Tràiler de l'apunt de demà

L'obertura de "La forza del destino" deu ser l'equivalent musical i operístic del vermut tradicional dels diumenges: amb patates xip, olives prenyades d'anxova i bitter Cinzano AMB alcohol.

Aquí, al conegut teatre de Milan que acomplexa indegudament tants amants de l'òpera, amb Riccardo Muti al pòdium. Viva il Verdi manque pierdi!

Un món de metros: Sabadell

No inaugurat encara per qüestions que tenen molt a veure amb la pertinaç crisi que estem vivint. Hauria de servir a uns 200.000 usuaris.

Ignoro de quantes estacions constarà ni l’extensió de vies, però entenc que enllaçarà les xarxes dels Ferrocarrils de la Generalitat amb les de la RENFE.

El disseny del pla de la xarxa és de tipus minimalista, una veritable novetat en aquesta col·lecció, i jo diria que retira una mica a Malevitx.

La maledicció de l’obra maleïda (2 de 2)

Füssli il·lustra "Macbeth"

Després de l’exhauridora lectura de “La broma infinita”, necessitava refugiar-me en un recés de confiança, obertament còmic a poder ser. Guardava un bon record de “La conxorxa dels ximples” de John Kennedy Toole (Columna, 1997), casualment recuperada per Francesc Puigcarbó en el mateix moment que jo n’encetava la lectura, i cap allà m’hi vaig llençar sense reticències. Efectivament la memòria no m’enganyava i la novel·la continua sent enormement divertida, encara que el seu efecte sorpresa hagi perdut pistonada des de l’any 82 del nostre descobriment mutu, potser perquè va generar moltes seqüeles més o menys encobertes que acostumaren el nostre paladar a aquestes maniobres tan excèntriques.

Malgrat la façana jovial d’aquesta conxorxa, el llibre té un rerefons tràgic i fins i tot malastruc que ha estat explotat a bastament per potenciar la seva llegenda. De segur explicaré sobre mullat, però deixeu-me que refresqui alguns fets. El seu autor John Kennedy Toole (New Orleans, 1937-1969) va treballar molts anys entorn d’aquesta novel·la, mentre exercia de professor universitari a diversos instituts de Louisiana. Enviada (i mig acceptada) a la prestigiosa editorial Simon & Schuster, s’inicià un procés de revisió i canvi monitoritzat per Robert Gottlieb que mai no dugué enlloc: després de dos anys de correspondència creuada, l’editor encara opinava que la novel·la era massa episòdica i que no semblava tenir cap propòsit. El diàleg quedà interromput. 

Deprimit per una empresa literària que no mostrava cap indici d’avanç, Kennedy Toole conclogué la seva vida el març del 69 a Biloxi, Mississippi, connectant una mànega de jardí al tub d’escapament del seu cotxe. La seva mare, Thelma Toole, després de dos anys de depressió decidí reivindicar l’obra del fill i, armada amb una còpia en paper carbó de la novel·la va visitar fins a set editorials en els propers cinc anys. Totes la rebutjaren. El proper pas de la senyora fou assetjar el novel·lista Walker Percy que acabava d’incorporar-se al professorat de la Loyola University de Nova Orleans. Després d’algunes reticències Percy inicià la lectura i aviat quedà captivat per l’art de Toole, de manera que es va convertir en el seu principal adalil. Encara calgué que passessin tres anys perquè finalment la Louisiana State University Press la publiqués el 1980. La vida pública de “A confederacy of dunces” tingué una arrencada lenta, però plena de prestigi. L’any 81 John Kennedy Toole rebé a títol pòstum el premi Pulitzer de ficció, quan ja poc li podia servir.

Encara que des de llavors “La conxorxa dels ximples” és considerada un clàssic de l’humor modern, no deixa de ser la causa de la mort del seu autor i es podria qualificar per tant com a obra maleïda; però encara és més sinistra la història de la seva adaptació cinematogràfica que des de fa trenta anys es troba en allò que a Hollywood en diuen “development hell”. Ja l’any 1982 Harold Ramis havia d’escriure una adaptació amb John Belushi en el paper d’Ignatius Reilly. La mort de Belushi a causa d’una sobredosi aquell mateix any va fer avortar el projecte. Els següents candidats foren John Candy (mort d’un atac de cor als 43 anys) i Chris Farley (mort de sobredosi als 33 anys). Per la seva part John Waters havia proposat fer una versió on Ignatius fos interpretat per Divine (mort per problemes del cor als 42 anys). John Goodman, resident a Nova Orleansi també aspirant al paper, continua sortosament entre nosaltres.

En anys posteriors Stephen Fry va rebre l’encàrrec d’escriure una nova adaptació que finalment va quedar en res, idèntic destí al del guió que va signar el director Steven Soderbergh i que havien de protagonitzar Will Ferrell i Lily Tomlin com la seva mare. Enguany encara es parlava d’un nou intent amb Zach Galifianakis de protagonista. Vist aquest memorable historial, en el qual fins i tot han responsabilitzat la novel·la de causar el Kathrina, serà millor que esperem asseguts.

La maledicció de l’obra maleïda (1 de 2)

Füssli il·lustra "Macbeth"

De supersticiosos, el món en va ple i ni la ment més racional els convencerà que això seu no arriba ni a pseudo-ciència. Per tant, de l’existència de persones, objectes i conceptes que són essencialment malastrucs, tothom en té alguna idea (que creu) precisa i digna de demostració matemàtica.

Coneguda és l’aversió que sent la professió teatral per la roba de color groc. Sempre havia sentit dir que el motiu era que Molière va morir en escena vestit d’aquest color. Bé, no va ser exactament així, de fet estava representant la seva darrera obra “El malalt imaginari” (quina ironia!) quan va patir un atac que tanmateix no l’impedí acabar la funció. No fou fins poques hores més tard que va expirar. Curiosament la Wikipedia en anglès sosté que el color que porta mala sort és ell verd, perquè així vestia Molière a la seva actuació final. La Wiki francesa no es pronuncia. I ja és curiós que aquestes creences irracionals —igual que la discrepància entre el dimarts 13 i el divendres 13— respectin les fronteres culturals. 

Aquests dies d’inici de tardor alguns referents de la història de la malastrugança em fan companyia i m’obliguen a replantejar-me la meva visió escèptica de la vida. El primer és Àlex Rigola, que estrena “Mcbth” al Temporada Alta de Girona. Darrera d’aquesta paraula impronunciable (i devoradora de vocals) s’hi amaga el “Macbeth” de William Shakespeare, que ja fa segles que carrega sobre les seves espatlles un anunci de mala sort pel qual no he trobat justificació gaire documentada. Es veu que ja a l’època de la seva estrena es deia que l’autor havia utilitzat conjurs autèntics en el parlament de les bruixes i des de llavors s’ha considerat irresponsable i gairebé suïcida mencionar el nom del protagonista entre les quatre parets d’un teatre. Per evitar les conseqüències de la maledicció s’han proposat diversos mètodes rituals com són fer tres voltes a la mançana del teatre, escopir sobre l’espatlla esquerra o llençar un renec. Dins de la professió s’utilitza habitualment l’eufemisme “l’obra escocesa”; però Rigola, sempre trencador, proposa una alternativa més agosarada.

Per altra banda aquest divendres inicio la temporada del Liceu amb “La forza del destino” de Giuseppe Verdi, una obra d’argument ridículament impossible que també carrega sobre la seva esquena una pèssima reputació de dissort. Entre els motius que fonamenten aquesta opinió es cita, per exemple, els desgraciats últims anys de l’autor del “libretto” Francesco Maria Piave —malaltia i paràlisi, germà empresonat, mare boja, misèria...—, a la que seria la seva darrera col·laboració amb Verdi. També es comenta que rarament aquesta òpera és estrenada per la totalitat del repartiment anunciat inicialment, ja que sempre hi ha substitucions d’última hora causades per les més diverses contingències. Diuen que les pífies escèniques són freqüents durant la seva representació: barbes postisses que cauen, personatges que ensopeguen amb l’atrezzo o obliden el text. Incidents molt freqüents a tot el gran teatre del món i que no tindré en consideració a menys que algú em presenti un estudi estadístic des d’una òptica estrictament científica. De coincidències circumstancials, com que l’u de setembre de 1939, quan Alemanya envaí Polònia i inicià la Segona Guerra Mundial, s’estigués representant “La forza del destino” a Varsòvia, prefereixo no fer-ne esment: coses així passen cada dia per a qui no encalça la circumstància màgica.

