La frase que encapçala el post s’atribueix a Mies van der Rohe i, tal com la vull llegir jo, indica que el més important, el més transcendental, el que més contribueix a la perfecció del conjunt, ho trobarem en l’amor per les coses petites, en els petits gestos que sovint passen desapercebuts.
I tot perquè he tingut la santa paciència de llegir-me un llibre que es diu “
Underground maps after Beck”, que no goso recomanar a ningú, però que és una delícia pels amants de la cartografia suburbana (que també n’hi ha). Fa setmanes ja vaig parlar del revolucionari pla del metro de Londres que es va inventar el senyor
Henry Beck i aquest llibre parla precisament de l’evolució d’aquest mapa des dels anys 40 del segle XX fins l’actualitat. Algú que no s’hagi aturat a pensar en aquestes coses, pot opinar que l’assumpte ni té interès ni mereix ocupar gaires planes; però que intenti dissenyar un mapa i ja en parlarem.
La Circle Line (de color groc) envolta el centre de la ciutat amb la seva característica forma d'ampolla.
Tots donem el mapa de metro de la nostra ciutat per descomptat, ens sembla que és d’allò més natural i no ens adonem de la pila de decisions que hi ha al darrera. París és compacta i conservadora, no gaire complicada (des del punt de vista subterrani, esclar); New York encara no ha trobat el seu diagrama ideal; Londres és el súmmum de la complexitat, però sembla que Henry Beck ho va preveure tot. El seu mapa inicial de 1933 ha conformat totes les versions posteriors.
Beck en el seu mapa diagramàtic (en contraposició a un mapa geogràfic on es respectessin les distàncies i la situació relativa de les estacions) seguia unes regles simples i consistents, que en gran part han estat respectades en les versions posteriors:
Línies horitzontals, verticals o angles de 45º, res més.
Eixamplament fictici del mapa central (on hi ha la major densitat d’estacions) a costa de les línies suburbials. Pura topologia pràctica.
Un símbol específic per l’intercanvi entre estacions.
Cap menció als carrers del món real.
Les estacions s’indiquen amb un traç breu rectangular que sobresurt de la línia. Els anglesos en diuen “tickmark”.
Cada línia té el seu color particular.
A partir d’aquestes normes, l’evolució del mapa ha estat causada per diversos motius. El més evident ha estat el creixement de la xarxa amb dues noves línies: la Victoria i la Jubilee, i més recentment amb el tren lleuger dels Docklands. Això obliga evidentment a redistribuir totes les línies preexistents i els rètols de les estacions per fer lloc a les noves. Imagineu-vos les línies com si estiguessin fetes de xiclet i aneu-les estirant o arronsant perquè tot quadri, procurant a més que es produeixin les mínimes ziga-zagues. Penseu també que el nom de cada estació ha d’estar posat de forma que no hi hagi ambigüitat sobre la seva situació. Un veritable mal de cap.
Transbordaments complicats: hi ha dues estacions de Paddington i dues Edgware Road que no comuniquen sota terra. Vegeu també la doble fletxa que indica connexió amb British Railways i l'avió del tren cap a l'aeroport. I les complexitats de Baker Street.
Hi ha hagut canvis en la tipografia, sempre a partir de la Sterling original, tant en grandària com en l’ús de majúscules i minúscules. Degut a que l’ampliació de la xarxa obligava a fer les lletres més petites, l’any 1979 es va crear la New Sterling que en millorava la llegibilitat.
Un punt conflictiu ha estat la quantitat d’informació que es volia donar: connexions amb el ferrocarril, estacions tancades en determinats dies i hores, accessibilitat per persones amb mobilitat reduïda, possibilitats d’enllaç entre línies (tant per transbordament com mitjançant una curta caminada), àrees del sistema tarifari... Evidentment, quanta més informació s’inclou, més difícil és de percebre.
I apart de tot això, els diversos dissenyadors que succeïren Beck, van anar provant (i encara continuen) millores cosmètiques sempre a la recerca de la solució més elegant per zones especialment entortolligades de la xarxa.
No, potser el mapa del metro de Londres no assolirà mai la perfecció, però s’acosta molt al que ha de ser un disseny ideal: útil, bell i el més simple possible.
Aquí s'ha buscat la simetria per traçar les dues branques de la Northern Line. Fixeu-vos ens els símbols d'accessibilitat i en la indicació que cal caminar 200 metres per anar d'Euston Square a l'estació de trens d'Euston.
