A bodes ens conviden

«Wajib» (Invitació de casament) és una pel·lícula de 2017 dirigida per la cineasta i poeta palestina Annemarie Jacir, tot plegat una raresa a les nostres pantalles. L’argument és senzill i abasta una jornada en la qual un pare i un fill volten en cotxe per la ciutat de Natzaret per complir la tradició local i lliurar en mà les invitacions al proper casament de la seva filla/germana. Es tracta doncs d’una mena de «road movie» de curta distància, on el que realment importa és la interacció entre els dos protagonistes i els diversos personatges que van trobant durant el seu periple com a carters d’ocasió.

«Wajib» veu el seu interès accentuat per les peculiaritats de la història, que s’ambienta a Natzaret, la ciutat amb més presència àrab de tot l’estat d’Israel. Els seus personatges són palestins cristians i no deixa de sobtar veure totes les cases guarnides amb pessebres (l’acció s’esdevé a principis de desembre). Confesso que m’agrada que m’expliquin faules costumistes de cultures que em resulten desconegudes, com ho és la vida dels palestins israelians.

El film deixa entreveure, sense dramatismes, el conflicte en el que viuen els àrabs dins de la societat israeliana, tot suggerint que l’alternativa al conformisme és l’exili. Així el gran punt de fricció del guió és la defensa de la tradició que suporta el pare enfront d’un fill que ja està creant noves arrels a Itàlia.

Càlidament interpretada per Mohammad Bakri i Saleh Bakri, que són pare i fill també a la realitat, «Wajib» és un deliciós drama amb tocs d’humor, molt ben escrit i amb un to de conciliació gairebé txekhovià. Molt bona.

Zombie Pla (o aquest mort està molt viu)

Diria que un considerable sector dels lectors catalans sentim una immoderada i no gaire explicable ànsia per llegir inèdits de Josep Pla. Si no, no s’entén com el recull miscel·lani «Fer-se totes les il·lusions possibles (i altres notes disperses)» vagi ja per la quarta reimpressió d’ençà la primera edició el novembre de 2017 a Destino. En el nostre descàrrec diré que aquest calaix de sastre de textos que no havien vis mai la llum abans està format per articles d’extensió diversa clarament destinats a la seva publicació, cosa que no passava per exemple amb els temptatius i recents tres diaris que constituïen el volum «La vida lenta». Que no s’haguessin editat abans cal atribuir-ho a la censura, a l’auto-censura i al sentit de l’oportunitat, tres motius plenament vigents en els temps del franquisme estovat, en els quals foren escrits.

«Fer-se totes les il·lusions possibles», ja ho podeu imaginar, és un llibre fet de pedaços desiguals i sense cap voluntat unificadora. Qualsevol lector ordinari, d’aquells que no som membres de nombre de la «Càtedra Josep Pla», ni tan sols llicenciats en filologia catalana, faríem millor si escollíssim algun dels quaranta volums i escaig que formen la seva Obra Completa canònica (no em direu que ja us els heu llegit tots de peus a cap).

Però és inútil resistir-se al cant de sirena: «Le Josep Pla nouveau est arrivé!» i a més conté deliciosos detalls picants. Ja pot ser un retrat de l’autor jove en contínua erecció, «Aquesta edat en que correu tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia! És literalment horrible.»

O un retrat de l’autor madur, amb el desengany a la solapa:

La nevada de Nadal (1962), com les inundacions del Vallès, produí, d’entrada, una gran sorpresa. Semblà com si després de vint-i-cinc anys de cretinització dictatorial general progressiva, que ha produït en els uns una somnífera indiferència i en els altres una fascinació pel paternalisme, semblà, deia, que aquella aigua o aquella neu que queia fos inconcebible. Feia l’efecte com si la naturalesa hagués trencat les regles del joc d’una manera escandalosa i no gens correcta. La paralització mental, l’estupidització general, l’embeneitiment, és el fenomen més voluminós del país.

Hi ha lloc per a l’anècdota, per a la història familiar, per a l’aforisme o per la imatge pescada al vol: «Veure plorar una criatura enfurismada és com veure un cep a la tardor entrada, sense fulles abans d’ésser podat». I ha causat sorpresa general i enjogassada descobrir un Josep Pla capaç d’escriure, tot parlant d’Espanya:

Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol. El fet de la producció d’una qualsevol esquerda que deixés passar l’aire produiria l’enderrocament de tot l’embassament. Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable.