A partir d’aquests arguments fútils, i tal com passava amb “Mcbth”, queda de bon to entre els experts no mencionar l’obra pel títol i maquillar-la com “la vint-i-quatresema òpera de Verdi”, “l’òpera escrita per a Sant Petersburg” (on s’estrenà) o “la Potenza del Fato”. 

L’únic testimoni creïble d’aquest recurrent mal “fario” l’he trobat a la Metropolitan Opera de Nova York el març de 1960. Quan el baríton Leonard Warren es disposava a iniciar la “cabaletta” de l’ària “Morir, tremenda cosa”, va caure fulminat en plena escena. No em sembla raó suficient per embrutar l’honor de la peça, però pel supersticiós basta i sobra. Aquest fou el cas de Luciano Pavarotti, que no va gosar mai interpretar Alvaro, la part del tenor. I si Franco Corelli va encarnar el paper, es rumoreja que ho va fer amb esporàdiques aferrades al paquet com a sortilegi protector.

Dickens imaginat

No havia llegit encara la biografia de Charles Dickens escrita per Peter Ackroyd i aquest 2012 que commemora els dos-cents anys del naixement del novel·lista semblava el moment ideal per fer-ho. Malgrat que l’obra fou publicada originalment l’any 1990, només el novembre de 2011 Edhasa n’edità la traducció castellana, tot aprofitant (suposo) la tirada de l’efemèride. Sobre el paper es diria que Ackroyd era l’autor ideal per escriure la biografia de Dickens, ja que reuneix en una sola persona la figura de novel·lista de prestigi i la de biògraf d’homenots tan essencialment britànics com són William Blake, T.S. Eliot, Turner, Newton o Shakespeare, a més de les seves celebrades “biografies” canòniques de la ciutat de Londres i el riu Tàmesi; i, de fet, forma part de la bibliografia recomanada, encara que la recent obra de Claire Tomalin (“Charles Dickens: Mi vida”, Aguilar, 2012) —que desconec— s’ha erigit en seriosa competidora.

“Dickens - El observador solitario”, que així s’ha traduït el concís “Dickens” original, presenta un volum esponerós de 703 pàgines, que pot semblar imposant d’entrada, però que està destinat a un públic molt general a qui no li importi la total absència de referències a les fonts (encara gràcies que compta amb un índex onomàstic), mentre hi figuri una mica de drama en el que s’explica. Ackroyd, que no tinc cap dubte que es va documentar degudament, apart de relatar les contínues i tedioses anades i vingudes de Dickens entre el camp i la ciutat, afegeix una mica d’argamassa literària que qualsevol biògraf seriós li discutiria. No, no s’hi val projectar les pròpies especulacions sense fonament en el comportament de la figura retratada. No comparteixo tampoc la seva visió d’un Dickens traumatitzat, exclòs i fora d’òrbita, d’un romanticisme que ja no toca.

Ni em convenç el recurs de relacionar les trames de tot el que el novel·lista escrigué amb detalls de la seva pròpia biografia, cosa que obliga Ackroyd a fer alguns contorsionismes que, per altra banda, seran opacs per aquells que no les hagin llegides.

La vida d’una persona real no és mai com una novel·la i flac favor se li farà si es relata com a tal. Dickens fou un geni, com demostra el seu llegat escrit, però la seva biografia té un interès molt relatiu. Després dels episodis primerencs de l’empresonament del pare i la humiliació de treballar a una fàbrica de betum, l’èxit popular coronà la seva carrera en plena joventut. A partir d’aquí una certa monotonia predominà a la seva agitada vida: la mort de la cunyada adorada i els viatges a Amèrica podrien ser altres pics del relat, però Ackroyd no acaba de lluir-se. I quan arriba l’afer Ellen Ternan, que podria aportar una bona dosi de marro, el biògraf es decanta per una interpretació casta de la relació, com si els genis, pel fet de ser-ho estiguessin molt per sobre dels problemes d’entrecuix.

Com es pot veure, no m’ha interessat gaire aquest “Dickens” de Peter Ackroyd. La prova més eloqüent és que la lectura, iniciada el mes de maig, l’he conclòs tot just fa dos dies. Tractant-se d’un autor com Dickens, que m’agrada tant i tant, aquest lapse de temps és una condemna en tota regla.

