Llegeixo “Fun home” d’Alison Bechdel (La Magrana/Reservoir Books), mostra senyera del que ara s’anomena “novel·la gràfica”, és a dir la confluència del món dels còmics amb el de l’ambició literària. Bechdel, autora de les conegudes tires de costumisme lesbià “Unos bollos de cuidado”, ha trigat 20 anys en trobar la forma adient per narrar uns episodis dramàtics de la seva pròpia família.
El títol juga amb la doble accepció de “llar divertida” i “funerària” (funeral home), la primera de forma irònica, la segona literal.
La narració descriu dues trajectòries relacionades, però rarament convergents: la del pare, homosexual dins de l’armari, i la de la pròpia autora en el procés d’acceptar-se com a lesbiana. Es tracta d’un relat ric en ressonàncies que afecten la totalitat de la família i on es toquen temes molt complexos sense cap voluntat de simplificar-los: l’ofec i frustracions de la vida en una petita comunitat, la desintegració d’un matrimoni, la forma diferent d’afrontar el mateix problema en dues generacions successives, les escletxes de comunicació entre dues persones atrapades en un secret...
El llibre no conté una narració lineal i cada capítol gira al voltant d’un motiu a través d’ecos i al·lusions, tot aportant noves perspectives a fets ja coneguts. Abunden les referències literàries i s’invoca sovint a autors tan il·lustres com Proust, Wilde, Joyce, Collette o Camus.
Donada la forta càrrega textual, es comprendrà que les imatges tenen un paper sobretot funcional: minucioses en el mobiliari i la decoració, per reflectir les obsessions del pare, i un xic inexpressives, a l’alçada del clima de frigidesa emotiva que es respira a la família protagonista.
La narració descriu dues trajectòries relacionades, però rarament convergents: la del pare, homosexual dins de l’armari, i la de la pròpia autora en el procés d’acceptar-se com a lesbiana. Es tracta d’un relat ric en ressonàncies que afecten la totalitat de la família i on es toquen temes molt complexos sense cap voluntat de simplificar-los: l’ofec i frustracions de la vida en una petita comunitat, la desintegració d’un matrimoni, la forma diferent d’afrontar el mateix problema en dues generacions successives, les escletxes de comunicació entre dues persones atrapades en un secret...
El llibre no conté una narració lineal i cada capítol gira al voltant d’un motiu a través d’ecos i al·lusions, tot aportant noves perspectives a fets ja coneguts. Abunden les referències literàries i s’invoca sovint a autors tan il·lustres com Proust, Wilde, Joyce, Collette o Camus.
Donada la forta càrrega textual, es comprendrà que les imatges tenen un paper sobretot funcional: minucioses en el mobiliari i la decoració, per reflectir les obsessions del pare, i un xic inexpressives, a l’alçada del clima de frigidesa emotiva que es respira a la família protagonista.
Ran de la seva publicació el 2006, el llibre va rebre tota mena d’elogis i premis, i no només per part de la crítica especialitzada. En poc temps ha establert la seva reputació de clàssic i s’ha inclòs com a material de lectura en algunes universitats americanes, fet que ha provocat (inexplicablement per a qualsevol lector europeu) incidents esporàdics amb algunes lligues que lluiten contra la pornografia.
I ja posats, recomanaré altres títols del gènere, també de caire autobiogràfic, que he llegit en els darrers mesos i que m’han semblat força interessants:
“Píldoras azules” de Frederik Peeters (Astiberri), amor i VIH, una estranya parella de ressonàncies quotidianes, emotives i brutals. Imprescindible.
“Chino americano” de Gene Luen Yang (La Cúpula), tres històries paral·leles, de registres i estils molt diferents, conflueixen en una faula d’estructura magistral sobre el racisme i la integració.
“Arrugas” de Paco Roca (Astiberri), un viatge a contracorrent al món de la tercera edat, possiblement un dels col·lectius més secretament discriminats. De to irregular, conté belles metàfores sobre la pèrdua i la barreja justa d'humor i emoció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada