Escenes de la vida rural

Per una opinió que no saps ben bé com s’ha creat, en arribar a final del 2020, tothom sembla coincidir a considerar «Un amor» de Sara Mesa (Anagrama, setembre de 2020) com una de les novel·les de l’any, malgrat el handicap de lluir un títol francament anodí. «Un amor» narra la història de Nat, una traductora literària que ha fugit de la ciutat per motius una mica delictius i s’ha refugiat en un poble petit i sense gaires al·licients. A mesura que s’instal·la i va coneixent els seus veïns, més motius troba per la intranquil·litat. Són totes les amenaces que percep Nat producte de la paranoia? O realment aquest ambient despoblat i ple de malfiança forma part de la idiosincràsia de la contrada. Entre l’ambigüitat, la cordialitat i el rebuig, es mou l’ànim de la protagonista, sense trobar un sol moment de repòs.

Totes les novel·les de Mesa que he llegit tenen en el seu centre una relació equívoca i malaltissa entre dues persones que, malgrat la impressió inicial, amaga més matisos del que podia semblar. Aquí aquesta relació és la que s’estableix entre Nat i Andreas, l’home conegut com «El Alemán»; una relació impossible i desigual, que s’inicia com un insòlit bescanvi comercial i es prolonga en un seguit d’intercanvis sexuals foscos i inexplicables. Hi ha alguna cosa d’«amour fou» en l’atractiu que Nat sent per Andreas, tot i que la novel·la mai ho explicita amb tantes paraules. Curiosament, en els llibres de Sara Mesa abunden aquestes relacions sexuals de consentiment problemàtic, i en aquest cas la seva ombra deixa una zona de foscor en el centre del text.

El perro se niega a entrar en la casa, va y viene según le da la gana, sin atenerse a las normas. Es evidente que, a causa de algún trauma, no se fía de los espacios cerrados; lo que no entiende Nat es por qué tampoco termina de fiarse de ella, después de tantos días a su lado. Recuerda cuando lo vio jugando con los hijos de los gitanos y trata de acariciarlo como ellos lo hicieron —detrás de las orejas, en los costados—, pero el perro se comporta a la defensiva y huye, visiblemente incómodo.

En los últimos tiempos, en torno a las dos o las tres de la madrugada, un concierto de ladridos y aullidos se extiende varios kilómetros a la redonda, como si todos los perros de La Escapa se volviesen locos de pronto, retándose entre sí. Nat se pregunta de dónde salen todos esos perros llenos de tanta desesperación y agresividad. No parecen los mismos que ve durante el día, dormitando o husmeando tranquilamente por los caminos. Y si lo son, ¿a qué se debe esa transformación nocturna? ¿Por qué los perros mansos se vuelven fieros todos a la vez? ¿Y si también Sieso se transforma, y si entra en la provocación y sale mal parado? Ante el temor de que pueda escaparse, decide atarlo a una estaca. Puede que su miedo sea exagerado, fuera de lugar —es lo que piensa cuando amanece—, pero cada noche regresa, y entonces es real e incontestable.

Mesa, amb un format de novel·la que no supera les dues-centes pàgines i un estil escarit i vagament inquietant, fa de bon llegir: les seves ficcions mai no pesen. Tanmateix en aquest «Un amor» m’ha semblat que la trama es forçava, sense acabar de fluir del tot, com si estigués regida per un determinisme que ja es reflecteix en els seus topònims (La Escapa, El Glauco, Petacas…) En tot cas, sigui o no «novel·la de l’any», es tracta d’un text destacable i absorbent que justifica totalment la lectura. 

Els corresponsals

A «Cicatriz» de Sara Mesa, Sonia és una jove d’una ciutat de províncies que, a través d’un xat literari estableix contacte amb un lletraferit que es fa dir Knut Hamsun i que viu a la capital, a 700 quilòmetres de distància. Aviat Knut s’ofereix a proporcionar-li els llibres que l’interessin, només pagant les despeses postals, ja que el material pensa aconseguir-lo pispant a les grans llibreries. Dels llibres, Knut passa als perfums, la llenceria i les sabates cares. Serà possible que només es guii per l’amistat desinteressada?

Igual com passava a «Cara de pan», ens trobem amb una peculiar relació entre dues persones que els prejudicis del lector situarà de seguida en un model narratiu típic: allà el pederasta depredador i la seva víctima innocent, a «Cicatriz» el psicòpata amb pell de xai que dinamita la normalitat quotidiana del seu objectiu. Però a les novel·les de Sara Mesa res no és el que sembla d’entrada, i el contacte entre els seus protagonistes genera dinàmiques amb més replecs del que es podria esperar.

Al principi Knut sembla que només busqui convertir Sonia en escriptora: li proporciona lectures amb escreix, li demana que li envii mostres dels seus contes i els critica implacablement, tot animant-la a perseverar. Després arriben els articles de luxe i de mica en mica s’insinua un corrent fetitxista que no busca la consumació, però es complau en l’anticipació. Mentrestant, Sonia es deixa estimar, encara que no siguin del seu estil ni les sabates de pedreria, ni les calces de La Perla; i que necessitarà tres o quatre vides per poder llegir tots els llibres regalats que s’amaguen als fons dels armaris.

El peculiar itinerari argumental de «Cicatriz» passa per l’alt poder lenitiu de la literatura prestigiosa (Katherine Mansfield, Leo Perutz, Franz Kafka, Raymond Carver, Tobias Wolff, Peter Stamm…), pel poder igualment obnubilador de les grans marques (Armani, Tous, Tommy Hilfiger, Maybelline, Donna Karan, Roc…) i per unes relacions entre home i dona que semblen evitar el contacte físic. A la llarga, l’estratègia es demostra més eficaç que abordatges més directes.

Salen a un distribuidor sin luz. 

Huele a humedad; en las esquinas se acumulan los residuos. Un tramo más de escaleras conduce a una azotea a la que no puede accederse en ascensor. La pareja sube con lentitud; él va delante, abriendo camino. Una ventana con los cristales casi opacos por la mugre vierte algo de claridad en el último espacio, un cuadrado de cuatro por cuatro metros por donde no ha pasado nadie en mucho tiempo. 

Enfrentan sus miradas, se observan de arriba abajo. 

Ella lleva una falda negra de seda, una sencilla camiseta verde y unas sandalias del mismo tono. Él viste un pantalón de lino, polo de manga corta, una americana también de lino, zapatos de piel con la puntera levemente estrecha. Hace mucho calor; los dos están sudando. Sonríen azorados. 

Él le entrega una bolsa.

Potser «Cicatriz» es prolonga més pàgines del que l’anècdota requeria; però pertorba i provoca la reflexió, com ho fan les novel·les de gran anyada. Un vuit alt.

Converses al parc

La madrilenya trasplantada a Sevilla Sara Mesa ha sigut durant anys una de les favorites de la crítica. Possiblement amb la unànimement celebrada «Cara de pan» (Anagrama, 2018) farà el salt definitiu cap a l’èxit lector. A més en clau literària, coses molt pitjors podrien passar.

Aquesta sucosa novel·la breu va d’una preadolescent que, per motius que ja explicarà el propi text, fa campana a l’escola i es refugia durant setmanes darrera de les bardisses d’un parc municipal. Allà la troba un senyor més gran que ella, una mica excèntric i intrigant, d’aparença inofensiva; però ves a saber, que els temps no conviden a refiar-se. Entre els dos personatges s’estableix un diàleg amable, farcit de suggestions d’amenaça subliminar.

Abans de continuar, aclariré que el text és força ambigu en els seus significants; que evita la localització geogràfica (és el Parque Amate de Sevilla, segons confessió de l’autora); i que els noms assignats als dos personatges principals els marquen a perpetuïtat per la seva abstracció. Ell és «El Viejo», no recordo si té 52 o 54 anys, però aquesta apel·lació tan injusta i feridora mostra de forma activa qui dels dos és el que escriu i domina el relat. És «El Viejo» qui revela un vell greuge de malaltia mental i discriminació, mentre introdueix els motius entrellaçats de l’ornitologia i la carrera rebel de l’artista Nina Simone.

