dilluns, 10 d’abril de 2017

Impromptu literari amb fons d’humor


D’ençà que vam llegir «Picadura de Barcelona», en aquest blog som molt partidaris de l’escriptura torrencial d’Adrià Pujol Cruells (i excuseu el plural majestàtic que ens surt tan natural). Per això, el pas lògic més conseqüent ha sigut llegir-li «La carpeta és blava», la seva publicació més recent (LaBreu, febrer 2017). Es tracta d’un text que barreja l’assaig i la narrativa, combinació contranatural, però no necessàriament supèrflua.

L’afer principal del que s’ocupa «La carpeta és blava» és el de l’humor, una matèria de la qual ha escrit un fotimer de gent sense haver arribat mai a una definició de consens, prova que ens trobem davant d’una qüestió no precisament fàcil. Més encara quan Pujol Cruells intenta delimitar un tipus d’humor molt específic de l’Empordà, identificat per l’acte de «collonar»: una provocació foteta, agressiva i molt masculina, que darrera de la seva aparent hostilitat funciona com element cohesionant a nivell local.

Les tesis sobre l’origen de l’humor i les característiques específiques del «collonar» són exposades per un narrador (alter ego de l’autor) durant una llarga nit d’alcohol, sonsos i droga davant un interlocutor quasi mut i canfanguí. Els seus arguments són tan fluids com poc consistents i es diria que, igual que sosté una postura, podria defensar-ne la contrària. Per fortuna, Pujol Cruells és prou agut per no caure en boires místiques de l’essencial empordanès, ni en la dimonització de l’ocupant barceloní, i se’n fot de les dues tendències amb encomiable sentit de la justícia.

Per descomptat tot això està escrit amb una llengua lliure i dúctil, acrobàtica, que no tem emprar cap mena de registre —del més baix al més alpí— i que es complau en la incorrecció i l’idiotisme (en els dos sentits de la paraula). Per això resulta tan xamós llegir-lo. I també per la seva cintura retòrica, és clar.
—D’acord. Els experts que s’hi posin fulles. Per a mi, el nom sí que fa la cosa. No pot ser que un castellà del pilot, que de les papallones en diu mariposas i de les maduixes en diu fresas, en el fons del fons pensi en el mateix que jo, senti el mateix que jo, evoqui perfums i bimbirimboies igual que jo quan anomena les coses. No ho puc demostrar, però això no té cap importància. I no estic dient que un castellà penetri les coses menys que no pas jo, amb el seu idioma, tan bonic quan es desencastella. Simplement, dic que les penetra diferent.
—No.
—Sí. Per això, dedicar-se a la traducció a mi em sembla una variant del suïcidi (quan es fa en llibertat) o una variant del servilisme (quan depèn de pensaments únics). S’ha de tenir molta fe, en tot cas, per traduir. Perquè tenim els
zánganos i els abellots, d’acord, són el mateix, una penya peluda que brunzeix. En aquest sentit, hi ha una cita del lingüista Edward Sapir, dels anys vint, que em va quedar gravada: «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató camina juntament amb el porquerol macedònic; Confuci, amb els salvatges caçadors de caps d’Assam». Molt bé. Però què passa, si en altres indrets dels abellots en diem «borinots», «bufa-forats» o «vagarros»? Aquesta és la màgia del llenguatge. I si aquí de l’humor tribal en diem «collonar», això indica que és únic, una possessió, i també vol dir que no està en venda, per no dir que traduir-lo seria una temeritat.
—Ets un patriota. És l’únic que entenc de la teva xapa.
Aquesta odissea nocturna de loquacitat desencadenada, i puntejada per algun incident pintoresc amb senglars, és ben mirat precisament el mateix format de «Picadura de Barcelona», encara que aquí amb una mica més de voluntat teòrica. Potser ara que Pujol Cruells ja ha demostrat que és capaç de fer servir una prosa tan incontinent com ben afinada, és hora de demanar-li que introdueixi algun grau de disciplina, abans que no se l’acusi del pecat de la facilitat natural. Suggereixo constricció oulipiana o poema narratiu a la manera de Puixkin. O, en el pitjor dels casos, vella i tradicional novel·la.

5 comentaris: