El guardián de la giganta» sobre la inquietant visita a una prostituta gegantina. «Los héroes», conte negríssim sobre els supervivents a un accident d’autocar… «Cuadros» és la inevitable broma sobre Borges que tot argentí ha d’abordar un dia o un altre.

Força recomanable.

Escenes d’un matrimoni en fals

Tom i Louise, matrimoni en crisi per motius que es descobriran al primer capítol de la sèrie, han convertit en costum prendre una copa plegats abans d'entrar a la sessió setmanal de teràpia conjugal. Les seves successives converses constitueixen l'espinada de "State of the Union", programa de Sundance TV que es pot veure a través de HBO.

Els seus ingredients són impecables: guió de Nick Hornby, direcció de Stephen Frears, música de Roger Eno i protagonisme dels atractius i solvents Rosamund Pike i Chris O'Dowd. Les limitacions de l'escenari i la situació únics es resolen amb l'enginy del guió i la durada de cada episodi, que sempre gira al voltant dels deu minuts. No és gaire profunda, però és distreta i passa com un sospir. Quasi costa més no mirar-la.

Els altres límits

«Lectura fácil» de Cristina Morales és el llibre del moment: un any després de rebre el Premio Herralde de Novela 2018 se li ha concedit el Premio Nacional de Narrativa 2019. Ran d’unes declaracions literalment incendiaries de l’autora, la novel·la rep condemnes de crítics literaris tan reputats com són Alberto Rivera o Isabel Celaá, amb l’efecte previsible d’incrementar l’interès del públic lector (un interès que sospito ja rutllava des de feia setmanes). A hores d’ara m’informen que a les biblioteques públiques de Barcelona i Madrid hi ha llistes d’espera de cinc mesos per poder-la llegir, mentre que les impremtes treuen fum per completar una nova edició. El cert és que «Lectura fácil» no necessita cap escàndol per fer-se llegir, ja que li sobren els motius, tant literaris com dels altres.

Àngels, Nati, Marga i Patri són quatre dones emparentades i diagnosticades amb diversos graus de discapacitat intel·lectual. Originàries d’algun punt de l’interior de la península, han acabat vivint en un pis tutelat a la Barcelona d’ara mateix, on han de lluitar per obrir-se pas en una societat que els hi concedeix només un benintencionat però controlat i estricte marge d’actuació. La novel·la dóna veu a les seves protagonistes i elabora un discurs revulsiu i feminista que ataca tant l’heteropatriarcat, com el paternalisme de les ajudes socials, les falses disfresses de la modernitat «alternativa» i la imatge d’una esquerra deutora de l’statu quo.

«Lectura fácil» és la suma de textos heterogenis que configuren un ric mosaic d’idees radicals lliurades sota l’aparença d’actes de l’assemblea d’un ateneu llibertari, de declaracions davant d’un jutjat que pretén esterilitzar una de les protagonistes, de fanzines contra el neoliberalisme, d’escenes de sexe molt explícit entre cossos poc normatius o de confessió autobiogràfica en format de Lectura Fàcil…

RUDI significa Residencia Urbana
para discapacitados Intelectuales.
No se dice «me encerraron en la RUDI»
ni «me ingresaron en la RUDI».
Se dice «me institucionalizaron»,
y diciendo eso ya no hace falta decir RUDI.

Antes no estaba institucionalizada en una RUDI.
Estaba institucionalizada en una CRUDI.
CRUDI significa Centro Rural
para Discapacitados Intelectuales.
Ese estaba cerca de Arcuelamora.
Arcuelamora es mi pueblo.

Me institucionalizaron ahí
porque cuando murió mi madre
se quedó la casa el banco.
Mi madre tenía un usufructo vitalicio sobre la casa.
Usufructo vitalicio significa que tú y tus hijos
podéis vivir en un sitio hasta que os morís.
El mismo año, el mismo banco
se quedó con el club Los Maderos.
Las prostitutas no tenían usufructo vitalicio.

Cristina Morales aconsegueix un retrat tan respectuós com veraç d’aquestes quatre dones singulars, el que no deixa de ser un miracle, atesa la inflamabilitat de la matèria narrada. Ho fa a més amb considerables dosis d’humor i una incorrecció política que aquest cop no és sinònim de reaccionarisme i que probablement ofendrà tot déu. Aquí no escapa ningú de la sàtira, Morales carrega (de vegades amb nom i cognoms) contra dretes i esquerres, contra mossos i policies, contra «mansplainers», colauistes, independentistes i comuns; fins i tot, encara que de forma més benvolent, es burla dels «okupes» antisistema.

Corren pocs llibres com aquest «Lectura fácil», ofensiu, hilarant, conscienciador de realitats que tenim aquí mateix. Necessari, si és que hi ha llibres necessaris, que jo ja no sé.

Sepultura viva

S'ha volgut vendre "La trinchera infinita" de Jose Mari Goenaga, Jon Garaño i Aitor Arregi com la primera incursió en la nostra cinematografia a la qüestió dels "talps", les persones que van viure anys ocultes a casa seva per la por de les conseqüències que podien patir per la seva actuació durant la Guerra Civil Espanyola. Això no és ben bé així, però la memòria del present és de curt abast, i per tant és fàcil que s'oblidin títols anteriors, dramàtics com "El hombre oculto" (1970) d'Alfonso Ungría o tragicòmics com "Mambrú se fue a la guerra" (1986) de Fernando Fernán Gómez.

Tot deixant de banda les pretensions d'originalitat, és "La trinchera infinita" una aportació valuosa, confeccionada amb la mateixa exquisidesa pròpia dels directors de "Loreak" i "Handia". Aquest cop els directors bascos s'allunyen del seu paisatge natal i viatgen fins a l'Andalusia de l'any 1936. Higinio (Antonio de la Torre), tot tement les represàlies del bàndol contrari en els primers dies de la contesa, s'oculta en un amagatall creat expressament a casa seva. Allà viurà, protegit per la seva muller (Belén Cuesta) i sense tornar a trepitjar el carrer durant els propers trenta-tres anys.

Malgrat ser una pel·lícula de relat i localització gairebé únics i d'una llustrosa durada que s'acosta a les dues hores i mitja, la història passa força bé gràcies a un modèlic guió de Luiso Bermejo i José Mari Goenaga i una imaginativa direcció que busca sempre noves maneres de mostrar la claustrofòbica situació. És necessari esmentar també la delicada fotografia de Javier Agirre en continu contrast de clarobscurs, així com el detallisme visual que lliga els objectes a l'avanç del temps.

I és clar, "La trinchera infinita" no seria res sense els seus formidables protagonistes. D'Antonio de la Torre ja en coneixíem les excel·lències i aquí és Belén Cuesta la que sorprèn en un paper dramàtic poc habitual en ella. Menció especial també per a Emilio Palacios, jove actor desconegut, que resol molt bé el difícil paper del fill.

Un film contemplatiu, amb poca acció, però que recompensa l'espectador atent. Vivament recomanable.

Un món de metros: Chiba

Chiba, ciutat de 6 milions d'habitants propera a Tòquio, no té metro però sí monorail des de 1988. Dues línies, 18 estacions i 15 quilòmetres de recorregut. Els presento dos mapes de la xarxa que semblen diferents però que en el fons diuen pràcticament el mateix. El de dalt és més convencional, tot i que fa que les dues línies comparteixin tres estacions. El de sota pinta les dues línies com entitats separades, encara que les dues tinguin el mateix color. Sis milions de persones han d'anar molt apretats en aquests vehicles.