La ciutat és per a mi

Fran Lebowitz va néixer el 1950 a Nova Jersey en una família jueva de fabricants de tresillos. Després d’una catastròfica etapa escolar, només salvada per la lectura, va traslladar-se a viure a Nova York el 1969, en una de les etapes més productives i heroiques de la ciutat. Fruit de llargs anys d’intensa vida social va convertir-se en una de les cronistes culturals de moda, del que en són testimoni dos introbables reculls d’articles que va publicar Tusquets a la dècada dels 80. Des de l’any 1994 Lebowitz pateix un bloqueig que l’impedeix escriure i per guanyar-se la vida es dedica a fer aparicions en públic on expressa les seves opinions i es deixa fer preguntes (que respon o no, segons li convingui).

Aquesta faceta d’oracle urbà i propagadora d’opinions contundents és el que explota la sèrie documental de Netflix «Pretend It’s a City» («Supongamos que Nueva York es una ciudad», en castellà horripilant) que ha dirigit l’amic de Fran, Martin Scorsese, Durant set capítols de vint minuts i escaig la sardònica autora diu la seva sobre tot el diví i l’humà que li vingui de gust en diverses aparicions públiques, acompanyada de figures com Toni Morrison, Alec Baldwin, Olivia Wilde, Spike Lee o el mateix Martin Scorsese (que li riu les gràcies de forma exagerada).

Fran Lebowitz es presenta en aquests programes com assenyadament misantròpica, tecnòfoba (no té mòbil ni ordinador), amant de la cultura, sedentària, enemiga del turisme que envaeix la seva ciutat d’adopció i defensora d’un pacte de no agressió ciutadà. Tot això ho expressa de forma taxativa i arrauxada que, juntament amb el seu caminar com d’os emprenyat, la fa irresistiblement entranyable i fins i tot còmica, com una d’aquelles tietes excèntriques i favorites que a tots ens agradaria tenir. Jo almenys m’he empassat tota «Pretend It’s a City» d’una tongada en permanent estat de somriure.

Fa dos dies Quim Monzó, que es podria considerar un homòleg barceloní de la Lebowitz, li va dedicar una elogiosa columna a «La Vanguardia». Amb aquesta recomanació crec que encara quedarà més clar a qui pot fer gràcia aquesta sèrie tan particular. 

Reis 2021

"Conte de Nadal" amb Ebenezer Scrooge, Bob Cratchit i el tolit Tiny Tim

 

Artistes en pandèmia

Darrera del pseudònim Ada Klein Fortuny s’hi troba una metge especialista en malalties infeccioses molt popular a la xarxa de Twitter per la frescor dels seus apunts sobre el dia a dia familiar i laboral. L’any passat, ran de la incidència de la COVID-19, també va esdevenir un oracle de sensatesa al qual acudir davant dels missatges contradictoris de prevenció que emetien uns polítics sovint desconcertats. En tot cas el seu punt de vista era més el del sentit comú que el d’una especialista. El novembre de 2020 es va publicar a L’Altra Editorial «La plaga blanca», el seu debut literari, un llibre de difícil adscripció que va precisament d’una malaltia pandèmica, encara que sigui una amb molta més solera que l’actual.

«La plaga blanca» del títol és la tuberculosi, malaltia antiga de variadíssimes manifestacions (inclosa la latència), incurable i sovint mortal, almenys fins a mitjans del segle XX amb l’arribada dels antibiòtics. Encara ara, lluny d’estar erradicada, produeix més d’un milió de baixes anuals especialment en països en desenvolupament, però també en persones immunodeprimides del món desenvolupat. Com a malaltia de desenvolupament sovint lent i fluctuant, que solia alternar les crisis amb les temporades de millora, però que a la llarga implicava una consumpció que obligava al repòs, la tuberculosi va ser entre els malalts més sensibles un motiu per a la reflexió i la introspecció, com demostren múltiples testimonis escrits. Tot aprofitant aquest material, Klein Fortuny ha escollit sis escriptors que van patir la tisi a cavall dels segles XIX i XX i compara les formes molt diverses com es van enfrontar al seu mal. Són, per ordre d’aparició, Paul Éluard, Joan Salvat-Papasseit, Franz Kafka, Katherine Mansfield, Anton Txèkhov i George Orwell.

Per què aquests i no d’altres? Senzillament, perquè «La plaga blanca» no pretén ser un assaig metòdic i exhaustiu, sinó pura associació creativa guiada per allò que suggestiona l’autora. Així anem saltant d’un a un altre personatge a través de cartes i entrades de dietari, comparant dates, veient on era aquell mentre l’altre agonitzava, i verificant com en general les persones desgraciades ho són (també) cadascuna a la seva manera. Si alguna lliçó es pot extreure d’aquest llibret (encara que no sigui aquest el seu objectiu) és que l’actitud importa i que, tot i que la mort sigui inevitable, com a mínim podem buscar la manera de viure millor la malaltia.

Klein no amaga les seves preferències entre els malalts escollits. Detesta l’egoista Éluard, encara que reconeix que aquest egoisme potser li va allargar la vida, i tampoc s’estima gens al complicat Kafka. Adora sense pal·liatius Salvat-Papasseit i el reivindica com a autor que no ha rebut tot el reconeixement degut. Plany Katherine Mansfield pel seu tristíssim i esfereïdor final, admira la decència i seriositat de George Orwell, però crec que com amic s’hauria quedat amb Txèkhov, el cordial hedonista. L’únic que no acabo d’entendre és perquè considera el teatre del rus, tètric, depriment i avorrit; sospito que no l’ha seguit amb prou atenció.

Això no és un llibre sobre tuberculosi, és un llibre sobre la vida d’una gent connectada pel fil invisible de la mateixa malaltia, alguns en el temps i d’altres com en Txèkhov i la Mansfield, espiritualment. I llegint-los, me va entrar el dubte.

Què és d’abans, la malaltia o l’home?

La patologia no banal és una crisi, un punt d’inflexió que fa replantejar el que es té i el que no es té, el que es vol i el que manca, els valors i el sentit de la vida. No és el mateix estar malalt que no estar-ho. No es viu de la mateixa manera. El dolor et treu les ganes de viure o te’n dona de fer-ho a galet.

Es podria dir que «La plaga blanca» és «crònica d’autor» i, com a tal, no se li pot exigir la consistència d’un assaig (el dubtós ús d’expressions com «Far East», «Burma» o «Bavaria»), però el plaer de la seva lectura és indiscutible. Amè, informatiu i amb un punt d’invitació a reflexionar sobre la pròpia vida, no tinc cap dubte a recomanar-lo. 

La guerra perjudica seriosament la salut

Des del moment de la publicació l'any 1961 de la novel·la "Catch-22" de Joseph Heller va ser considerada un clàssic immediat de l'antibel·licisme, o fins i tot un clàssic literari "tout court". El 1970 Mike Nichols va dirigir-ne una adaptació fallida i el 2019 George Clooney ho va intentar de nou en produir una sèrie consistent en sis episodis per a Hulu.

L'acció se situa en una base aèria americana que opera des d'una illa italiana durant la Segona Guerra Mundial. El protagonista, el bombarder John Yossarian, busca la manera de deixar el servei amb honors després de verificar com tots els seus col·legues van perdent la vida regularment en missions de bombardeig quasi-suïcides. Malauradament, cada vegada que assoleix el nombre de missions requerides per tornar a casa, els comandaments apugen el llistó i l'obliguen a continuar volant.