La filosofia darrera del taulell

No hi ha feines poc interessants, si es contemplen amb la perspectiva adequada. Res de més anodí i que menys coneixements especials exigeixi, diríeu, que el treball de dependent de comerç i malgrat això tot és qüestió de saber mirar. Que li preguntin a la periodista cultural i blocaire (first swimming lessons) Isabel Sucunza, que ha convertit la seva experiència de dues setmanes fent una substitució a una camiseria de centre comercial en un llibre molt aparent, de títol “La tienda y la vida”, que Blackie Books li acaba d’editar.

Per descomptat no és aquest el primer cas d’un bloc que fa el salt al paper, però malgrat que l’origen del text de “La tienda y la vida” rau en els apunts de “first swimming lessons”, la Sucunza ha estat prou hàbil per estructurar el conjunt sota unes directrius unificadores que eviten el caràcter fragmentari que sovint té el gènere blocaire. Així cadascun dels dotze capítols, apart de descriure les incidències de la jornada, s’acompanya d’altres reflexions que s’hi relacionen i que màgicament semblen venir molt a tomb.

Com tots els grans escriptors de blocs, la Sucunza té veu pròpia que es reconeix a la llegua i uns punts de vista que són ferotgement seus. Malgrat la matèria primera —la logística d’una camiseria i la interrelació amb els clients que hi entren—, l’autora defuig el costumisme gallinaci i s’enfila per reflexions de més volada, de vegades plenament filosòfiques, d’altres sorprenentment originals i pertinents. No hi ha, però, cap condescendència envers el seu dia a dia mercenari i si una cosa deixa clara és la importància de plegar bé un jersei o un polo.

Més enllà de l’entorn laboral, el llibre es passeja (entre altres moltes coses) per l’infern de les relacions de parella, per l’infern de les relacions amb les companyies proveïdores de serveis i per l’infern de les relacions amb el nostre proïsme més ben intencionat (aquell que precisament asfalta l’infern mencionat a dalt). El programa pot sonar masegat, però en mans de la Isabel no ho és gens. També hi ha una lectura adulta de “Peter Pan”, una lectura gamberra de Nietzsche, una lectura antropòfuga del comportament dels gats i un establiment del canon de la literatura catalana delineat per una Harold Bloom nascuda a Pamplona. Com a propina, la Sucunza fa anys que viu a Barcelona i ens coneix prou bé com per fer un dels retrats més mortífers sobre l’estranya relació que tenim els de la capital amb la llengua catalana. És un dels cims de “La tienda y la vida”, però aquí no en deixaré ni una mostra. Si ho voleu llegir, compreu el llibre o intenteu trobar-ho al seu bloc. 

Ella diu que en aquest dietari ha evitat l’humorisme, que li semblava massa fàcil com a recurs. No sé què dir; a mi m’ha divertit molt la seva lectura, no es tracta de cap bajanada i resistirà de segur una segona visita així que arribi la propera temporada de rebaixes.

Una cosa suposadament divertida que potser tornaré a fer (d’aquí a trenta anys)

Totes les imatges extretes d'aquí

Amb les seves 1079 pàgines (que inclouen 96 pàgines de notes finals, amb lletra de puça), amb el seu pes de quilo dos cents de polpa d’arbre degudament convertida en paper, amb la seva ambivalent reputació de llibre difícil però imprescindible (és a dir, de culte), amb totes les ajudes que circulen ara per la xarxa (fòrums, guies de lectura, wiki inclosa), amb iniciatives de lectura col·lectiva, com si d’una cordada alpinista es tractés (Infinite Summer); tot conspira per convertir “Infinite Jest” de David Foster Wallace en un rècord Guinnes literari a totes les categories on gosés presentar-se, homologable a l’Everest del món real per les seves característiques extremes. Amb aquests precedents sembla difícil afegir res de nou al molt que ja s’ha dit, més encara quan la sensació predominant és que la novel·la ha estat construïda amb tanta premeditació i subtilesa que l’autor sempre anirà moltes milles davant nostre.

No podré parlar d’argument pròpiament dit, perquè la novel·la té molt d’expositiu i ben poca acció. Encara que exigeix un lector atent, no resulta tan difícil de seguir com podria semblar al seu inici, i els seus fragments desordenats van configurant de mica en mica una perspectiva major que proporciona al lector algunes esgarrifances gradualment satisfactòries. El marc temporal de “La broma infinita” és el d’un futur distòpic que, d’ençà la seva publicació, ja és present. Aquest component de ciència-ficció “light”, té més de projecció humorística que de construcció seriosa d’un univers i les previsions tecnològiques de Wallace a hores d’ara sonen tan encantadorament ràncies com si de cyber-punk es tractés.