Mentrestant la proscrita «Casi» s’ha de conformar en un trist paper de preadolescent de «quasi» catorze anys, eterna promesa de meravelles que no sembla que arribaran mai. De moment, víctima d’assetjament, i amb la motxilla buida, es lliura (i es deslliura) de l’única persona que intenta comprendre-la. Perquè en aquesta societat nostra, moralment controlada, la relació col·loquial d’una nena amb un home madur activa sempre tots els senyals d’alarma.

Mesa n’és molt conscient i juga a fons amb els prejudicis del lector, com si volgués advertir-nos que les relacions entre humans són molt més complicades del que pressuposen els neopuritans de la correcció política. És una postura ambivalent que tant poden defensar escèptics de mirada lúcida com reaccionaris nostàlgics de l’antiga màniga ampla. En tot cas es tracta d’una ambigüitat moral que enriqueix les lectures de l’obra, un signe de la seva potent categoria literària.

A «Cara de pan» només li puc fer un retret, petit i estúpid, però retret al cap i a la fi. I és que un dels seus dos personatges principals, Casi, es digui igual que un adverbi castellà d’ús molt comú. No sabeu com m’ha entorpit la lectura aquesta confusió lèxica. Comproveu-ho amb uns exemples:

Casi los ve al llegar, recién llegados ellos también, y evita mirarlos a la cara cuando se cruzan.

Casi comprende que su situación pende de un hilo…

Casi le preguntó a su padre si conocía a Nina Simone, …

Casi no cree ni en leyendas ni en mitos…

«Cara de pan» va ser l’objecte de la nostra darrera dissecció al club de lectura autogestionat. En vam quedar força satisfetes i la recomanem vivament per a clubs de lectura de similar moral ampla: dóna força joc dialèctic. També recomanat per a qui vagi de lector lliure, faltaria més.

Una mica de por

 

Aquest me’l van regalar a la botiga, sense pretendre-ho, només pel fet d’haver gastat una determinada quantitat de diners. És d’una editorial que desconeixia, «Providence/Books», que diu que es dedicarà a publicar llibres relacionats amb la por (!) i el firma Sara Mesa, una bona novel·lista aquí convertida en assagista per encàrrec. I dic per encàrrec perquè aquest «Perder el miedo. Un manual para la vida», un llibret de tot just 70 pàgines, es nota que l’ha fet sense matar-se gaire, amb quatre idees superficials sobre la por que fins i tot jo em veuria capaç d’escriure. Coses com:

Según ciertas teorías, los miedos de mujeres y hombres son muy similares y cambian solo, digamos, en pequeños detalles: así, el miedo a envejecer, común a ambos, para ellas se manifestará en el terror de las tetas caídas, y para ellos, en la irreversibilidad de la calvicie. 

Sin embargo, los guapos también tienen sus miedos, no se crean. El miedo principal de los guapos, de hecho, es dejar de ser guapos. O, incluso, ser menos guapos o no ser los más guapos.

El miedo de los ricos, anclado en la codicia, es perder, mientras que el de los pobres es no tener. El miedo de los ricos es verse obligados a prescindir del caviar y las ostras, el de los pobres no tener ni un mal cacho de pan que roer.

La part més interessant per a mi és quan fa llistes d’obres artístiques que es refereixen a les mil cares de la por. Quan parla de cinema és una mica previsible («Nosferatu», «Rosemary’s Baby», «The Exorcist»…), però, quan es tracta de literatura, obvia els clàssics per citar fites tan diverses com «Sempre hem viscut al castell» de Shirley Jackson, «Si això és un home» de Primo Levi o «El gran quadern» d’Agota Kristof. Hi ha finalment un capítol d’obres pictòriques que provoquen la por: el Saturn devorant els seus fills de Goya, el Sant Sebastià de Mantegna que té el cap travessat per una sageta o els dos caps de cadàver de Géricault, per dir-ne tres dels més macabres.