Lamento no haver llegit la novel·la, que entenc que és tan cruel, absurda i sanguinària com a farsa que com a drama, fet que en la versió televisada es percep rarament. Hi ha això sí la tragèdia sense sentit de la guerra i un to parcialment lleuger, que pot recordar "M.A.S.H.", però bastant domesticat i bon minyó. Tret del protagonista, els seus companys no arriben a tenir prou temps en pantalla com perquè ens interessem per ells. Només els tripijocs que fa el soldat Milo Minderbinder per enriquir-se amb les oportunitats comercials que ofereix el conflicte tenen una certa gràcia; en canvi el "leit motiv" de les condicions sempre inassolibles del descàrrec de Yossarian esdevenen avorrides per repetició.

No es pot negar que és una sèrie cara (rodada a Itàlia, bons efectes de guerra aèria...) i amb intèrprets acceptables. Christopher Abbott presenta adequades faccions llevantines que el converteixen en un armeni acceptable i l'acompanyen en papers realment menors Hugh Laurie, Giancarlo Giannini i el mateix Clooney. M'imagino que, desconeixent el llibre en el que es basa, aquest "Catch-22" pot ser fins i tot passador.

En companyia de cadàvers

Un incident amb un desguàs embussat condueix al descobriment de tot de restes humanes a les canonades. La policia no triga a sospitar del veí de dalt, que es declara culpable immediatament i confessa haver comès molts més crims dels que es té constància. Així comença "Des" una minisèrie de la ITV (vista a Starz) que forma part d'una sèrie més àmplia de reconstruccions de "true crimes" que s'estan emetent des de l'any 2000.

Per la sinopsi que acabo de fer ja s'entén que aquí el que importa no és descobrir el culpable, sinó trobar les proves que l'incriminin. Perquè, malgrat la bona disposició inicial, Dennis Nilsen (familiarment conegut com Des), acabarà desdient-se i jugant al gat i a la rata amb el detectiu que l'investiga. Des pertany a l'estirp dels assassins intel·ligents, recargolats i petulants, que sempre semblen anar una passa endavant de les forces de l'ordre. La natura dels seus crims, que treuen profit de joves marginals sense recursos per poder lliurar-se a experiències de necrofília passiva, denoten una perversitat tan peculiar, que tota la sèrie queda amarada d'una morbositat malaltissa. Hannibal Lecter no queda lluny.

"Des" té l'avantatge que enllesteix tot el que vol explicar en tres capítols d'una hora, sense anar-se'n per les branques, tot articulant la trama en tres vies complementàries. Així, a la investigació encaminada a identificar víctimes i trobar pistes incriminants, s'hi oposa la força contrària dels responsables policials que volen tancar el cas per no continuar evidenciant la seva incompetència passada. Paral·lelament, el narcisista Des es posa en contacte amb un biògraf professional perquè posi per escrit la seva vida, situació que posa a l'escriptor als límits de l'ètica.

Seriosa i gens efectista, "Des" basa el seu atractiu en el poder de la història i de com està narrada, i sobretot en els seus protagonistes. Daniel Mays (com el detectiu) i Jason Watkins (el biògraf) són d'aquells rostres coneguts i anònims que aporten solidesa en un fotimer de produccions britàniques que hem vist recentment. Però és David Tennant qui fa una veritable creació, convincent i esfereïdora del turmentat "serial killer". Molt recomanada.

Poeta rebel

Fa poc comentava, a propòsit de la sèrie "The Great", que ja no quedava res sagrat en el món de la televisió moderna, quan el gènere més seriós de tots, el de la reconstrucció històrica, prescindia de la veritat documental amb la sola intenció de divertir l'espectador. "Dickinson" (Apple TV+), creada per Alena Smith, va encara més enllà i, a més de prendre's la Història com un punt de partida que no cal respectar gaire, entra de ple en l'anacronisme desvergonyit amb la intenció de guanyar-se el públic juvenil.

Poques figures es presten menys a aquest tipus de maniobra que la poeta Emily Dickinson, autora d'una obra tan personal com sovint críptica, i protagonista d'una vida misteriosa que va concloure en una reclusió domiciliària els seus últims anys. La sèrie ens presenta la jove Dickinson com una rebel, que lluita contra les constriccions de gènere de la seva època per tal de fer sentir la seva veu i esdevenir mestressa del seu futur. Si bé les circumstàncies històriques —la ciutat d'Amherst (Massachusets) a mitjans del segle XIX, la guerra civil americana, la construcció del ferrocarril— i familiars —pare, mare, germà i germana— són veraces (i fins i tot hi intervenen personatges indiscutiblement reals, com Louisa May Alcott o Henry David Thoreau), seria aconsellable prendre's el contingut dels episodis amb extrema cautela.

El comportament d'Emily rarament correspon al d'una convencional noia del XIX i sempre té l'estirabot a flor de llavis. Combina les escapades d'un esperit lliure amb els diàlegs amb la Mort (una figura totalment corpòria). Amb el desig d'atreure el públic adolescent, la sèrie mostra incongruències com quan els personatges es posen a dansar com si fossin a la disco. En alguns moments, de tan transgressora, la sèrie és a punt de descarrilar, com a la festa que fan quan els pares són fora i que acaba esdevenint una veritable "rave" amb làudanum. 

Hailee Stenfield, a qui vam descobrir molt joveneta a "Valor de llei" dels Coen, encarna una Dickinson molt convincent malgrat les llibertats del guió. En l'apartat d'actors coneguts, els pares són l'entranyable Toby Huss de "Halt and Catch Fire" i la còmica Jane Krakovski ("30 Rock", "Kimmy Schmid"). Tot i alguns gestos enervants per a un espectador madur, "Dickinson" no deixa de tenir interès i una particular gràcia. Avui mateix s'estrena la segona temporada.

Filmoteca forçosa (27)

Twin Peaks: Fire Walk With Me (David Lynch, USA 1993 (Filmin))

Després d’haver embolicat la troca de mala manera a la segona temporada, Lynch filma una preqüela on hi ha molt poca informació nova i tot és uniformement desagradable. Se’n sortiria millor fugint cap a endavant a la tercera temporada. (6) 

In the Loop (Armando Ianucci, Regne Unit 2009 (Filmin))

Farsa molt divertida sobre com polítics ineptes ens podrien conduir a una nova guerra. Podria ser un capítol especial de «Veep». (7)

50/50 (Jonathan Levine, USA 2011 (Starz))

Drama amb tocs de comèdia sobre un càncer juvenil. Millor del que caldria esperar d’un film que vol evitar enfonsar els ànims. Bones interpretacions de Joseph Gordon Levitt i Anjelica Huston. Falla en els papers femenins: la xicota insolidària (Bryce Dallas Howard) i la terapeuta inepta i possible material romàntic (Anna Kendrick). (7)

Greed/Cobdícia (Michael Winterbottom, Regne Unit 2019 (Movistar+))

Steve Coogan fa d’un homòleg britànic d’Amancio Ortega que celebra en una illa grega el seu 60 aniversari. Sàtira tirant a fàcil amb tocs demagògics que inclouen tallers d’esclaus a Sri Lanka i refugiats sirians a la platja. Shirley Henderson fa de mare de Coogan, encara que van néixer el mateix any. (5)

Ma Rainey’s Black Bottom (George C. Wolfe, USA 2020 (Netflix))

Adaptació d’una obra de teatre d’August Wilson sobre l’enregistrament ple de tensions d’un disc de la llegendària cantant de blues Ma Rainey. L’artificiositat de la peça se salva per les fulgurants interpretacions de Viola Davis i del malaguanyat Chadwick Boseman. (7)

Saboteur (Alfred Hitchcock, USA 1942 (Filmin))

Amb el tema del sabotatge, tan apropiat per a temps de guerra, un nou cas de fals culpable amb fugida camp a través (i acompanyat per una senyoreta de bon mirar). Una mica discursiva, però té els seus moments, com el circ de freaks o la famosa escena final a l’Estàtua de la Llibertat. (7)