Mentides vertaderes

“The Imposter” del novençà Bart Layton narra una història tan difícil de creure, que si es presentés com a ficció seria inadmissible per la seva inversemblança; però “The Imposter” és de fet un documental que es basa en fets prou coneguts i per això mateix els esdeveniments que explica resulten encara més fascinants que qualsevol ficció. 

Com succeïa amb “Searching for Sugarman” no convé revelar gaires detalls del seu contingut, ja que part important del seu encant resideix en anar descobrint les inesperades giragonses de la trama. Serà suficient dir que a l’origen de la cinta hi ha la desaparició d’un adolescent a San Antonio (Texas) i la seva hipotètica reaparició tres anys més tard a Linares (Spain). Atès el títol del film, ja es pot intuir per on van els trets, però qualsevol presuposició es veurà depassada pel desenvolupament dels fets.

Narrada pels bustos parlants dels seus protagonistes, però amb inserció de seqüències dramatitzades molt convincents, “The Imposter” treu profit de tots els recursos del cinema de ficció i aconsegueix una factura tan preciosista que acaba actuant en detriment de la seva credibilitat documental. Un guió molt ben mil·limetrat va fent escalar la tensió, com si ens trobéssim davant d’un “thriller” irresistible, tot i que a l’últim tram del film s’entra en un territori que finalment es revela pura especulació. Podria acusar Bart Layton de manipulador per fer el salt mortal sense xarxa des dels fets comprovats fins a la cabòria paranoica; però com que la pel·lícula té com a tema principal les estratègies d’autoengany que emprem per fer que les mentides semblin reals, m’ho prendré com un astut dit acusador dirigit a l’espectador que cau en paranys similars als dels protagonistes.

És a punt de caure de la cartellera; però, si la pesqueu en un qualsevol dels formats del món, no us la perdéssiu!

***

I vingui o no a tomb (inspirat per aquests documentals que tant ens encaterinen) crec observar d’un temps ençà una tendència alarmant a excusar i fins i tot defensar la mentida per pures qüestions pragmàtiques. És a dir, un reviscolament del clàssic “el fi justifica els mitjans”.

Ho hem vist en el comportament dels nostres governants recents (ençà i allà de l’Ebre), que han cregut que, gràcies a l’eufemisme i el Newspeak orwel·lià, la crua realitat es trasmudaria pel sol fet de ser pronunciada (algú ha sentit dir la paraula “crisi” en ambients oficials en els darrers cinc anys?)

També, davant de les lícites qüestions sobre la veracitat de tot el que es conta a “Searching for Sugarman”, alguns lectors digitals confirmen que no els importa una bona dosi de mentides, si això comporta el descobriment d’un artista major com ara Rodríguez.
O encara, per acabar-ho d’adobar, l’antipàtica LAPAO, tan poc científica ella, però tan justificada per molts del que pensen que la revenja és justa, i que els catalans som un virus intrusiu que cal eliminar pel mitjà que sigui.

Hauria de ser preocupant: comencem a sentir-nos còmodes amb la mentida. La universitat, l’acadèmia, la ciència presenten una opinió discordant. Però qui els fa cas? La realitat és pur engavanyament.

Vides vistes

De vegades em sorprenc reflexionant sobre com han canviat les coses en vida meva tecnològicament parlant, sovint a una velocitat que jo diria superior a la de generacions anteriors. Perquè no és només que hagi contemplat el naixement de noves tècniques i aparells, sinó que també he estat testimoni de la seva defunció en un temps molt més breu del que caldria esperar. Així he viscut ascendències i caigudes imprevisibles com les de les cassettes, el Letraset, el ciclostil, la fotocòpia o el CD, mentre que altres inesperades extincions es perfilen a l’horitzó com, per exemple, la de les sales de cinema.

Però ara volia referir-me al canvi d’actitud en relació a la fotografia, més en concret al que es podria anomenar fotografia personal, la que reprodueix instantànies de la vida privada de l’autor i el seu entorn. Qui sigui soci de Facebook ja sap que, qui més qui menys, tothom cau en la temptació de publicar una foto que testimonia que el sospitós en qüestió ha estat allí. I perquè jo ja tinc una edat, però a tots ens consta que les generacions més tendres senten una veritable obsessió per documentar al minut les seves anades i vingudes al wàter i més enllà mitjançant l’art de l'autoretrat fotogràfic, fins a l’extrem que autoretratistes contumaços com Rembrandt o Van Gogh sentirien vergonya aliena. 

Aquest escrupolós reportatge sobre la vida pròpia pot fregar el patetisme quan la vida pròpia no dóna més de si i el narrador compulsiu es retrata insistentment sobre un fons fix (per no parlar del depriment gènere, amb derivacions eròtiques, de la foto davant del mirall del lavabo).

