dilluns, 1 de juny de 2020

Ghibli (12): en el castell

El següent film de Miyazaki, després de l’èxit incontestable de «Chihiro», va ser «El castell ambulant» (2004), una obra que en principi no havia de dirigir ell. Va ser la seva primera adaptació d’un text no japonés, la novel·la juvenil «Howl’s Moving Castle» de la britànica Diana Wynne Jones, encara que amb molts canvis respecte l’original, especialment en totes les parts que es refereixen a la guerra.

La protagonista és Sophie, una jove barretaire, que esdevé vella per un encanteri que li practica una bruixa malvada. Refugiada en un castell mecànic, en companyia d’un nen descarat, un espantaocells saltador i un dimoni de foc, acabarà enamorant-se de l’amo del castell, un jove màgic de nom Howl que sembla patir la seva pròpia maledicció.

Prou sabem que els films de Ghibli no sempre es caracteritzen per la seva claredat expositiva, però «El castell ambulant» és particularment obscur en els seus girs de guió i sobretot en les motivacions i mancances del personatge de Howl, una figura problemàtica i difícil de situar com a objectiu amorós de la heroïna. Ni amb una generosa durada de quasi dues hores s’acaben d’entendre els mecanismes de la història, que s’accepten com un article de fe sobre les virtuts de l’autor. Hi ha a més una subtrama bèl·lica, introduïda per Miyazaki per predicar les seves idees pacifistes, que sembla pertànyer a una altra pel·lícula i que s’oblida totalment a les escenes de l’interior del castell.

Per descomptat, apart d’alguns trets característics del factòtum de Ghibli —dones amb empenta, màquines voladores, ancianes d’intencions ambigües—, «El castell ambulant» conté meravelloses solucions visuals, especialment en alguns fenòmens atmosfèrics, i un disseny del castell simplement espaterrant, amalgama de ferralla i elements arquitectònics, robot articulat amb infinits detalls mòbils. Però també mostra en alguns apartats un bigarrament enfarfegador que sembla encomanat per l’ambientació centro-europea, especialment en el disseny de l’arquitectura ciutadana, un pèl massa austro-hongaresa. De manera similar, Howl té una pinta entre «new romantic» i K-pop que fa que me’l prengui amb certa distància.

Ja la primera vegada que vaig veure «El castell ambulant» al cinema em va provocar una bona dormideta. Quinze anys més tard no me l’he pres gaire millor, per molt que Miyazaki la consideri entre les seves favorites.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada