Els Plasaert es van anar estenent, com herba paràsita, per les dependències del servei. Primer es van apropiar de la cambra que havia ocupat l’estrany estudiant d’història Grégoire Simpson. Quan el llibreter Troyan va morir, li compraren l’habitació a l’administrador. Al final del passadís vivia el vell Troquet, que es guanyava la vida recollint ampolles buides. Els Plasaert en van sol·licitar l’expulsió a causa dels seus freqüents impagaments del lloguer, una demanda que van guanyar amb facilitat.
Però ara tornem a Grégoire Simpson, que és el veritable protagonista del capítol. Durant un temps va treballar com a sotsbibliotecari a temps parcial a la biblioteca de l’Òpera, on s’ocupava del fons creat pel ric aficionat Henri Astrat (‘astrat’ = ‘astruc’ en occità). Segueixen uns quants paràgrafs, on es descriu amb tot detall els procediments administratius que regien a la biblioteca. També es citen alguns noms coneguts del món operístic (del Monaco, Sabata, Tebaldi…) on s’hi cola un tal Haig Clifford, personatge de La Disparition.
Grégoire fou acomiadat a causa d’un reajust del pressupost. Va sobreviure un curs amb feinetes indesitjables, pròpies d’un estudiant. L’any següent li van donar una beca i, enlloc d’aprofitar-la, va caure en un estat d’indiferència molt similar a una depressió no diagnosticada. Va començar l’època de les passejades per la ciutat. Mirava aparadors de tota mena: corones de difunts, les fotografies dels retratistes, una catedral feta de llard a una xarcuteria o les targetes de visita humorístiques d’una botiga d’articles de broma.
Per cert, aquestes targetes no sempre són tan fàcils de traduir com en el cas de «Madeleine Proust. Souvenirs». Els traductors catalans hi han posat valor i se n’han sortit prou bé. «Adolf Hitler. Fourreur» [‘fourreur’, que vol dir ‘pelleter’, sona gairebé com ‘Fuhrer’] es converteix en «Adolf Hitler. Firaire» i «Jean Bonnot. Charcutier» en «Pere Nil Serrano. Xarcuter». El traductor al castellà ha deixat els originals i es limita a explicar els jocs de paraules a les notes a peu de pàgina.
En els seus volts urbans l’estudiant va començar a imposar-se tasques absurdes, com ara recórrer tots els restaurants russos del districte XVII en un itinerari que evités creuar-se a ell mateix. Recorda als jocs que Perec proposava als lectors de Télérama sota el nom de Perec/rinations. Per exemple, fer un itinerari per París on els carrers seguissin l’ordre alfabètic.
Finalment Grégoire passava la major part del temps a la seva cambra, fins que un dia va desaparèixer. Corria el rumor que havia saltat pel pont Cardinet. Tota aquesta peripècia —tot i que no el seu final— coincideix amb la del protagonista innominat de Un homme qui dort, la tercera novel·la de Perec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada