El risc de les distàncies curtes

En ocasió dels meus primers contactes amb les xarxes socials —en aquells temps gastava només Blogger i Facebook— ja em vaig adonar del perill que corrien els autors que volien donar-se a conèixer a través d’aquells mitjans. Indubtablement eren eines que podien contribuir a la seva promoció gràcies a la immediatesa i el cost pràcticament nul, però fàcilment podien esdevenir una nosa permanent. Per molt que admiressis un escriptor, no hi havia cap motiu per passar-se mesos sentint la data d’aparició de la seva propera obra, veient vídeos del «making off» del llibre, llegint totes les entrevistes que li havien dedicat a l’escriptor i assabentant-se de les dates i els llocs on se celebrarien les preceptives presentacions. Tota aquesta allau d’informacions redundants i d’interès minvant podien acabar produint un sentiment d’aversió envers la novetat editorial a la qual es referissin.

Però si aquesta utilització propagandística de les comunitats online va acabar sent contraproduent pels interessos dels autors, el que m’està passant ara amb Twitter és encara pitjor, molt pitjor. Perquè tu et poses a seguir un escriptor a qui admires amb l’esperança que les seves bones arts literàries quedin reflectides també a les seves piulades i, sí, algunes vegades l’encertes i t’enllacen amb articles seus plens de trellat i d’interès o amb observacions agudes i pertinents; però d’altres, no, i llavors l’únic que et provoquen és enuig i sensació de pèrdua de temps.

Hi ha els que, afectats per la síndrome del tertulià, es veuen obligats a fer comentaris sobre tot el que estigui passant, hi entenguin o no, i, més sovint que no, pixen fora de test. Hi ha els que troben una rèplica feliç i la repeteixen una vegada i una altra fins que l’exhaureixen tant com als seus lectors. Hi ha els que volen fer acudits i tenen una gràcia penosa. Hi ha els que ho critiquen tot per sistema i exhibeixen un desmenjament que només fa excepció amb els seus amics. Hi ha els que demostren ineptitud retòrica i els que s’enfanguen en polèmiques indignes. I hi ha els que s’entretenen amb bromes solipsistes que només entenen els seus col·legues. La qüestió és no callar, perquè si no piules no ets ningú.

En resum, que gràcies a Twitter li estic agafant una mania a alguns autors, que no vegis! Tant que no descarto deixar de llegir els seus llibres. 

Vida després de la vida

Pat, un perruquer jubilat que viu a una residència de la tercera edat, es veu empès a sortir de la rutina quan una antiga clienta deixa encarregat que la pentini i maquilli pel seu funeral. L’ancià, tot revisitant els escenaris on va passar la vida, reviu els triomfs i les penes, rememora els amics desapareguts i es pregunta què romandrà de les seves vivències un cop desaparegut. Aquest és l’argument de «Swan Song» (El cant del cigne) una pel·lícula de Todd Stephens del 2021 que em sembla que no es va estrenar mai aquí però que ara es pot veure a Filmin.

De manera similar a com funcionava el film «Lucky» amb Harry Dean Stanton, «Swan Song» representa un homenatge crepuscular a l’actor Udo Kier i el seu especial carisma. Kier, que ha actuat en més de 200 pel·lícules durant 55 anys de carrera, encara que molt rarament com a protagonista, ha col·laborat amb directors tan distingits com Dario Argento, Rainer Werner Fassbinder, Miklós Jancsó, Lars von Trier, Gus Van Sant, Wim Wenders, Claude Chabrol, Fatih Akin o Werner Herzog aportant el seu rostre inquietant de gèlids ulls grisos. En aquest cas el seu paper, que sembla fet a mida, és extravagant, capriciós, entranyable i molt «queer», detall gens sorprenent en un actor que mai ha amagat les seves tendències sexuals.

El film, que es pot prendre també com una carta d’amor a Sandusky, la ciutat d’Ohio on va néixer el director, juga amb el recurs infal·lible dels tipus locals pintorescos —amb ajuda de la impagable Jennifer Coolidge i la «ressuscitada» Linda Evans— i la nostàlgia de temps passats més feliços. Precisament la qüestió de la pervivència de les persones que no disposen de descendència (un fet freqüent a la comunitat LGTB) és un dels temes principals de la pel·lícula i afortunadament rep una resposta reconfortant a les escenes finals.