Al centre del llibre hi ha la problemàtica família Incandenza, que té més d’una semblança raonable amb la de Hamlet (o sigui que poca conya). Els escenaris principals de “La broma infinita” són una acadèmia de tennis per a nens i adolescents i un refugi per a ex-drogaddictes en procés de recuperació; tots dos llocs situats a Boston. El tàcit MacGuffin és una pel·lícula que literalment et pot matar de tant entretinguda com és; al seu darrera hi van agents transvestits i terroristes quebequesos en cadira de rodes. Si això sona com una rucada, no anireu gaire desencaminats, i per tant cal reconèixer-li el mèrit a DFW, que sovint aconsegueix que ens ho prenguem seriosament.

No és fàcil posar pegues a “La broma infinita”. L’hiper-intel·ligent i auto-immune DFW sembla que ho va preveure tot i va sembrar la seva obra d’errors deliberats (“fauteuils rollents” enlloc de “fauteuils roulants”, per exemple) que desactivarien els errors no volguts. Ni la sintaxi impossible, ni les redundàncies, ni els excessos genèrics poden ser classificats en el cantó del dèficit, davant del dubte que imposa el seu “crani privilegiat”. I encara que Wallace és un punyetero que, si ha de dir “sense finestres”, no empra “without windows” (ni “windowless”), sino que s’aboca a l’excessiu “unfenstered”, gairebé s’ho fa perdonar tot. Per això, quan escriu “arachnodactylic fingers” que per a mi és del tot absurd, ja que connota dits en forma de dits d’aranya, no estic segur que no m’estigui prenent el pèl.

A sobre, com que l’experiència de llegir “La broma infinita” és tan aclaparadora (per una cosa o altra, jo he passat tres anys més o menys embolicat amb aquesta refotuda broma), es crea entre el lector i el llibre una mena de simbiosi que acaba convertint-se en síndrome d’Estocolm. Qui gosarà dir que potser no és el clàssic que alguns ens volen presentar? Seria com si després d’un tortuós ascens a l’Everest declaréssim que no n’hi havia per a tant.

Permeteu-me doncs que discrepi i que —sense negar la intel·ligència de Wallace, les seves observacions d’una excèntrica precisió, les seqüències addictives, els moments d’humor salvatge, els moments de tristesa (ara sí que) infinita i tantes altres guspires brillants— em posicioni en el bàndol dels que opinen que l’escriptor es mereixia un editor més astringent i menys comprensiu. Arriba un punt que em sento immune a la poètica de l’excés i en un llibre de mil pàgines i escaig és inevitable que hi hagi paperassa: a “La broma infinita”, com ja indica el títol, tot és multiplica sense necessitat. A la hipertròfia de l’elenc de personatges, molts d’ells sense cap funció a la trama, s’hi afegeixen els innombrables casos de famílies desestructurades, les inusuals i grotesques morts dels progenitors, les diverses addiccions dels uns i els altres i les deformitats físiques tan estimades per Wallace.

A més, per molt poc convencional (i, per tant, interessant) que sigui l’escriptura de DFW, la meva indiferència per la pràctica de l’esport finalment passa factura quan pàgines i més pàgines s’ocupen del funcionament intern i les peculiaritats administratives de l’Acadèmia de Tennis Enfield. Amb les pàgines dedicades a descriure les mil i una addiccions possibles sóc en canvi molt més permissiu.

Per si no us ho han dit, el llibre acaba abruptament, quan semblava imminent que passarien “coses”. Una part dels lectors ha expressat la seva frustració per veure defraudades les seves expectatives i ha deduït que aquesta era precisament la broma titular. Segons declaracions del propi Wallace, la novel·la deixa ben marcades les línies per les quals continuarà la trama, i efectivament els apologistes de rigor, retornant a l’inici del llibre, han descobert pistes sembrades ací i allà. Per tant, un lector ideal, que llegís “La broma infinita” en un bucle perpetu, potser ho aniria entenent millor tot a cada nova iteració. M’agraden els trencaclosques com el que més, però no me’ls barregeu amb les coses de menjar. Ni amb la literatura. Amb “La broma infinita” he viscut moments inoblidables i interessants, de tant en tant plasents, però també histèrics. Potser algun dia hi tornaré; però de moment em buscaré una novel·la d’adulteri clàssic per desintoxicar.