Amb el cap fred hauria de reconèixer que aquest «Fer-se totes les il·lusions possibles» és dispers i redundant i que seria preferible que el lector adrecés la seva atenció a títols consolidats de l’autor com «Notes del capvesprol», «El que hem menjat» o alguns dels nombrosos «Homenots». Però no puc negar que sovint he sigut molt feliç llegint-lo, de vegades per raons tan inexplicables, com el plaer que em produeix el fragment següent.

Avui —4 de gener de 1962— han vingut al mas la meva germana Maria i el meu cunyat. Anit passada se’ls ha mort a Barcelona el basset que tenien, un basset amb «pedigree», que compraren a Alemanya, que era magnífic. El gosset s’havia aburgesat, però aquests últims estius, quan veia un cau, s’hi llençava encara amb una voracitat autèntica. A Barcelona, quan es mor un gos el donen a l’escombriaire i serveix per alimentar les bèsties del parc de la Ciutadella. Sentimentalment, aquest final és horrible. L’han enterrat en la pau de la pineda.

Un món de metros: Sant Esteve de les Roures

M’hi vaig resistir una estoneta a l’hora de publicar aquest mapa, perquè trobo que als catalans gran part de l’energia se’ns escapa entre la conyeta i l’enginy autopunitiu i amb aquesta broma de Sant Esteve crec que n’estem fent un gra massa. Però per evitar que els amables lectors me’l continueu enviant, he optat perquè vegi la llum el mapa de la xarxa del metro de Sant Esteve de les Roures, del qual n’ignoro pràcticament tot: l’autoria, el nombre d’habitants de la vila, l’any d’inauguració i els quilòmetres de vies.

Tant el logo com el disseny de la xarxa s’inspiren clarament en el metro de Barcelona (ai, aquest centralisme barceloní) , tot i que en una versió d’aficionat on no hi falten algunes incongruències. Té una línia 0 (blava), una raresa única al món, és circular (com la Circle Line londinenca), es diu Atzucac i comença i acaba a l’estació Constitució. En aquesta línia trobem algunes de les solucions proposades prèviament per a Catalunya (Pas al costat, Puta i Ramoneta, Encaix, Estat Federat, Pacte Fiscal…) i algunes de les persones que s’hi van veure implicades (Mas, Ortega, Rigau). Per la forma que li dóna, el dissenyador sembla suggerir que per aquest camí no es va enlloc.

La línia 1 (groga) és la Monumental i enllaça les grans institucions de la vila, des de l’Aeroport Roures fins a l’estació de Rodalies, connectada al seu torn amb la línia de tren que va d’Ítaca fins a la platja de Lleida. Són parades de la L1 l’Hospital Universitari, la Universitat SEdR, el Museu d’Història, l’Ajuntament, els Jutjats, el Casino o Port Piolín.

La línia 2 (vermella) anomenada Procés està a mig fer. De moment funciona entre Estatut d’Autonomia i Internacionalització, encara que sense cap respecte a l’ordre cronològic diria jo. El tram que falta (entre Internacionalització i Independència) compta amb alguna estació de filiació dubtosa, com són Assange o Kärnä; només el futur confirmarà o desmentirà el seu paper.

La línia 3 Repressió, que va de Turull fins a Ponsatí sí que té un contingut clar, perquè està formada per totes les persones i institucions perseguides per la justícia, empresonades o a l’exili. L’únic que no tinc clar és perquè per l’estació de Rull hi passa un tren que va de Matrix a l’Arbog.

La línia 4. República està en construcció i el mapa no aclareix per on passarà, fet que denota una manca de previsió o de fe en el futur que deixa el Consorci de Transports de Sant Esteve de les Roures en molt mal lloc. Per acabar, i encara que no hi ha línia 5, hi ha una línia 6 en projecte. No sabem quin nom tindrà, però la formen còmplices habituals com Ramón Cotarelo, Gonzalo Boye, Tim Parfitt o Bea Talegón. Trobo a faltar Suso de Toro. I que hi fan aquí Yoko o el trumpià Covfefe? Bé, suposo que l’autor ens ha volgut deixar també algun indici d’humor. El dissabte que ve reprendré les xarxes de debò.