De totes maneres el moment més feliç l’aporta una fotografia epilogal de l’autèntic Pat Pitsenbarger acompanyat d’unes dates de naixement i defunció. Així descobrim que hem estat presenciant la biografia d’algú que realment va existir i que, per tant, el seu record ha perdurat com ho demostra «Swan Song» de forma fefaent, el que no deixa de ser una forma de justícia poètica. 

Filmoteca forçosa (63)

West Side Story (Robert Wise i Jerome Robbins, USA 1961 (Filmin))

La història amorosa queda tova i la representació ètnica és problemàtica, però música i dansa funcionen com un tro. (8)

Deconstructing Harry (Woody Allen, USA 1997 (Filmin))

L’escriptura, la vida, i com s’inspiren mútuament. Un dels títols més imaginatius i divertits del director. (8) 

A Passage to India (David Lean, Regne Unit 1984 (Filmin))

Lean adapta la novel·la de Forster per cloure la seva distingida carrera. Modèlic guió i bones interpretacions, on només molesta l’atroç caracterització d’Alec Guinness. (7)

Blithe Spirit/Un esperit burleta (David Lean, Regne Unit 1945 (Filmin))

Simpàtica comèdia espiritista i lleugerament «demodé». Val la pena pel «show» de la inigualable Margaret Rutheford. (7)

Sabrina (Billy Wilder, USA 1954 (Filmin))

Comèdia convencional però agradable, deslluïda per la inadequada presència Humprey Bogart. La pobra Audrey iniciava la seva carrera de gerontòfila. (7)

Love in the Afternoon/Ariane (Billy Wilder, USA 1957 (Filmin))

L’espurna que aporten Audrey Hepburn, Maurice Chevalier i París no poden superar el ritme sovint glacial i l’envellit playboy que fa Gary Cooper, una nul·litat per la comèdia. (6)

Crim i càstigs

En el cinema de presons es diria que ja està tot inventat i personatges com el reclús innocent o el guardià corrupte han esdevingut una mena de clixés inescapables. De totes maneres la diferència es troba en els matisos i cal dir que la mini-sèrie de la BBC «Time»/«Condena» de Jimmy McGovern (visible a Movistar+) fa tots els possibles per renovar el gènere amb personatges molt humans i girs de guió que s’oposen a les solucions fàcils.

Seguirem les passes de Mark Cobden, un mestre encarcerat per causar un accident mortal sota els efectes de l’alcohol. L’estada a la presó per una persona com ell, sense contacte previ amb el món de la criminalitat, derivarà inevitablement en humiliació i embrutiment, res més lluny de l’expiació de la culpa. Al seu costat, un guardià bàsicament decent cau en el tràfic de drogues, víctima d’un xantatge. Enfrontats a dilemes de difícil resolució, no sempre la resposta és el camí més ètic. Per fortuna «Time» opta per no abusar del tremendisme i apunta a una escletxa d’esperança sense falsejar la realitat.

La qualitat de la sèrie té la seva millor basa en els dos actors principals. A Stephen Graham —que fa del funcionari de presons— darrerament l’hem vist pertot arreu i el seu alt nivell és el que ja ens té acostumats. En canvi Sean Bean —el professor reu i abandonat pel món— sol ser objecte de mofa freqüent per la seva tendència a morir a totes les ficcions on participa. Aquí te l’oportunitat de rescabalar-se amb un paper d’home ferit i ple de matisos. Bean està realment superb i la seva escena final és una de les coses més commovedores que he vist. «Time» ha sigut una de les millors sèries de 2021, tot i que per ací ha passat molt discretament.

 

Mansió desencantada

«The House» és una petita meravella no gaire amagada que demostra que a Netflix no tot són fulletons de plantadors de cafè i d’americanes a París. Es tracta d’un film format per tres segments realitzats amb la tècnica de la «stop motion» i de producció britànica, tot i que llegint els crèdits s’hi percep al darrera un equip d’origen paneuropeu. Dirigeixen Emma de Swaef & Marc James Roels, Niki Lindroth von Bahr i Paloma Baeza, respectivament. El que unifica les tres històries és el guió d’Enda Walsh i el protagonisme de la mateixa casa en tres moments de la seva existència que es podrien identificar amb el passat, el present i el futur.

Al primer relat, una família de pocs mitjans, formada per pare, mare i dues filles petites, rep la visita del misteriós arquitecte Mr. Van Schoonbeek que els promet regalar-los una casa nova, sempre que abandonin el modest habitatge que ocupen i renunciïn a les seves pertinences. Òbviament aquest bescanvi tan generós té algunes clàusules ocultes que la desventurada família anirà descobrint sobre la marxa entre el desconcert i l’espant. Aquest és el segment on es produeix la construcció del casalot, el més similar a un conte de fades cruels, i el que té l’estètica més encisadora, especialment pel disseny de personatges, uns ninots de roba, de faccions simples però molt expressives.

El segon i el tercer episodis comparteixen equip d’animació i els seus protagonistes són animals antropomorfes representats de forma força realista: rates al segon i gats al tercer. Al segment del mig, la casa protagonista ara està envoltada d’altres edificis en un carrer de la ciutat. Una rata emprenedora que viu instal·lada al soterrani ha invertit tots els seus estalvis en una remodelació de la mansió i ha organitzat una recepció per atraure possibles compradors. El projecte fracassa i el promotor es troba la casa afectada per una peculiar invasió. Aquest és l’episodi més inquietant i repulsiu, el que no treu que sigui també fascinant.

En el conte final una inundació inexplicada ha deixat aïllada la mansió. Rosa, la gata que n’és propietària intenta sobreviure llogant habitacions, però els seus llogaters semblen estar tots arruïnats. Tant l’estètica com els personatges semblen una mica «new age» i aquest és l’únic fragment que té un final relativament feliç; tot i això tampoc li falten atractius.

Tot això ja fa de «The House» un experiència molt recomanable a tots els aficionats a l’animació i al cinema fantàstic. Hi ha com a plus la bona música de Gustavo Santaolalla i les veus de gent com Matthew Goode, Miranda Richardson, Helena Bonham-Carter i el cantant Jarvis Cocker. Val la pena, de debò.

Dues reines jubilades

La casualitat ha volgut que coincidissin a HBO les estrenes de dues mini-sèries basades en fets històrics i protagonitzades per les dues actrius que fins ara han fet d’Isabel II a «The Crown». «A Very British Scandal» —relacionada a través dels seus productors amb la superior i més divertida «A Very English Scandal»— dramatitza el cas de 1963 Argyll vs Argyll, sobre l’escandalós divorci dels ducs d’Argyll. Ella havia sigut coneguda a l’alta societat per la seva bellesa i elegància i va sentir-se atreta pel castell i l’aura romàntica del duc escocès, amb el qual es va casar després dels respectius divorcis. Aviat va descobrir que el noble, faldiller i addicte a les drogues, només la volia per xuclar-li la fortuna. Desenganyada, va tenir aventures amb alguns homes, relacions que li van retreure durant el judici fins fer-la passar per una meuca llibertina. El cas il·lustra prou bé la diferència de criteri amb la que es contemplaven les escapades amoroses d’homes i dones.

La sempre elegant i enganyosament fràgil Claire Foy dibuixa una duquessa d’Argyll decidida a no aparèixer com una víctima. Al seu costat Paul Bettany presenta la seva faceta més amenaçadora i sinistra. Es tracta d’una sèrie que reconstrueix molt bé la societat benestant d’una època (una especialitat de la televisió britànica), però que té un deix força amarg. Sense ser memorable, és grata de veure (i els tres capítols passen en un no res).

«Landscapers» explica com la dolça Susan i el seu pusil·lànime marit van matar els pares d’ella i els van enterrar al jardí. El crim no fou descobert durant quinze anys i va ser la parella mateix qui va confessar-lo a la policia, convençuts com estaven que no havien fet res dolent. Tota la gràcia d’aquesta història rau en el peculiar caràcter d’aquest matrimoni: tendrament enamorats, il·lusos, innocents i una mica fora del món; en cap cas la imatge d’una parella d’assassins.

Potser perquè la trama no dona per omplir quatre capítols de prop d’una hora, els guionistes han introduït diverses tècniques que allunyen la sèrie del realisme estricte i omplen la durada amb escenes prescindibles que de vegades funciones i d’altres no. Són sobreres per exemple les intervencions còmiques del parell de policies, o els fragments de western justificats només per l’afició que la parella sent per aquest gènere. Poc justificades (però visualment atractives) són les il·luminacions en colors primaris, la fotografia en blanc i negre o la introducció de la figura del narrador en l’escena que està relatant. El resultat és raonablement irregular, però tot queda perdonat pel treball dels grans David Thewlis i Olivia Colman. Sobretot ella, amb una actuació plena de silencis i mirades, demostra que no van errats els que la consideren una de les millors actrius mundials.

Analgèsics dolorosos

En temps recents (pràcticament durant tot aquest segle) ha esclatat als Estats Units una important crisi sanitària causada per un opiaci d’acció analgèsica de nom OxyContin, el qual, receptat per a qualsevol mena de dolor, ha donat lloc a un greu problema d’addicció generalitzada. L’editorial Periscopi va publicar l’any passat «L’imperi del dolor» de Patrick Radden Keefe, on s’explica la història de la família Sackler, els amos de la companyia farmacèutica que comercialitza l’OxyContin. El llibre té una reputació immillorable i tinc la intenció de llegir-lo en els propers mesos; però ara volia parlar de «Dopesick» (Disney+), una sèrie que també parla d’aquesta qüestió, però que es basa en la crònica «Dopesick: Dealers, Doctors and the Drug Company that Addicted America» de Beth Macy.  

La narració abasta des de l’any 1995 —quan la farmacèutica Purdue Pharma va desenvolupar a partir de la droga oxicodona l’analgèsic OxyContin— fins el moment present. Pel camí, el medicament receptat per dolors tant moderats com severs, va esdevenir un colossal èxit de vendes, va suposar uns guanys de 35.000 milions de dòlars per l’empresa Purdue i al mateix temps va deixar al seu pas una estela d’addiccions i de morts difícils de calibrar, tot esdevenint a més una droga recreativa substitutiva de l’heroïna tan pel seu preu com per la seva major accessibilitat.

«Dopesick», sèrie d’ampli espectre, enfoca la història des de diferents nivells. Comença lògicament amb les maniobres de la família Sackler per introduir en el mercat el seu nou producte contra el dolor, objectiu pel qual no dubten a emprar les tècniques més abjectes: la mentida, l’ocultació de dades, el suborn i la corrupció política. Per descomptat aquesta colla representa els «dolents de la pel·lícula» i, com a tals, apareixen de forma una mica caricaturesca; potser constitueixen la part menys interessant de la sèrie.

Tenim després els diversos organismes i càrrecs —la DEA, la FDA, l’FBI, fiscals, advocats— embarcats en un llarg procés d’investigació destinat a denunciar les males pràctiques, reduir l’abast de l’epidèmia d’addiccions i remodelar la normativa per evitar-ne els abusos. Com que la sèrie contínuament avança i retrocedeix en el temps, l’espectador mai no acaba de tenir una imatge clara d’on ens trobem, encara que la indicació de l’any sobreimpressionat en pantalla maldi per situar-nos.

Finalment tenim el drama humà de les víctimes de l’addicció i els seus familiars. «Dopesick» se centra bàsicament en un metge rural (Michael Keaton) que cau en les urpes del medicament que està acostumat a receptar i en una jove que treballa en una mina (Kaitlyn Dever) i que ran d’un accident comença a consumir OxyContin. Com seria d’esperar un d’aquests casos acaba bé i l’altre malament, però tots dos indueixen amb força l’empatia de l’espectador, efecte al que no són alienes les bones interpretaciosn de de Keaton i Dever. 

Aquesta és una sèrie apassionant, tot i que una durada més breu i una estructura temporal més clara, segurament l’hauria afavorida. En tot cas resulta absolutament recomanable.