dilluns, 8 de juny de 2020

Ghibli (13): alevins enamorats

Des de finals dels anys 90, Hayao Miyazaki anava anunciant que aviat deixaria de dirigir pel·lícules i cada estrena prometia ser la darrera. Si després incomplia els seus propòsits era perquè algun desafiament tècnic o temàtic el feia retornar a l’activitat. En el cas de «Ponyo al penya-segat» de 2008, la idea s’originà durant unes vacances prop del mar, però el veritable esquer fou la possibilitat de realitzar una pel·lícula d’animació de forma totalment manual, sense ajuda d’imatges generades per ordinador. D’aquí neix «Ponyo», potser la seva pel·lícula més candorosa i la més propera a un públic infantil.

S’afirma sovint que el seu argument es basa en «La sireneta» d’Andersen, tot i que la separen diferències notables, apart d’una ambientació completament japonesa. Sōsuke és un nen de cinc anys que viu en un poble de la costa amb la seva mare cuidadora en un geriàtric i el pare pescador. Un dia rescata del mar un ésser mig peix mig humà al que anomena Ponyo. Aviat desenvolupen una gran amistat i la filla de les aigües fa servir la seva màgia per convertir-se en una nena totalment humana. Aquesta transformació provoca un desgavell còsmic que amenaça la continuïtat del planeta. Només un compromís entre els dos infants n’assegurarà la supervivència.

Visualment, «Ponyo» és molt més senzilla que les anteriors obres de Miyazaki, amb una gamma de colors més bàsica i predomini de les tintes planes. Destaca sobre tot pels efectes aquàtics, molt abundants en un film que es desenvolupa totalment en aquest medi i a prop seu. El disseny dels personatges és més simple i lluminós; només unes masses negres de formes canviants introdueixen un breu moment d’amenaça. A nivell d’argument, però, es nota un marcat desequilibri entre una història generalment optimista i innocent i unes escenes  que suggereixen l’apocalipsi. Tant fora de mida com fer dependre l’avenir del planeta en el compromís amorós de dos infants de cinc anys.

Sense ser de lluny el millor Miyazaki, «Ponyo» és una petita delícia, que funciona molt millor quan es posa al nivell dels seus protagonistes infantils (o dels seus comparses ancians), que quan juga la carta impostada de les divinitats marines. Juntament amb «Totoro» és la millor introducció a l’univers Ghibli que poden tenir els nens de casa.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada