Testosterona en fuita

L’escriptor i productor Chuck Lorre —un dels Reis Midas de la televisió actual, amb «Two and a Half Men», «The Big Bang Theory» o «Mom»— ha desembarcat a Netflix amb «The Kominsky Method», una comèdia dramàtica molt per damunt de les expectatives.

Sandy Kominsky (Michael Douglas) és un vell actor, famós en altre temps, que ara sobreviu fent classes d’interpretació a l’escola que du el seu nom. El seu representant de tota la vida Norman Newlander (Alan Arkin) és també el seu millor amic i ara que acaba de quedar vidu la seva relació encara es farà més intensa. Comèdia amarga doncs i força dirigida a un públic tan crepuscular com els seus protagonistes, atès que es tracten assumptes tan crucials com la demència senil, la impotència, les pensions vitalícies, la vellesa en solitud o els problemes de pròstata.

No sé si hauria de preocupar-me per haver trobat tan punyent tot aquest repertori de xacres; potser és que ja celebro la meva entrada a la tercera edat. Com a mínim aquesta sèrie evita l’exageració pallassa que de tant en tant esdevé un destorb a «Grace and Frankie» i aconsegueix moments de veritable emoció en la relació entre Sandy i Norman. No és aliena a aquesta química la qualitat dels actors. Les virtuts interpretatives d’Arkin potser no han estat mai qüestionades, però ha calgut que Douglas es fes vell, perquè se li reconeguessin totes les gràcies.

Malauradament, fora de la fenomenal interacció d’aquesta no tan estranya parella, «The Kominsky Method» és bastant menys interessant. Les dones que tenen al seu voltant —la filla i sòcia de Sandy (Sarah Baker), el seu possible objecte amorós (Nancy Travis) o la filla addicta a les drogues de Norman (Lisa Edelstein)— semblen destinades a omplir els buits del guió i poca cosa més. Per no parlar de la colla d’alumnes d’interpretació de Sandy, col·lecció de tòpics «millennial» sense solució a la vista.

Pel costat positiu, el fet que figures de primer nivell com Michael Douglas o Alan Arkin encapçalin el cartell, permet que altres estrelles de similar magnitud pugin al carro. No us estranyi doncs veure en algun dels episodis astres com Danny DeVito, Ann Margret, Elliott Gould o Patti LaBelle. La meva intervenció estel·lar favorita és la de Susan Sullivan (inoblidable Maggie Gioberti a «Falcon Crest»). I, què podrem escriure sobre la suposada intervenció de Barbra Streisand?

Són vuit capítols de mitja hora que et deixen amb ganes de més i és una opinió força generalitzada, compartida fins i tot per James Rhodes (encara que, d’ençà que viu a Madrid, el seu sentit crític (si el tenia) ha quedat molt minvat). Sospito que tindrem seqüela.