divendres, 25 de juny de 2021

La família és una illa

Fa deu anys (com passa el temps!) ja li vaig dedicar un parell de tres apunts a la fascinant artista finesa Tove Jansson (1914 - 2001), creadora dels adorables Mumin, però també pintora, il·lustradora i escriptora. Si ara hi torno és per la lectura recent del seu «El llibre de l’estiu» (1972), reeditat per Angle Editorial (traducció de Montserrat Vallvé Viladoms) a partir d’una primera edició del 2004. Es tracta d’una obra inclassificable, com no podria ser d’una altra manera en el cas d’aquesta autora tan fora de normes: un recull de proses breus que es podrien identificar laxament amb un llibre de contes, tot i que amb un protagonisme compartit.


En efecte, «El llibre de l’estiu» narra els mesos estivals que passen en una illa remota del golf de Finlàndia la petita Sophia i la seva àvia (i el pare de la nena, que queda més en segon terme). La mare de Sophia fa poc que ha mort, però aquesta és una dada que roman com a subtext, sense que Jansson en tregui cap profit argumental. Aquí el que importa és el dia a dia de les protagonistes en contacte amb la canviant natura salvatge del lloc on habiten. No espereu una convencional àvia afectuosa amb una frase consoladora i una lliçó de vida sempre a flor de llavi: aquesta àvia pot ser arrauxada i misantròpica, sovint a punt d’amagar-se en un racó per fer una cigarreta sense que la destorbin. Però també és una aferrissada defensora de la intimitat familiar davant dels estranys: d’una forma molt esquerpa s’erigeix en la gran protectora que Sophia necessita. I és que, només confrontats per la mirada dels forasters, ens adonem que la nostra tranquil·la quotidianitat és per a tothom l’equivalent a la normalitat.

Tot d’una arribes aquí, on hi ha un grup de persones que sempre han viscut juntes i que es comporten amb la seguretat que dona ser l’amo, a prop els uns dels altres, en una terra que coneixen de sobres. I qualsevol cosa que amenaci la seva vida de cada dia els uneix encara més i els dona més seguretat. Una illa pot ser un lloc espantós per a algú que vingui de fora. Tot ja està fet, cadascú hi té el seu lloc, i la gent és tossuda, tranquil·la, autosuficient. En aquest entorn tot funciona segons uns rituals estrictes fets a còpia de repeticions, i, paral·lelament els habitants passen el temps d’una manera tan capritxosa i fortuïta, com si el món s’acabés a l’horitzó.

Ran d’aquesta declaració de solipsisme illenc, resulta inevitable pensar en la mateixa Jansson, qui passava llargues temporades en una senzilla cabana al Bàltic, en companyia de la seva estimada companya Tuulikki Pietilä. Per això tot el que s’hi descriu en aquestes pàgines prové de la pura observació del món natural (començant per la preciosa aquarel·la que il·lustra la coberta), una visió precisa, però gens condescendent i per descomptat gens convencional.


No puc deixar d’admirar aquest «Llibre de l’estiu», idíl·lic i tendre, però també humorístic i inquietant, una obra com cap altra que conec. Només he de lamentar que el món de l’aire lliure m’interessi moderadament i que, per això, la lectura no hagi fluït tan planerament com m’hauria agradat. 

4 comentaris:

  1. Me ha encantado, nen.

    (Una salvedad: La seva interessant pàgina web ha desaparegut)

    ResponElimina
  2. Suposo que són motius diferents els que ens han portat a una conclusió final de poc entusiasme amb aqeust llibre. El valores més que jo, em sembla, i si no n'has gaudit més és perquè personalment no t'acaba d'interessar el que narra. En el meu cas, és més aviat la manca d'altres alicients argumentals els que m'ha deixat una mica indiferent, tot i reconèixer-li una escriptura agradable, unes bones descripcions i una relació molt especial entre les dues dones, àvia i neta. I el subtext, és clar, al qual em sembla que jo hi vaig donar molta més importància. Per mi la mort de la mare sí que plana per tot el llibre, de manera etèrea, però hi és. La veig en el comportament de la Sophia, les seves rebequeries, les seves pors sobrevingudes. Pot ser un comportament infantil i prou, tot i que la nena és molt ratasàvia, ben espavilada. Però jo l'he relacionat amb l'absència materna. També la veig en l'enclaustrament del pare, el seu esborrar-se del mapa i no poder o voler afrontar res. I la veig en la cura que té una persona esquerpa, independent i misàntropa (com tu la descrius), cap a la seva neta. Sempre pendent als seus rampells, a distreure-la, a no deixar que caigui. Agafa el paper de protectora, i de tant en el text es deixa veure que se'l pren molt seriosament.

    En fi, que m'embolico.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'emboliques, expliques molt bé coses que jo potser no hi he sabut trobar, però que hi són.

      Elimina