Una habitació on només queda un llit i una gran foto que recull una escena d’una obra de teatre. Aquí és on treballava la miniaturista Marguerite Winckler i de fet tot el capítol és un homenatge a la seva memòria, tal com la recorda amb emoció el pintor Serge Valène.
Paradoxalment, aquesta dona meticulosa i mesurada acostumava a treballar enmig d’un absolut desordre de tota mena d’objectes, no sempre relacionats amb la seva professió. [Segueix una llista que sembla exhaustiva.] Només un gat podia moure’s per aquell caos sense causar un desperfecte; i, efectivament, els Winckler tenien un gat pèl-roig (roux), al qual van anar anomenant Leroux, Gaston (per l’escriptor Gaston Leroux), Chéri-Bibi (pel criminal protagonista d’uns populars fulletons de Leroux) i finalment Ribibi per economia expressiva.
144 plomins de rodona num. 394 de Baignol et Farjon... la capsa amb la inscripció CURIOUSLY STRONG ALTOIDS PEPPERMINT OIL
La manera com Marguerite conegué al jove Gaspard Winckler sembla pel seu escenari —un cafè del port de Marsella sota el plugim, el jove legionari acabat de llicenciar, la noia que el convida a un cafè— una escena d’algun film de realisme poètic a la Marcel Carné. Després, un ràpid matrimoni, la instal·lació a París i els primers avenços professionals, ell com fabricant de joguines, ella com decoradora en dimensions minúscules.
Un incís per comentar la reaparició dels Voltimand, parents de Winckler que ja vam conèixer al capítol I i que tenen el mateix nom que un personatge de Hamlet. En quant a la frase «L’amo del bar, un tal La Brigue, personatge courtelinesc malgrat el seu nom…» no mereix cap comentari per part dels traductors (tampoc en castellà), tot i que l’adjectiu «courtelinesc» em sembla que a hores d’ara ni a França l’entendrien. Pel que he pogut esbrinar prové del dramaturg Georges Courteline i es refereix de forma humorística a les vides grises dels funcionaris i els buròcrates.
La jove parella es traslladà a Simon-Crubellier quan Bartlebooth contractà Winckler perquè li fes els puzles. Valène els va conèixer poc després i s’enamorà d’ella sense ser correspost. S’iniciaren uns anys d’amistat interromputs per la tragèdia que va enfonsar el creador de puzles en la inactivitat. Quan es va recuperar, va llençar a les escombraries tot el que li recordava a Marguerite.
Actualment l’habitació és una peça grisa de pols i de tristor, una peça buida i bruta amb un paper esgrogueït: a través de la porta oberta del lavabo esquerdat es veu una pica maculada de calç i rovell, amb un caire esberlat damunt el qual una ampolla encetada de Schweppes de taronja s’està florint des de fa dos anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada