dimarts, 9 de juny de 2020

Sitcom (1): un revés de la fortuna

Començaré amb una «sitcom» que tot just ha conclòs, «Schitt’s Creek», que té la particularitat de ser canadenca, un detall que des de l’altre costat de l’Atlàntic no resulta tan evident. Entre 2015 i 2020 ha sumat sis temporades, que es poden veure a Movistar+. Creada i protagonitzada pel duet paterno-filial d’Eugene i Dan Levy, explica una típica història de «peix fora de l’aigua», és a dir la de personatges que se senten desplaçats en un medi que no és el seu. En aquest cas són la família Rose, que d’un dia per l’altre perden la seva fortuna per culpa d’un gestor corrupte, i s’han de refugiar en el poblet de Schitt’s Creek—disculpin el joc de paraules més aviat groller—, l’única propietat que els queda, un regal d’aniversari que els pares li havien fet com a broma al fill.

El xoc de la societat urbana i la rural té una àmplia tradició que és anterior a les «sitcoms». Recordem la faula del ratolí de camp i el de ciutat, «La ciudad no es para mí» de Paco Martínez Soria, o les sèries «Els nous rics» o «Granger últim model». Bona part de la comicitat de «Schitt’s Creek» es desprèn del contrast entre les altes expectatives dels privilegiats Rose i les terrenals realitats dels vilatans. Cal dir, però, que les actituds elitistes dels nou vinguts, desapareixen en gran part abans que acabi la primera temporada, i el respecte mutu acaba vencent. Aquest bon rotllo generalitzat (que jo atribueixo en certa mesura al país d’origen del programa) fa de «Schitt’s Creek» una sèrie amable, d’una comicitat poc agressiva pels temps que corren.

Val a dir que ens presenten una realitat rural canadenca bastant tenyida de «hipsterisme», on les camises de quadres es combinen amb cossos de gimnàs i amanides d’alvocat. Per això, la suposada pansexualitat (en realitat homosexualitat histèrica) del fill Rose (Dan Levy), no provoca cap tensió i les seves aventures amoroses constitueixen una amable distracció per a tot el poble. Fins i tot el «pijisme» de la filla (Annie Murphy), que podria ser candidata al personatge més insofrible, és contemplada amb condescendència benhumorada.

«Schitt’s Creek» compta amb el benefici d’alguns bons intèrprets veterans, començant per Eugene Levy, al qual tots associem amb «American Pie», però que té més altes virtuts en la seva llarga carrera. Chris Elliott, que fa d’alcalde del poble, l’hem vist pertot arreu, des de «Saturday Night Live» fins a «How I Met Your Mother». De totes maneres, la reina indiscutible de la funció (i font inesgotable de «gifs») és Catherine O’Hara, que fa de la matriarca Moira Rose, ex-estrella dels serials de sobretaula i diva amb dedicació total. El seu continu joc de vestimenta i perruques, en tons blancs, negres i metal·litzats, ja constitueix un xou apart.

Com a totes les «sitcoms» contemporànies, d’un capítol a un altre existeix una certa continuïtat en les trames —els assajos d’una comèdia musical, els preparatius d’un casament…—, però es poden veure els episodis en qualsevol ordre sense que el resultat s’en ressenteixi. És important no desanimar-se i prendre la primera temporada com a procés d’aclimatació previ, després, els personatges i les relacions flueixen com una seda. He trobat el final de la sisena temporada (i de la sèrie) forçadament feliç, quan potser no calia; però aquest és el destí de «Schitt’s Creek»: distreure sense incomodar ningú i divertir sense excedir-se. Un model de moderació només violentat pel vestuari de Moira Rose.


2 comentaris:

  1. No la tenia controlada aquesta, i no m'he acabat de convèncer de donar-li una oportunitat... m'esperaré a la següent.

    ResponElimina