Lletres i marro en temps de Grindr

Encoratjat per l’excel·lent impressió causada per «Missing (una investigación)», llegeixo «Sudor» (Literatura Random House, 2016) que és, si no m’equivoco, la darrera novel·la del xilè Alberto Fuguet, un còctel bastant irresistible de sexe i confidències editorials.

Rafael Restrepo Carvajal i el seu fill Rafa Jr. viatgen a la Feria Internacional del Libro de Santiago per presentar una obra a quatre mans, on el pare ha afegit textos de circumstàncies a les fotografies del fill. L’ancià Restrepo Carvajal és un membre vingut a menys d’aquell «boom» de la literatura sudamericana que va esclatar als anys 60 i 70, mentre que el seu fill va de poeta diletant que viu a l’ombra del pare. No obstant, el protagonista i narrador és l’Alfredo «Alf» Garzón, un editor de no ficció d’Alfaguara, qui durant quatre dies d’un tòrrid octubre austral es veurà profundament afectat pels esdeveniments lligats a la fira i a la visita del duet paterno-filial.

La novel·la és per una banda un retrat satíric dels ambients literaris globals i per l’altra una infatigable gimcana d’encontres sexuals (i dels altres), on Alf va revelant el seu inestable neguit vital, quan tot just ha superat la ratlla dels quaranta. En tot el que es refereix a la descripció de les petites intrigues editorials i a les misèries de la promoció literària, «Sudor» funciona com a «roman à clef» on, més enllà d’alguns autors que apareixen sota el seu nom real, hi figuren d’altres que cal endevinar entre línies. Resulta fàcil identificar l’agent barcelonina Núria Monclús com un transsumpte de Carmen Balcells, sobre tot un cop l’han qualificada de «mamá grande»; però, ¿qui és aquest Rafael Restrepo nascut a Colòmbia, instal·lat a Mèxic i ciutadà global que tracta de tu a tu a als cèlebres i poderosos? Serà Carlos Fuentes? Serà José Donoso?

En quant a la vida d’Alf, predomina sexe i sentiments amorosos sobre cap altra consideració (amics i feina venen a continuació) en un desgavell d’històries no resoltes i d’altres per descobrir sota el mercat d’oferta i demanda de Grindr. Per algú que, com jo, ja ha fet una mica tard per donar-se d’alta a Grindr, aquest llibre constitueix una introducció perfecta a les satisfaccions (i insatisfaccions) sexuals immediates que ofereix aquesta aplicació de contactes homosexuals, que et proporciona en tot moment la disponibilitat carnal que es troba a escassos metres a la rodona.

«Sudor», febril aventura urbana amb el perfil de la ciutat de Santiago dibuixat discretament en segon terme, és un text nerviós i ràpid, ple de diàlegs no marcats i d’acotacions que semblen no ser-ho.

Se cree zorrón, zorrón. Fíjate.
Seguro que toma ron Pampero, Puga.
Fan de «Rápidos y furiosos», de toda la franquicia.
Los hacen a todos iguales, Augusto. Al final Calvin Klein triunfó.
Fíjate cómo le da la mano y la mira. Se cree mino.
Es mino.
Lo hace para evitarme. ¿No me crees, Garzón?
Sí. Es un poco joven, ¿no? Para ti.
¿Qué te pasa? Tiene como veinte. Quizás diecinueve.
Es poco, Puga. Poco mentalmente. Es la peor edad.
En la cama, no.
No han leído nada.
¿Crees que ando buscando candidatos a magíster?
¿Te ha leído a ti al menos?
Obvio. Aunque prefiero a los que no leen. Son más salvajes.
E incultos.
A veces una piscola es mejor que un Etiqueta Negra.
No entendí, hueón.
Entendiste, Garzón. Perfectamente. Es más: a veces el vino en caja embriaga más que un puto ensamblaje.
Me perdí.
Qué rato, Garzón. Digo que a veces es mejor agarrarse a un pendejo o a un flaite o, mejor, a un pendejo flaite.
Puede ser.
No andan buscando nada excepto culiar. Te lo aseguro.

Pel fragment precedent ja es veu que els modismes xilens poden suposar una dificultat afegida (m’ha calgut fer consultes puntuals a un diccionari online) i els anglicismes superflus, tan propis d’elits carregades d’esnobisme, m’han acabat la paciència en més d’una ocasió; però cal prendre tota aquesta beneiteria pseudo-artística pel seu costat més satíric.

Potser les escenes de «Sudor», preses d’una en una, haurien admès una certa retallada (i és que sis-centes pàgines de novel·la mereixen una bona justificació); però la veritat és que m’he empassat el llibre a una velocitat inusual. Serà que el «morbo» en totes les seves accepcions és un dels principals motors de la lectura.

Lloros i marsopes

La traducció de textos és una activitat sobre la qual mai no em canso de reflexionar, sobre tot per allò que no té d’evident. Però aquest cop, tot comparant un paràgraf breu de «Flaubert’s Parrot» amb la traducció que va fer Antonio Mauri per a Anagrama, he ensopegat amb una perla que no sé si qualificar com a error còmic o com a troballa feliç digna del disseccionari. Us posaré en antecedents amb el següent paràgraf previ i la seva traducció:

No scenes in which carnal connection takes place between a human being and an animal. The woman and the porpoise, for instance…

Prohibición para las escenas en las que ocurre una relación carnal entre un ser humano y un animal. La mujer y la marsopa, por ejemplo…

Per poc que us hi fixeu, observareu que la bèstia mamífera i aquàtica que en anglès es diu «porpoise», en castellà (i català) es diu «marsopa». Fins aquí, res que objectar. Però llavors mireu les frases que venen a continuació:

No scenes in which carnal connection takes place between man and woman (porpoise-like, you might say) in the shower. My reasons are primarily aesthetic, but also medical.

Nada de escenas en las que la relación carnal se desarrolla entre hombre y mujer (a la manera marsupial, podríamos decir) en la ducha. Lo digo por motivos en principio estéticos, pero también facultativos.

L’expressió «porpoise-like» es podria traduir com «a la manera de las marsopas»; però no «a la manera marsupial», a menys que es vulguin transgredir els fonaments de la taxonomia (sí, fins i tot ho he hagut de consultar, i no, les marsopes no són marsupials). No em puc explicar perquè Mauri ha optat per aquesta solució tan «creativa»; prefereixo no pensar-hi més, no fos cas que comencés a imaginar quins jocs eròtics fan els marsupials a la dutxa.

Ja posat, dos comentaris més sobre aquesta traducció. Si Barnes inicia els dos paràgrafs amb idèntiques paraules [No scenes in which carnal connection takes place between…], per què el traductor les trasllada de formes tan diferents? Quan l’autor marca una repetició, diria que el traductor ha de tenir motius molt fonamentats per suprimir-la.

I per que «medical» esdevé «facultativos»? En efecte, la tercera accepció del diccionari de la RAE indica «Perteneciente o relativo al médico»; però abans diu «1. Opcional, no obligatorio» i «2. Que se deriva o depende de la facultad o poder para hacer algo». Si ho hagués traduït amb l’adjectiu «médicos», no ho hauríem entès sense ambigüitats i a la primera?

En campanya

Potser que Ryan Murphy freni una mica la seva activitat incessant, si no algun dia farà un pet. Que jo sàpiga en l’actualitat té en dansa les sèries televisives «American Horror Story», «American Crime Story» i «Pose», a les quals cal afegir «The Politician», la seva primera contribució a Netflix amb qui està lligat per un contracte de 5 anys. La plataforma ha fet una forta inversió per publicitar la sèrie, no sé si per la confiança que té en el seu potencial o bé amb el propòsit que els números de l’audiència estiguin a l’altura de les expectatives que aixeca un nom com el de Murphy.

En tot cas «The Politician» és una sèrie d’aparença luxosa (les mansions on viuen els protagonistes són un pur excés), amb algunes primeres figures en plantilla i uns títols de crèdit sofisticats, d’aquells que cada vegada s’estilen menys. La història que explica no és tanmateix gaire original: el procés per elegir el representant dels estudiants en un institut de secundària l’hem vist ja tractat amb similar intenció satírica a «Election» (Alexander Payne, 1999).

Aquí el protagonista, en Payton Hobart (Ben Platt), és un noi brillant i extremadament ambiciós que aspira a arribar a president dels Estats Units pel camí més difícil, el de la meritocràcia; per això considera que ser el representant estudiantil és el primer pas en la direcció correcta. Ben mirat, la premissa és una mica absurda; només cal veure qui és l’inquilí actual de la Casa Blanca i com hi ha arribat, no precisament per les seves virtuts democràtiques.

Sigui com sigui el relat de la campanya electoral conté tantes travetes, tants personatges amorals, i tant joc brut com caldria esperar; però el guió es queda en terra de ningú a mig camí entre la farsa (que és el que li escauria) i el sentimentalisme. Els actors (la majoria d’ells massa granadets per fer d’alumnes d’institut) no deixen en general una empremta memorable. Platt, que ha bastit la seva carrera fent musicals a Broadway (i es posa a cantar de tant en tant per demostrar-ho, encara que no vingui a tomb) és un cas flagrant d’error de càsting. Gwyneth Paltrow està tan grisa com ens té acostumats i només una Jessica Lange passada de rosca sembla haver entès el to que requeria el programa.
 

El plantejament inicial va perdent malícia i pistonada fins que es resol de forma anticlimàtica en el setè capítol. El vuitè capítol, en el que apareixen els nous personatges encarnats per Judith Light i Bette Midler, serveix per iniciar una trama nova de trinca que es desenvoluparà a la segona temporada. De moment no tinc cap intenció de mirar-la.

El dimoni de les llistes: novel·les prohibides

1. No hi haurà més novel·les en les quals un grup de persones, aïllat per les circumstàncies, retorna a la «condició natural» de l’home, tot esdevenint criatures essencials, pobres, nues, armades amb forques. Tot el que es podrà escriure és un conte, l’últim del gènere, el suro que taparà l’ampolla. Jo mateix us l’escriuré. Un grup de viatgers naufraga o pateix un accident aeri, en algun lloc, sens dubte a una illa. Un d’ells, un home gros, fort, desagradable, té una arma de foc. Força tots els altres a viure en uns pous que ells mateixos han excavat a la sorra. De tant en tant, fa sortir un dels seus presoners, li dispara i se’n menja les despulles. La carn té bon gust i el fa engreixar. Quan ha disparat i s’ha menjat l’últim presoner, comença a preocupar-se d’on trobar aliments; però afortunadament un hidroavió arriba en aquest moment i el rescata. Explica al món que va ser l’únic supervivent de l’accident original, i que s’ha mantingut menjant baies, fulles i arrels. Tothom queda meravellat per les seves bones condicions físiques, i un cartell amb la seva fotografia s’exhibeix als aparadors de les botigues de menjar per a vegetarians. Mai no es descobreix el que va succeir a l’illa.

Veieu com és de fàcil escriure-ho, com és de divertit? Per això prohibiria el gènere.

2. No hi haurà més novel·les sobre l’incest. No, ni tan sols les de molt mal gust.

3. Cap novel·la ambientada a un escorxador. He d’admetre que, de moment, es tracta d’un gènere més aviat infreqüent; però m’he adonat recentment d’un ús creixent dels escorxadors en relats curts. S’ha de tallar de soca-rel.

4. Hi ha d’haver una prohibició de vint anys per a novel·les ambientades a Oxford o Cambridge i una prohibició de deu anys per a ficcions a la resta d’universitats. No hi haurà prohibició de ficcions ambientades en escoles de formació professional (tot i que no hi haurà subvencions per promoure-les). Cap prohibició per els novel·les ambientades en escoles primàries; una prohibició de deu anys per la ficció sobre educació secundària. Una prohibició parcial en novel·les de formació (es permetrà una per autor). Una prohibició parcial en novel·les escrites en present històric (de nou, una per autor). Prohibició total de novel·les on el protagonista és periodista o presentador de televisió.

5. S’ha d’introduir un sistema de quotes a les ficcions ambientades a Amèrica del Sud. L’objectiu és refrenar la proliferació del barroc de viatge organitzat i la ironia excessiva. Ah, la proximitat d’una vida barata i uns principis cars, de la religió i el bandidatge, de l’honor sorprenent i la crueltat aleatòria. Ah, l’ocell daiquiri que incuba els ous sota les ales; ah, l’arbre fredona les arrels del qual creixen a la punta de les seves branques, i les fibres del qual ajuden el geperut a fecundar per telepatia l’esposa altiva del propietari de l’hacienda; ah, el teatre de l’òpera ara cobert per la jungla. Permeteu picar a la taula i murmurar «Passo!» Les novel·les ambientades a l’Àrtic o a l’Antàrtida rebran un ajut a la creació.

6a. Cap escena en la qual hi hagi relacions carnals entre un ésser humà i un animal. La dona i la marsopa, per exemple, el tendre aparellament dels quals simbolitza una àmplia reparació d’aquells tènues fils que antigament vinculaven tots els éssers vius. No, res d’això.

6b. Cap escena en la qual hi hagi relacions carnals entre un home i una dona (a la manera de les marsopes, es podria dir) a la dutxa. Les meves raons són primerament estètiques, però també mèdiques.

7. Cap novel·la sobre petites guerres, fins ara oblidades, a indrets distants de l’Imperi Britànic, en el detallat desenvolupament de la qual aprenem primer que els Britànics eren més aviat malvats; i segon que la guerra és cruel de debò.

8. Cap novel·la en la qual el narrador, o qualsevol dels personatges, és identificat simplement per una inicial. Encara en continuen escrivint!

9. No hi haurà més novel·les que siguin en realitat sobre altres novel·les. No es faran «versions modernes», ni recreacions, ni preqüeles, ni seqüeles. No es conclouran imaginativament les obres deixades sense acabar per la mort de l’autor. En el seu lloc, a cada escriptor se li proporcionarà una mostra amb llanes de colors per penjar sobre la llar de foc que digui: teixeix-te el teu propi material.

10. Hi haurà una prohibició de vint anys sobre la figura de Déu; o més aviat sobre els usos al·legòrics, metafòrics, al·lusius, entre bastidors, imprecisos i ambigus de la figura de Déu. El jardiner en cap barbut que sempre té cura de la pomera; el vell i savi capità de vaixell que mai no es precipita en els seus veredictes; el personatge que no té l’han acabat de presentar, però que al Quart Capítol ja et fa una sensació anguniosa… tots ells caldrà desar-los al soterrani. Només es permet la figura de Déu com a divinitat verificable que s’emprenya de mala manera amb les transgressions humanes.

("El lloro de Flaubert", Julian Barnes)

Els límits de la rialla

M’havia promès racionar-me les pel·lícules de súper-herois, no suporto els pallassos i Joaquin Phoenix és un actor que cada dia m’enerva més; en bona lògica, no podia fer res millor que anar a veure «Joker» de Todd Phillips. En el meu descàrrec parcial, no es pot dir que el film pertanyi al gènere dels súper-herois —encara que documenti l’origen d’un dels personatges més importants del bat-univers—, sinó que es tracta d’un estudi sobre la davallada pel pedregar de la psicopatia d’una ment particularment avariada.

L’Arthur Fleck (Joaquin Phoenix) treballa de pallasso de lloguer en una Gotham City (Nova York als anys 70 i 80) assolada per la brutícia i per la delinqüència. La vida d’Arthur no podria ser més desgraciada: conviu amb una mare mig lirona (Frances Conroy), té una feina de merda i pateix un desordre neurològic que el fa riure descontroladament en els moments més insospitats. Per si això no fos suficient, quan surt al carrer no paren d’assetjar-lo (potser per la seva mania de passejar-se sempre en roba de treball) i no li queda altra sortida que somiar en una relació impossible amb una veïna i amb triomfar actuant al show televisiu de Murray Franklin (Robert de Niro).

Tantes malvestats acabaran afectant el cervell del pobre Arthur, el qual esclatarà amb fúria assassina a partir de l’enèsima humiliació. Que a partir d’aquí esdevingui un abanderat de les classes més desprotegides és un gir que «Joker» no es molesta a explicar en profunditat, de manera que les seves possibles intencions polítiques naufraguen a l’ambigüitat. Queda una història desagradable, determinista i granguinyolesca que no m’ha distret particularment (de fet, he dormit esporàdicament), que ha produït poques sorpreses i cap rastre de sentit de l’humor.

Potser el que més m’ha agradat ha sigut el retrat d’un hiperrealisme brut d’aquesta metròpoli a la deriva i la malèvola utilització de les cançons a la banda sonora. La majoria d’opinions coincideix a afirmar que aquesta és la millor actuació que mai ha fet Joaquin Phoenix. Si us convenç l’histrionisme gratuït elevat al cub, hi estareu d’acord.

No sabeu com m’alegra assabentar-me que «Joker» no tindrà seqüeles.

Un món de metros: Changzhou

Continuo amb les ciutats xineses amb noms començats en Cha-. Changzhou, amb tres milions i mig d'habitants, és una mica més petita que les anteriors. Té la gràcia que la línia 1 (la vermella) va ser inaugurada just el passat 21 de setembre. Són 29 estacions i 34 quilòmetres de vies.

Ja s'està treballant en la línia 2. Quan estigui inaugurada, el mapa semblarà una creu. Estan previstes quatre línies més.

Variacions Flaubert

L’editorial Anagrama fa 50 anys (per molts anys!), és moment doncs per recordar les bones estones que hem passat plegats, no des del 68, perquè vaig ser precoç però no tant; però sí des del principi dels 80, quan van estrenar la col·lecció Panorama de Narrativas amb les novel·les de Ripley/Highsmith. He observat per cert que aquells volums (130x198 mm) eren més petits que els actuals (140x220 mm) i que aquella lletra tan menuda ara em resulta quasi il·legible, serà cosa de l’edat també.

Recupero per a l’ocasió «El loro de Flaubert» de l’any 1984, tot i que en el meu exemplar s’indica que l’edició espanyola és de març de 1986. La tercera novel·la de Julian Barnes va ser la que el va donar a conèixer entre nosaltres i la que el va entronitzar com a perenne autor favorit. Com a llibre és ben curiós, però costa qualificar-lo com a novel·la. S’inicia amb un misteri a propòsit d’un lloro dissecat, misteri que queda en suspens fins a les darreres pàgines, quan s’ofereix la solució de l’enigma (una solució potser inspirada a «L’orella escapçada»?).

La resta d’«El loro de Flaubert» tracta de Gustave Flaubert, de la seva obra i sobre tot de la seva vida; però no ho fa d’una forma consistent i convencional, com s’abordaria en una biografia tradicional o en un assaig filològic, sinó que s’enfoquen successivament els aspectes més inesperats, com en una gran visió prismàtica de la seva persona. Així es presenten tres cronologies alternatives d’una mateixa vida: una primera on s’exposen els principals successos a la manera clàssica, una segona on es contemplen només tots els fets negatius i una tercera on és el mateix Flaubert qui s’explica a partir de citacions. Un capítol s’ocupa de repassar quins animals apareixen més sovint a l’obra de Gustave, mentre que un altre parla de la relació entre Flaubert i els trens. Més enllà es discuteix de quin color eren els ulls d’Emma Bovary, la presència de casualitats a l’obra del novel·lista o el contingut hipotètic dels llibres que no va escriure. Un capítol és dedicat a rebatre les acusacions que se li solen fer a l’autor i el següent dóna, en canvi, la visió no gaire afavoridora que ofereix la seva amant Louise Colet. Tot conclou amb un examen delirant on el lector haurà de respondre al temari demostrant que ha entès a la perfecció tot el que acaba de llegir.

Darrera de tot aquest aparat lúdicament lletraferit hi ha un narrador de qui de mica en mica també anirem coneixent detalls biogràfics: és un metge jubilat, vidu, apassionat de Flaubert… i amb algun secret a l’esquena. Amb material tan fragmentari Barnes aconsegueix un text impossible d’abandonar per poc amant de la literatura que sigui el lector. Un text que a més reflexiona sobre la diferència palesa entre les vides viscudes i les explicades, un text que es burla amablement de l’acadèmia, dels profanadors de secrets íntims i dels fetitxistes literaris.

M’ho he tornat a passar molt bé amb la relectura i m’ha provocat més d’un somriure: el llibre no ha envellit gota.