Cada vegada és més freqüent veure com algú fotografia amb el seu mòbil els productes d’una botiga, bé per compartir-los a les xarxes socials, bé per demanar el parer de la seva parella sobre la conveniència d’adquirir-los. En alguns restaurants que volen mantenir el seu prestigi comença a prohibir-se la fotografia i retransmissió frenètica de tot el que se serveix a taula (per cert, apunteu entre les extincions cantades, la de la càmera fotogràfica no professional: el telèfon/tauleta/giny-del-moment ja farà el fet).

Us recordo que això no sempre fou tan democràtic ni acumulatiu i que per a generacions anteriors la fotografia es limitava a les grans ocasions (matrimoni, servei militar, fi de batxillerat o sortida dominical davant del monument a Colom amb ruc de cartró inclòs) i era sempre de pagament. Quan vaig néixer, als anys 50, corrien ja càmeres d’ús “amateur” tot i que encara s’envoltaven d’una certa mística, com si calguessin coneixements esotèrics per utilitzar-les. Afortunadament la mare tenia interès i traça per documentar els nostres primers anys, i m’adono ara que no tots els companys de generació poden gaudir d’un reportatge similar.

En aquella època no era tan estrany com és ara passar per la vida sense deixar una estela iconogràfica. Em sorprèn (i molt) que la primera vegada que vaig ser a París als dotze anys o el meu inter-rail d’estiu amb l'Ernest no estiguin documentats gràficament.

Les prioritats eren unes altres. No tinc cap imatge com a “aide-memoire”. Recordo tot el que era important. Perfectament.

Nîmes i olé

La tonteria José Tomàs

Al contrari que Montpeller, Nîmes sí que té un ric passat romà; però si arribes durant la seva “Feria” primaveral, et farà l’efecte que el seu passat és més aviat andalús. La sensació és molt estranya, molt més que la nostra Feria de Abril del Fòrum, perquè aquí (amb comptades excepcions) tota la ciutat sembla bolcar-se en un folklore que li queda una mica lluny i, segons com, una mica ample. Les arenes, el coliseu romà, és l’escenari de concorregudes curses de braus, mentre que els setcentistes jardins de la Fontaine contenen tant una fira de cavalls com un d’aquests espectacles taurins, on els mossos irriten els toros joves amb l’esperança de ser envestits, però no banyegats.

Als aparadors de les llibreries abunden els títols sobre tauromàquia (escrits en un molt escrupolós francès), bandes de passavolants interpreten pasdobles amb entusiasme de vents i metalls, i als omnipresents “mercadillos” els vestidets de “lunares” fan somiar les nenes convençudes.

A totes les terrasses dels xiringuitos i restaurants el monolític menú consisteix en l’estofat de toro i la misteriosa paella “de Seville”, una llardosa apoteosi d’arròs i espàrrecs que faria apostatar a un valencià de soca-rel. Com no diria Obelix, “ils sont fous ces gaulois!”

Dues maisons carrées, la de la dreta és de Norman Foster, la de l'esquerra no ve firmada, però és millor.

Fem-nos creus sobre aquest souvenir musical de la Camarga, on s'hi barregen "Flamenco Gitan", pasdobles i imans de nevera d'Osborne.

Gotes de sang sobre un mur vermell

No acostumo a veure gaires pel·lícules orientals, ni tan sols coreanes, que són les que darrerament estan en boca de tothom; per això no tenia el gust de conèixer les anteriors cintes de Park Chan-wook, un director reputat per les seves contundents a la vegada que estètiques epopeies de venjança. Ha calgut que s’estrenés a la indústria americana amb “Stoker” perquè finalment  em decidís a fer-ne un tast.

Ran de la mort del seu pare, la jove India Stoker descobreix durant el funeral l’existència d’un germà d’aquest, l’oncle Charlie, el qual es quedarà una temporada a viure amb ella i la seva mare. De mica en mica s’establirà una morbosa relació entre els tres protagonistes, mentre l’actitud de l’oncle es fa més i més sospitosa. Malgrat el títol, que sembla evocar el vampirisme a través de l’autor de “Dracula” Bram Stoker, el guió utilitza com a inspiració temàtica el clàssic de Hitchcock “L’ombra d’un dubte”.

Tanmateix, els propòsits de Chan-wook no són gens hitchcockians i, enlloc de manipular les expectatives del públic, el submergeix en un suggestiu bany de sensualitat que arriba a ser enfarfegador pel seu excés. Imatges precioses, fins i tot en els moments d’explícita violència, colors saturats, transicions màgiques, superbs moviments de càmera que delaten a l’esteta. I a l’excel·lència visual s’hi ha d’afegir una equivalent sofisticació sonora començant per la gens òbvia partitura de Clint Mansell i continuant per l’acurat disseny de so (a quina altra pel·lícula heu estat capaços de sentir el caminar d’una aranya sobre una cama femenina?)

Malauradament totes aquestes filigranes tenen un preu i, com ja ens succeí a “Gatsby” la setmana passada, l’embolcall torna a triomfar sobre la substància. No és que els materials de base de “Stoker” siguin tan distingits com ho és una novel·la de Scott Fitzgerald, però l’espectador d’un thriller de suspens té dret a la seva ració d’esgarrifances, cosa que la cinta de cap manera ofereix. Cert que algunes escenes funcionen aïlladament amb força pertorbadora, però posades en context no revelen cap propòsit ulterior. El director va fent pinzellades capricioses, atret per la bellesa del gest, sense importar-li la psicologia dels personatges, la progressió narrativa o un punt de vista sòlid sobre el que és real i el que no ho és.

En aquestes condicions, els actors poca cosa poden fer més que comportar-se com autòmats articulats en mans del seu director. Mia Wasikowska és una actriu que m’agrada, fins i tot com a Alícia de Tim Burton, i aquí defensa prou bé la seva ambigüitat, de manera que surt relativament ben parada de l’experiència. Matthew Goode, com a truculent oncle Charlie, dóna bé el tipus de psicòpata angelical. Nichole Kidman, que fa de mare de la protagonista, prossegueix la seva tendència a fer papers autoparòdics, i concretament aquí té poca tela a tallar.

Vas al cinema a l’espera que alguna cosa et motivi, t’intrigui, t’interessi, et fascini, et faci reflexionar, t’emocioni, et desconcerti o mil altres sentiments de la paleta humana. No voldria tornar a mencionar la paraula “ànima”, perquè al final això semblarà una catequesi, però la contemplació de com queden de boniques unes taques de sang sobre una flor blanca o un mur escarlata presenten un interès limitat que difícilment és capaç d’omplir cent minuts de la meva vida.

(33) (Boig per tu però) No així de boig

Vaig construir una nau amb les meves pròpies mans
perquè ens dugues a la Lluna
Vaig agafar la ploma amb la meva pròpia mà
i et vaig escriure una centena de cançons

Sóc boig per tu, però no així de boig
Sóc boig per tu, però no així de boig

Vaig fer veure que eres Jesús
i que mories per salvar-me
Vaig plantar-me sota la teva finestra
amb el meu ukelele
Vaig fer del meu pati un lloc on jugar
per si de cas teníem una criatura

Sóc boig per tu, però no així de boig
Sóc boig per tu, però no així de boig

Et vaig tractar com si fossis radi
Et vaig tractar com si fossis Déu
Eres el meu zoo de cristall
no ho vas trobar estrany?
Vaig meditar, vaig prescindir de tot
vaig esqueixar la meva carn verge
Vaig realitzar actes de devoció
com si fossis Ganesh, però...

Sóc boig per tu, però no així de boig
Sóc boig per tu, però no així de boig

Una altra de les meves favorites i res a veure amb Sau. Aquí el cavernós cantant es mostra enamorat fins a extrems d'adoració religiosa; tanmateix, com demostra la tornada, hi ha bogeries que no esta disposat a cometre. Excepcionalment el vídeo que poso està força bé.

Un món de metros: Tehran

Població d'onze milions de persones.

Inaugurat el 1999.

5 línies, 69 estacions, 74,5 quilòmetres de vies

El seu únic mèrit és com creix de ràpid, perquè el disseny no podria ser més descurat. El gruix de les línies no el supera cap ciutat del món.

Cocodrils a Nîmes

Què hi fa un cocodril a la font d’una de les places més cèntriques de Nîmes? No, no hi ha notícia que en època recent els cocodrils campessin lliurement pel sud de França. Sí que és cert que els romans a l’inici de la nostra era encunyaren aquí unes monedes, al revers de les quals apareix un cocodril encadenat a una palmera, símbol de la submissió d’Egipte a Roma. Al seu costat la inscripció COL NEM, o sigui “colonia Nemausus” que és com es deia llavors Nîmes.

El descobriment d’alguna d’aquestes monedes a principis del segle XVI motivà el canvi del blasó de la ciutat, el qual a partir de 1535 és un cocodril lligat a una palmera de sinople (el verd heràldic) sobre un camp de gules (vermell). És un motiu prou exòtic perquè cridi l’atenció trobar-se’l a qualsevol racó de la vila. Des de 1985 compta amb un simpàtic logo dissenyat per Philippe Starck.