dilluns, 14 de juny de 2021

Club de comediants

 

Alguns llibres t’arriben per recomanacions llunyanes, però saben vendre’s amb un títol xocant («Gordo de feria») i una imatge de coberta irresistible (dos pastissets «Pantera Rosa»). Confesso que no sabia res d’Esther García Llovet (Málaga, 1963), tot i que la consideren autora de culte gent tan sospitosa com Marta Sanz, Sara Mesa o Bob Pop. Després d’haver llegit aquesta novel·la breu (que passa en un sospir) no sabria a quina carta quedar-me.


«Gordo de feria» és un exemple bastant característic de costumisme excèntric, una mica com el que cultiva —amb més cor— Santiago Lorenzo, però aquí derivat cap a un humor absurd, que es produeix sobre tot quan un paràgraf perfectament normal culmina amb un gir inesperat. El protagonista, de malnom Castor, és un monologuista gras que està bastant fart de les servituds de la professió. Quan coneix el cambrer Julio, pensa que podria convertir-lo en el seu substitut a base d’engreixar-lo convenientment. Però les coses no sortiran d’acord amb el pla, perquè si no això no seria una novel·la.


«Gordo de feria» s’ambienta en un Madrid contemporani, de colmados oberts les 24 hores del dia i barris estèrils habitats per plutòcrates. També hi surten humoristes (argentins o gitanos), una discoteca d’Almeria i molts xinesos. No és que jo sigui molt mirat en qüestions de correcció política, però trobo que aquí els xinesos els fan servir una mica a l’engròs, com a matèria còmica intercanviable. Fins i tot diuen (amb totes les lletres), que tots els xinesos s’assemblen. No té gràcia.


Deixant aquesta pega de banda, aquest text em produeix més perplexitat que cap altra cosa. És llegidor i té algun bon cop amagat, però què em vol dir aquesta raresa puntualment còmica, més enllà d’algun bon apunt del natural? És suficient malbaratar expectatives? I malgrat tot, el que em va defraudar parcialment en la lectura, ara pren un nou valor en la relectura. No sé.

En Pozuelo. Hay muchos pinares sueltos, calles empinadas, casitas de El Caserío. Tiendas no hay ni una. Por qué hay tan pocas tiendas en sitios donde la gente tiene pasta y tantas tiendas en calles como Bravo Murillo, por ejemplo, es algo que no alcanza a entender. Encuentra un restaurante con terraza, llena de quinceañeros borrachos perdidos a las ocho de la tarde y señoras que están sobrias pero que tienen toda la pinta de ir a emborracharse en cuanto lleguen a casa y se encuentren solas y sin nada que hacer. Se toma una tónica, cinco euros, debe de ser de burbujas inmobiliarias. Escucha las conversaciones. Se queda medio empanado escuchando las conversaciones, recuerda una vez que le invitaron por error a un chalet de por aquí y comprobó lo que ya imaginaba, que la gente con pasta no se mete rayas para pasarlo bien sino para dejar de aburrirse como sea. Busca otra terraza. Qué bonitas, las calles, los paseos, las avenidas, los parques, los caminos, tan chiquititos. Las rotondas. Por qué hay tan poca gente en estas calles tan bonitas y tanta gente en calles como Bravo Murillo, por ejemplo, es algo que no alcanza a entender. Encuentra una silla, al sol, le falta una pata, tiene varias cagadas de paloma. Todo muy expresionista.

Se sienta.

—¡Qué calor!

Se balancea a los lados. La silla cojea.

—¡Y qué incómodo!

Está a punto de irse al suelo.

—¡Ay, ay, ay!

En un par de minutos ya ha espantado a todo el mundo. Poco después se marcha él.

4 comentaris:

  1. La veritat és que el títol és cridaner i les dues Pantera Rosa de la portada, encara més (que bones que són!!!!)

    ResponElimina
  2. ¿Es ácida, trepidante e irónica y está muy-muy bien escrita? ¿No? Pues en principio su apuesta no me gusta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, una mica àcida, trepidant i irònica sí que ho és. De ben escrita... normaleta.

      Elimina