«Perder el miedo» es llegeix en poc més d’una hora, o sigui que no et fa perdre gaire temps. De totes maneres, després del que va aconseguir l’editorial Fragmenta amb la col·lecció dels pecats capitals, crec que hauríem d’exigir una mica als encàrrecs d’artista. 

Club de comediants

 

Alguns llibres t’arriben per recomanacions llunyanes, però saben vendre’s amb un títol xocant («Gordo de feria») i una imatge de coberta irresistible (dos pastissets «Pantera Rosa»). Confesso que no sabia res d’Esther García Llovet (Málaga, 1963), tot i que la consideren autora de culte gent tan sospitosa com Marta Sanz, Sara Mesa o Bob Pop. Després d’haver llegit aquesta novel·la breu (que passa en un sospir) no sabria a quina carta quedar-me.

«Gordo de feria» és un exemple bastant característic de costumisme excèntric, una mica com el que cultiva —amb més cor— Santiago Lorenzo, però aquí derivat cap a un humor absurd, que es produeix sobre tot quan un paràgraf perfectament normal culmina amb un gir inesperat. El protagonista, de malnom Castor, és un monologuista gras que està bastant fart de les servituds de la professió. Quan coneix el cambrer Julio, pensa que podria convertir-lo en el seu substitut a base d’engreixar-lo convenientment. Però les coses no sortiran d’acord amb el pla, perquè si no això no seria una novel·la.

«Gordo de feria» s’ambienta en un Madrid contemporani, de colmados oberts les 24 hores del dia i barris estèrils habitats per plutòcrates. També hi surten humoristes (argentins o gitanos), una discoteca d’Almeria i molts xinesos. No és que jo sigui molt mirat en qüestions de correcció política, però trobo que aquí els xinesos els fan servir una mica a l’engròs, com a matèria còmica intercanviable. Fins i tot diuen (amb totes les lletres), que tots els xinesos s’assemblen. No té gràcia.

Deixant aquesta pega de banda, aquest text em produeix més perplexitat que cap altra cosa. És llegidor i té algun bon cop amagat, però què em vol dir aquesta raresa puntualment còmica, més enllà d’algun bon apunt del natural? És suficient malbaratar expectatives? I malgrat tot, el que em va defraudar parcialment en la lectura, ara pren un nou valor en la relectura. No sé.

En Pozuelo. Hay muchos pinares sueltos, calles empinadas, casitas de El Caserío. Tiendas no hay ni una. Por qué hay tan pocas tiendas en sitios donde la gente tiene pasta y tantas tiendas en calles como Bravo Murillo, por ejemplo, es algo que no alcanza a entender. Encuentra un restaurante con terraza, llena de quinceañeros borrachos perdidos a las ocho de la tarde y señoras que están sobrias pero que tienen toda la pinta de ir a emborracharse en cuanto lleguen a casa y se encuentren solas y sin nada que hacer. Se toma una tónica, cinco euros, debe de ser de burbujas inmobiliarias. Escucha las conversaciones. Se queda medio empanado escuchando las conversaciones, recuerda una vez que le invitaron por error a un chalet de por aquí y comprobó lo que ya imaginaba, que la gente con pasta no se mete rayas para pasarlo bien sino para dejar de aburrirse como sea. Busca otra terraza. Qué bonitas, las calles, los paseos, las avenidas, los parques, los caminos, tan chiquititos. Las rotondas. Por qué hay tan poca gente en estas calles tan bonitas y tanta gente en calles como Bravo Murillo, por ejemplo, es algo que no alcanza a entender. Encuentra una silla, al sol, le falta una pata, tiene varias cagadas de paloma. Todo muy expresionista.

Se sienta.

—¡Qué calor!

Se balancea a los lados. La silla cojea.

—¡Y qué incómodo!

Está a punto de irse al suelo.

—¡Ay, ay, ay!

En un par de minutos ya ha espantado a todo el mundo. Poco después se marcha él.