dimarts, 29 de juny de 2021

Pena màxima


«There Is No Evil» (literalment «El mal no existeix», encara que aquí l’han titulada «La vida de los demás») és una pel·lícula iraniana del 2020 dirigida per Mohammad Rasoulof. Està formada per quatre episodis independents, tots entorn de la pena de mort i, més en concret, sobre les persones que s’ocupen de dur-la a terme. La qüestió presenta una indubtable rellevància en el país que, després de la Xina, ostenta el major nombre d’execucions. I, encara més, com es mostra al film, quan qualsevol jove pot ser forçat a actuar com a botxí durant els mesos del servei militar obligatori.

El primer episodi, titulat igual que el film, és clarament el més contundent, ja que té un desenvolupament neutralment quotidià mentre que la seva conclusió sobta com un cop molt baix. La segona part és on ens presenten un grup de soldats, on un d’ells es resisteix a exercir d’executor, mentre els seus companys evidencien les formes com el crim sistèmic pot ser justificat. Aquest fragment és el dialècticament més ric i deriva en la seva part final al «thriller» d’evasions.

La tercera història il·lustra amb un mecanisme una mica rocambolesc com no existeixen els botxins innocents i tots hem d’acabar assumint les conseqüències de les nostres accions. Aquesta seqüència, rodada en paisatges boirosos i de pluja freqüent és la més agraïda visualment i marca un fort contrast estètic amb l’aridesa de la resta. Per acabar, la quarta part mostra (amb maneres properes al melodrama) la forma com algú va evitar ser còmplice del crim, encara que fos hipotecant tota la resta de la seva vida. Aquest episodi és el més llarg i el més enrevessat. Acaba semblant redundant, potser perquè el marc de referència de tot el film és massa concret i no hi ha tantes formes diferents d’exposar un mateix tema.


Això és el pitjor que es pot dir de «La vida de los demás», que té el seu millor moment al principi i el pitjor, al final. Per altra banda, el tractament d’una problemàtica molt lligada a un país determinat no impedeix que ressonin qüestions morals que ens interpel·len a tots. Una vegada més un cineasta iranià —en aquest cas Mohammad Rasoulof— demostra que, com a exploradors de l’ànima humana, no tenen comparació. Lamentablement Rasoulof va ser condemnat el març de 2020 a un any d’empresonament i a no rodar cap altra film durant els dos anys següents. A diferència de Jafar Panahi —un altre director arrestat que fa de la necessitat virtut per crear les seves pel·lícules clandestines—, Rasoulof aconsegueix miraculosament que, malgrat les prohibicions de rodatge, la pel·lícula no se’n ressenti i tingui tota l’aparença d’una producció estàndard.


Molt recomanable.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada