Els paraigües de Cherbourg (Jacques Demy, França 1964 (filmin))
Un dels musicals més singulars de tots els temps, visualment inoblidable (quins colors més pop!). Catherine Deneuve, també inoblidable. Malgrat les aparences, una devastadora victòria del pragmatisme sobre la idea de l’amor romàntic. (9)
Do the Right Thing (Spike Lee, USA 1989 (filmin))
Potser el cim de l’obra de Lee: el retrat dels conflictes racials latents a un barri de Nova York, il·lustrat amb vinyetes elèctriques i grans interpretacions (Danny Aiello, Ossie Davis, Ruby Dee, John Turturro). En el clímax un policia asfixia un home negre que es resisteix a ser detingut. Black Lives Matter ve de lluny. (8)
The Front (Martin Ritt, USA 1976 (filmin))
El represaliat Martin Ritt dirigeix el represaliat Zero Mostel amb guió del represaliat Walter Bernstein sobre la caça de bruixes anticomunista que va patir la indústria cinematogràfica americana durant els anys 50. Pel·lícula una mica superficial, però necessària. Woody Allen demostra que pot actuar lluny dels seus propis guions. (7)
L’una canta, l’altra no (Agnès Varda, França 1977 (filmin))
Un dels retrats per excel·lència de la «generació progre» i el moviment feminista dels 70. Varda, amb el seu habitual mestratge, transcendeix àmpliament les trampes del costumisme. (8)
Tom a la granja (Xavier Dolan, Canadà 2013 (filmin))
El xicot de Tom acaba de morir, però la seva família de grangers no sabia res de la relació i cal dissimular durant el funeral. El que Tom no sabia és que s'hauria d'enfrontar a un cunyat psicòpata. Barreja d’estudi sobre la repressió rural i el «thriller». Irregular, però molt intrigant. (7)
Onward (Dan Scanlon, USA 2020 (Disney+))
L’última estrena de Pixar l’hem hagut de veure a casa per culpa del coronavirus. El títol anodí ja sembla anunciar que ens trobem amb una obra gens excepcional. Aquest conte de maduració adolescent en un món on la màgia ha deixat pas a la tecnologia, es deixa veure bé, però queda lluny de les obres mestres de la casa. Això sí, encara no han perdut la capacitat de fer-nos caure la llagrimeta. (7)
Un dels musicals més singulars de tots els temps, visualment inoblidable (quins colors més pop!). Catherine Deneuve, també inoblidable. Malgrat les aparences, una devastadora victòria del pragmatisme sobre la idea de l’amor romàntic. (9)
Do the Right Thing (Spike Lee, USA 1989 (filmin))
Potser el cim de l’obra de Lee: el retrat dels conflictes racials latents a un barri de Nova York, il·lustrat amb vinyetes elèctriques i grans interpretacions (Danny Aiello, Ossie Davis, Ruby Dee, John Turturro). En el clímax un policia asfixia un home negre que es resisteix a ser detingut. Black Lives Matter ve de lluny. (8)
The Front (Martin Ritt, USA 1976 (filmin))
El represaliat Martin Ritt dirigeix el represaliat Zero Mostel amb guió del represaliat Walter Bernstein sobre la caça de bruixes anticomunista que va patir la indústria cinematogràfica americana durant els anys 50. Pel·lícula una mica superficial, però necessària. Woody Allen demostra que pot actuar lluny dels seus propis guions. (7)
L’una canta, l’altra no (Agnès Varda, França 1977 (filmin))
Un dels retrats per excel·lència de la «generació progre» i el moviment feminista dels 70. Varda, amb el seu habitual mestratge, transcendeix àmpliament les trampes del costumisme. (8)
Tom a la granja (Xavier Dolan, Canadà 2013 (filmin))
El xicot de Tom acaba de morir, però la seva família de grangers no sabia res de la relació i cal dissimular durant el funeral. El que Tom no sabia és que s'hauria d'enfrontar a un cunyat psicòpata. Barreja d’estudi sobre la repressió rural i el «thriller». Irregular, però molt intrigant. (7)
Onward (Dan Scanlon, USA 2020 (Disney+))
L’última estrena de Pixar l’hem hagut de veure a casa per culpa del coronavirus. El títol anodí ja sembla anunciar que ens trobem amb una obra gens excepcional. Aquest conte de maduració adolescent en un món on la màgia ha deixat pas a la tecnologia, es deixa veure bé, però queda lluny de les obres mestres de la casa. Això sí, encara no han perdut la capacitat de fer-nos caure la llagrimeta. (7)
Des de la irrupció de Disney + hi ha algunes pel·lícules que, curiosament, ja no ens posen a Movistar... només espero que acabin sortint, encara que sigui més tard que les altres. Aquesta d'Onward la volia veure...
ResponEliminaA mi el Disney+ m'ha vingut amb Movistar, no sé de què depèn. Si no, no el tindria.
Elimina