La mort dels altres

Sempre és bo retornar a Emmanuel Carrère, un autor que rarament decep. Ara recupero «De vidas ajenas» (Anagrama 2011, traducció de Jaime Zulaika), tot i que l’original «D’autres vies que la mienne» era de 2009. Carrère continua extraient petroli de la realitat, en aquest cas de la realitat que li és més propera, per narrar-nos algunes de les experiències més dramàtiques que pot patir un ésser humà com són la mort d’una filla petita o la d’una mare jove.

Carrère i la seva companya Hélène eren de vacances a Sri Lanka quan s’esdevingué el letal tsunami del dia de Sant Esteve de 2004, aquell que devastà tot el sud-est de l’oceà Índic. El fet que la filla de quatre anys d’una família veïna amb la que acabaven de fer amistat fos una de les víctimes del desastre confrontaren l’autor tant amb la precarietat de les situacions d’emergència com amb la impossibilitat de transferir el dol.

Un cop retornat a França, Carrère hagué d’enfrontar-se tant a un record lacerant com a un present marcat per la mort imminent de la seva cunyada, mare jove de tres nenes de poca edat. Juliette, jutge de primera instància a Vienne, ha de gestionar en tres mesos escassos tots els afers relacionats amb la seva propera desaparició, tant pel que fa al futur del marit i de les filles, com per qüestions de tractament clínic, cures pal·liatives o rituals mortuoris, sense deixar de banda la clausura de les seves obligacions laborals.

Crònica per descomptat dolorosa que l’autor condueix amb respecte i grans dosis d’humanitat, tot il·luminant aspectes que van més enllà del drama evident. Així apareix per exemple la figura d’un altre col·lega jutge que també havia patit un càncer de jove i que estableix amb Juliette una relació molt interessant. O es tracta en extens (potser massa en extens) qüestions jurídiques sobre el sobreendeutament de les famílies. O sobre els curiosos problemes sexuals als que poden enfrontar-se les persones amb membres amputats.

Lucidesa, empatia i altíssima qualitat literària, que bé i que clar que escriu el refotut! «De vidas ajenas» és un altre Carrère més que va directe a la lleixa dels favorits.

Catòlics en remissió

El meu recent règim de televisió en vena m’està fent familiaritzar amb sèries que en una altra vida no se m’hagués acudit revisar ni fart de mistela. És el cas d’«Ainsi soient-ils» («Així sia» o «The Churchmen», el títol pel que és coneguda internacionalment), producció francesa de la cadena Arte protagonitzada per cinc seminaristes. Què fa un descregut com jo empassant-se tres temporades seguides (24 capítols en total) sobre les aventures i desventures d’una colla de catòlics assetjats per tots els perills del segle, el dimoni i la carn?

Amb tota seguretat no m’hi hagués enganxat, si «Ainsi soient-ils» no estigués escrita i produïda amb tanta qualitat, sinceritat i sentit verídic. Per descomptat, ha estat creada per catòlics creients, i l’espectador ateu, o tèbiament agnòstic, haurà d’empassar-se algunes escenes on es parla de la fe, la gràcia o la redempció amb una convicció sense replecs. Però s’ha d’agrair com en els seus conflictes argumentals s’evita sempre la solució providencial del (mai millor dit) «deus ex machina», de manera que cap de les seves tres temporades conclouen satisfactòriament, sinó que topen amb una fi agredolça, com sol passar a la crua realitat.

La sèrie, audaç com és, no recula davant de cap denúncia incòmoda, ni evita coses com capellans pederastes, intrigues de passadissos a totes les instàncies eclesials, des del bisbat fins al Vaticà, sacerdots que han perdut la fe, drogues, homosexualitat, malversacions de fons eclesiàstics o cristians de base negats a qualsevol mostra de caritat. La resposta no sempre està d’acord amb el dogma oficial catòlic i demostra la voluntat dels guionistes de plantejar la possibilitat d’una nova església més propera a la sensibilitat contemporània.

Les dues primeres temporades s’ambienten al seminari dels caputxins, un casalot del segle XVII situat al cor de París, tot i que en la segona temporada el llaminer edifici és ofert com a víctima propiciatòria per sanejar les depauperades arques del bisbat. A la tercera temporada els joves protagonistes ja han professat i es disseminen al llarg de la geografia francesa per fer les seves primeres pràctiques amb feligresos de debò.

Els actors joves que fan de seminaristes, són bons i desconeguts. Pel costat prestigiós hi ha Jean-Luc Bideau, il·lustre actor suis. I Jacques Bonnaffé o Mathieu Carrière o encara Jean-François Stevenin. Tots solvents i fins i tot brillants. I els guions, ja està dit, són ben travats i creïbles. No tinc cap interès personal en la pervivència de la religió catòlica ni de qualsevol altra religió; però davant de l’honestedat i sentit del drama d’«Ainsi soient-ils» em trec el barret i em dic que no tot està perdut en el món de la fe.

El pitjor enemic del gos

«Illa de gossos» («Isle of Dogs», que sona fonèticament molt semblant a «I love dogs») és la segona incursió de Wes Anderson en la tècnica d’animació del «stop motion», després de la decididament més infantil «Fantastic Mr. Fox». Basada en una història on, apart del director, hi han intervingut Roman Coppola, Jason Schwartzman i Kunichi Nomura (que s’ha reservat un dels papers principals), Anderson es trasllada al Japó, país de severs formalismes estètics que es diria el terreny somiat per a les seves habituals dèries visuals.

En un futur proper, a la ciutat japonesa de Megasaki, la família Kobayashi —la qual manté una aversió històrica a l’espècie canina— decideix deportar a tots els gossos de la ciutat a una illa-deixalleria propera a les seves costes, sota l’excusa d’una malaltia encomanada pels quissos. Atari Kobayashi, el nebot orfe de l’alcalde, vola fins a l’illa en una avioneta robada per recuperar la seva estimada mascota Spots. Paral·lelament alguns joves contestataris posen en solfa la versió del batlle i sostenen que la malaltia dels cans es pot guarir sota una medicació adequada.

Aquesta rondalla político-canina esdevé en mans d’Anderson l’exemple més extrem de totes les seves idiosincràsies, el film més andersonià possible: plans estrictament frontals, tràvelings laterals, amor per les maquetes, les politges i els engranatges, i un reglamentat codi de colors. No hi falta una acció frenètica i un humor sec marca de la casa, però tanta perfecció formal acaba extirpant-li el cor a la pel·lícula. En tots els films anteriors d’Anderson hi havia un petit espai per a la tendresa i resulta especialment xocant que una història que en el fons va d’un noi i el seu gos sigui tan eixuta.

Gran banda sonora, marcial i percussiva, d’Alexandre Desplat. I les veus d’un planter d’actors de categoria. Entre els més inconfusibles: Bryan Cranston, Scarlett Johansson o Frances McDormand; però també Bill Murray, Edward Norton, Harvey Keitel o Tilda Swinton. Com a torna hi intervenen molts actors japonesos (i Yoko Ono!), que parlen japonès sense subtítols i només són traduïts de tant en tant per una intèrpret. Els gossos, en canvi, parlen tots en anglès.

És una situació estranya que ha provocat, com no?, acusacions d’apropiació cultural de tradicions alienes. Això inclou la còpia/homenatge d’algunes escenes de Kurosawa en versió canina (segons diuen, perquè jo no us ho sabria dir). Tampoc ajuda gens el personatge de l’estudiant occidental (Greta Gerwig) vinguda a redimir els japonesos dels seus errors polítics.

«Isle of Dogs» admira —l’inici amb els tres percussionistes, la preparació del «bento», tots els moments Franz de Copenhague…—, però no es fa estimar. Els bojos per Anderson i/o pel Japó en totes les seves expressions segur que discreparan.

Bressol d’heretges

Prèvia: sóc amic de l’autor o sigui que potser la meva equanimitat quedarà compromesa per un pecat de parcialitat. Almenys, queda dit.

Víctor García Tur va guanyar el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2017 amb «Els romanents» i Empúries la va publicar aquest gener passat. Encara que en Tur expliciti al Post Scriptum una genealogia detallada de la concepció de la seva «nouvelle», gosaria dir que el que motiva el seu contingut pot atribuir-se més directament tant a una paternitat imminent, com al fet inevitable dels xocs generacionals. ¿És una llei indefugible que els fills s’enfrontin als pares, com ells, al seu torn, ho havien fet abans amb els avis? No ho sé, perquè diria que els meus pares no foren gens combatius en el seu conservadorisme, ni jo (t’ho miris com t’ho miris) vaig ser gaire rebel. Però al personatge anomenat f d’aquesta novel·la li han tocat uns pares d’allò més «punk» als que costa trobar motius per desafiar: P (el pare) tatuat de cap a peus, enginyer de so i baixista en un estudi d’enregistrament, i la mare traductora molt llegidora, que surt a fumar mais a l’eixida, potser per fugir de l’opressió dels mascles de la llar. Si t’han deslletat sota una banda sonora presidida per Glenn Branca, Sonic Youth, i The Fall (R.I.P. Mark E. Smith), contra què coi et rebel·laràs?

«Els romanents» consta de tres fils conductors. L’inicial és el diari íntim de l’adolescent f , qui ja a la seva primera intervenció escrita afirma que «de vegades resulta impossible apartar la vista i fingir que els pares no existeixen». Bé, en García Tur ho escriu més aviat així: «de vegades resulta impossible apartar la vista i fingir que els pares no existeixen». I és que el novel·lista ha estudiat disseny gràfic, i totes les alteracions tipogràfiques el posen com una Bultaco sense pilot. Només cal observar l’exquisit disseny de la coberta per adonar-se d’algunes de les dèries més evidents d’en Víctor Tur.

El diari secret de f s’acompanya dels comentaris de la mare indiscreta, que (cada vegada més atabalada) tafaneja els esbossos de rebel·lió del seu fill, mentre que intenta que res de tot això alteri la fràgil pau domèstica.

La tercera veu en discòrdia és la de Norman Cohn, historiador de prestigi que, apart de ser el pare de Nik Cohn (cronista espaterrant del rock més trinxeraire a «Awopbopaloobop Alopbamboom»), va escriure intensament sobre heretgies. Capítols sobre les sectes medievals dels adamites, els anabaptistes o els amalricians van puntuant el text i estableixen un clar paral·lelisme amb l’adolescència contestatària i anhelant de puresa del fill anomenat f.

La confrontació d’aquests tres discursos heterogenis provoquen tant una sensació de fricció com una font de nous significats. És una estratègia típica d’en Víctor, capaç de ser a la vegada experimental i accessible, erudit i popular, juganer i amb un punt d’humor.

En García cultivat és el que ens parla dels anabaptistes de Münster amb termes tan elevats com aquests:

Quan el 24 de juny de 1535 la ciutat cedí al setge que el bisbe Von Waldeck havia comandat, els alliberadors trobaren vagues formes malsurades, despullades de tot aspecte humà i amb una lluïssor dement als ulls que resultà impossible de dissipar. Es procedí a massacrar supervivents. Encara que, per a Jan de Leiden i els seus homes de confiança, el bisbe Von Waldeck tenia altres plans. Per començar, volia mirar als ulls l’antagonista el nom del qual s’escriuria sempre al costat del seu, en els futurs llibres d’història. Ho feu, li tocà de reconèixer quelcom familiarment fosc, perquè el besà al front i fins i tot l’anomenà «fill meu», just abans de manar que se l’enduguessin per donar pas a la tortura.

Mentrestant el Víctor García més contemporani ens descriu la crònica d’un estiueig a una illa grega amb quatre adjectius molt ben posats:

Era un càmping decadent i apagat, semblava estar abocat a la vora de la fi del món. Les parets del bungalou s’esquerdaven, les arrels dels pins aixecaven les rajoles, els tímids fanals que havien d’il·luminar la zona d’acampada restaven connectats per banderins d’alguna festa llunyana. La major part dels campistes eren jubilats alemanys; dones taciturnes, homes amb els pits caiguts, la pell tràgicament bronzejada, com si les seves vacances haguessin començat segles enrere.

García Tur, Víctor (tal com consta a la Gran Enciclopèdia Catalana que estic imaginant redactar) forma part de les millors esperances literàries del lector inconformista i català del segle XXI. Ara que «Els estranys» d’en Garrigasait l’hauríeu de tenir més que paït, cal convertir «Els romanents» en un dels títols més atractius de Sant Jordi 2018. A por ellos!, que se sol dir.