dimecres, 23 de maig de 2018

Cicle barceloní


«Els barcelonins», la penúltima obra d’Adrià Pujol Cruells, parteix de l’encàrrec d’una sèrie d’articles per a la revista L’AVENÇ, que és qui l’ha acabat editant en format de llibre el gener d’enguany. Com que el propi autor ens descriu el seu contingut a la pàgina 45, m’estalviaré l’esforç:
—Faré la roda de l’any, si et sembla bé. Diré coses sobre la feina que faig al Museu Etnològic. I parlaré sobre la gent de la Barcelona d’ara. Un fresc. Entremig, quatre apunts sobre tradicions nostrades, o sobre les noves de trinca. I un polsim de teoria sobre la ciutat. Els no-llocs, les no-lloques.
Articulat en dotze capítols, un per a cada mes de l’any, el llibre de Pujol Cruells no es cenyeix al programa declarat sinó que l’amplia i el transcendeix. No aspira en cap cas a ser un estudi antropològicament rigorós i exhaustiu del costumari barceloní i dels qui ho practiquen, tot i que s’hi consignen els fallits esforços per establir alguna pauta. Abunden els elements autobiogràfics, tant professionals (l’abandonament de les classes a la universitat, la preparació de l’exposició «Barcelones», la redacció del llibre que tens entre mans), com personals (especialment en la faceta de pare de dues criatures en edat escolar). Inclou també apunts d’actualitat, política i social. I, en general, una mica tot el que li ve de gust al cronista, sense gaire ordre ni concert.

El mètode de Pujols Cruells ja comencem a tenir-lo apamat. Sovint me l’imagino en el paper d’un «jazzman» consumat, capaç d’improvisar magistralment un solo de trompeta a partir d’un estàndard de Cole Porter o Harold Arlen. Doneu-li un tema i tot seguit us escriurà un llibre enlluernador (en tots els sentits): si el tema és l’adaptació d’un noi de Begur a la cohabitació amb la Gran Encisera, n’obtindreu «Picadura de Barcelona»; si és tracta d’un assaig sobre el concepte empordanès de «collonar», en sortirà «La carpeta és blava».

A «Barcelonins», on el «tema» es revela des del títol, s’utilitza un llenguatge menys refistolat que a «Picadura» i un guió menys digressiu que a «La carpeta»; però manté tanmateix algunes servituds formals, com són una «veu de la consciència» que replica amb descar determinats paràgrafs, i una «veu de l’autor» que disposa sempre de l’última paraula. Els estirabots són més suaus (o m’ho han semblat) i les referències a les filles gairebé tendres. Abunden les llistes —dèries classificatòries d’antropòleg— i una en concret que funciona com homenatge a Perec, del qual Pujol Cruells és celebrat traductor.

Per la seva arbitrarietat i varietat de tons, potser aquest no és un escriptor per a tots els gustos; però a mi encara em convenç i fins i tot em sedueix per moments. Deixo un fragment com a penyora, aviat en citaré un altre de molt bonic.
Els barcelonins no tenen una idea gaire potable sobre la ciutat on viviu. Potable que vol dir informada. Entreu i sortiu dels «puestos», com les tisoretes. Feines, farmàcies, botigues, perruqueries, restaurants, gimnasos, comissaries, pàrquings, escoles, centres cívics i de ioga i cinemes. Però no us entreteniu gaire en el vagareig d’un lloc a l’altre. En aquest sentit, la ciutat és allò de fora. Barcelona és allò que us passa per sobre quan sou al metro. Comprimits als busos d’hora punta, hipnotitzats pels mòbils quan esteu en trànsit, aturats al volant, bastonejats quan dineu, per les converses sobre futbol i sobre el Procés, amb prou feines ressusciteu després de sopar —quan a fora ja fa fosc, tot i que a Barcelona mai no és fosc del tot i de nit les terrasses vessin gent tot l’any.

Cap comentari:

Publica un comentari