dijous, 10 de juny de 2021

L’obra mestra interrompuda

Diria que l’obra de l’argentí Pedro Mairal ha arribat a Espanya de forma molt irregular i ha requerit l’èxit indiscutible de «La uruguaya» per rebre l’empenta definitiva. En aquesta política de regularització Libros del Asteroide acaba de publicar «Salvatierra» que és del 2008. Aquest Salvatierra epònim és un empleat de correus, mut des de petit a causa d’un accident i pintor discret i autodidacta. La seva obra es concentra en una sola tela constituïda per rotllos successius, un contínuum que il·lustra de forma quasi cinematogràfica la seva pròpia vida. A la seva mort els hereus (els dos fills, el narrador i el seu germà) es troben amb un magatzem ple de rotllos de llenç pintat i cap instrucció que els indiqui què fer-ne.

Yo creo que él concebía su tela como algo demasiado personal, como un diario íntimo, como una autobiografia ilustrada. Quizá debido a su mudez, Salvatierra necesitaba narrarse a sí mismo. Contarse su propia experiencia en un mural continuo. Estaba contento con pintar su vida; no necesitaba mostrarla. Vivir su vida, para él era pintarla.

A més del problema que suposa què fer amb el llegat del pare, els germans descobreixen que a la seqüència li falten alguns mesos d’un any determinat. La investigació que inicien per recuperar els metres de tela absent, els conduiran a la revelació de fets que no coneixien sobre la biografia del pare, amb el que es demostrarà que sovint convivim amb desconeguts. De totes maneres no espereu trobar a «Salvatierra» l’exhibicionisme verbal i la picaresca de «La uruguaya». Aquest és un text concís i ben mesurat, una novel·la breu que gairebé podria ser un conte llarg, on el que importen són els fets i les accions més que no pas les motivacions del protagonista titular, que romandrà sempre embolcallat en el misteri. En definitiva una bona història d’aventures, de secrets de família, i també una reflexió sobre l’esfera pública i privada del cultiu de l’art.

En el camino vi uno de esos cielos que pintaba Salvatierra. Uno de esos cielos profundos, cambiantes y poderosos. A veces hacía unas nubes dispersas que se achicaban hacia el horizonte, con lo que conseguía darle verdadera dimensión al cielo. Lograba unos espacios aéreos enormes que daban vértigo. Como si uno pudiera caerse dentro de la tela. Yo sabía —había aparendido— qué tipo de cielos le interesaban y algunas tardes, cuando llegaba del colegio al galpón, le decía «Hay un buen cielo afuera» y salíamos a mirar. Es algo que sigo haciendo, sin darme cuenta, aunque Salvatierra haya muerto hace muchos años. Y lo hice esa tarde cuando pedaleaba despacio de vuelta hacia Barrancales: vi el cielo gigante, un cielo de planicie, azul intenso, con nubes como montañas, como regiones, y en silencio le avisé a Salvatierra que saliéramos a mirar. 

2 comentaris: