Realitat, ficció i “The Changeling”

Sense ser un dels meus directors favorits, Clint Eastwood sempre garanteix històries sòlides i una narració exempta de manierismes irritants, per això se'l deu considerar un dels últims clàssics. "The Changeling", el seu darrer film, ha estat traduït com "El intercambio", encara que el títol original indica molt precisament el canvi d'un infant per un altre (un accident que deu sovintejar a les cultures anglòfones, pel que sembla). I d'això va la història, d'una mare a qui li desapareix el fill i al qual la policia de Los Ángeles recupera cinc mesos més tard; l'únic problema és que la mare no el reconeix com a fill seu. I això només és el principi de la trama.

Quan una pel·lícula comença amb un rètol que diu "basat en fets reals", començo a indisposar-me, perquè la realitat sol explicar bones històries, però sovint mancades de qualsevol malícia narrativa. En aquest cas, val a dir que la peripècia paga la pena, i que els dos primers actes de la funció estan plens de suspens i de girs inesperats. Però l'afer s'allarga durant dues hores i mitja on hi cap de tot: des d'una "woman picture" (à la Joan Crawford en sofriment perpetu) fins un drama judicial, passant per serial-killers i manicomis de sèrie B. El cas real (el dels arxius, el de la Història) obliga a aquests meandres, però algunes de les parts més previsibles (sobretot les escenes de judicis) podrien haver estat escurçades.

Angelina Jolie, en el paper de la mare, demostra que és molt més que un somni humit gairebé universal. Mai no s'excedeix en la seva intensitat dramàtica i es nota que s'està esforçant per seduir l'Òscar. Llàstima que els seus llavis de foc siguin tan distraients. La resta del repartiment omple l'Univers de bons i dolents unidimensionals, de manera que John Malkovich (especialista en papers amb doble fons) decep una mica com a benefactor d'una peça. Malgrat tot, és d'aquelles pel·lícules que agradarien a la teva mare. I a mi també, una mica. Bastant.