Freak-show

Bastant apropiadament vam començar la vetllada a un restaurant napolità i popular que no coneixíem, però al que tornarem, donat l’entusiasme d’en Josep per les albergínies amb tomàquet i mozzarella i els espagueti Giovanni. A continuació ens desplaçàrem al Grec, on Vinicio Capossela feia el concert de presentació del seu disc “Da solo”, un treball que absurdament no es pot trobar aquí i que compràrem a la paradeta de l’entrada.

L’eix temàtic del concert són els “side-shows” típics del circ i les fires americanes, parades de monstres inventades per l’empresari Barnum. En un escenari decorat amb cartells anacrònics d’algunes d’aquestes anomalies de la natura, amb els músics vestits amb robes de l’Exèrcit de Salvació i unes gàbies on hi havia el “nen ciclop” i un porc de dos caps (“menja el doble, però dóna la mateixa quantitat de pernil que un porc normal”), Capossela dedicà la primera part del programa a les seves noves creacions. Tot i que era la primera vegada que les sentia, em semblaren molt belles i delicades, amb un aire melangiós al que contribuïa una il·luminació tenebrista que convertia els músics en autòmats del Tibidabo. Començà darrera d’un portentós Wurlitzer amb “Il gigante e il mago”, va seure al piano de cua per l’optimista “Una giornata perfetta” i a un pianet vermell de joguina per la deliciosa “Il Paradiso dei Calzini”, dedicada a tots els germans siamesos separats en vida, i en especial a les parelles de mitjons (“que, després dels humans, són les parelles que pateixen un percentatge més alt de separacions”). L’estrafolària instrumentació incloïa també trombons, saxos i clarinets, theremin, timbals, marimbes, contrabaix, violí, banjo, cítara i ukelele.

La segona part, iniciada a penes sense interval i decorada amb bombetes de colors, va ser molt més festiva i colorista. Fou llavors que anaren desfilant algunes de les cançons més conegudes del de Reggio-Emilia. Histriònic però afable, Capossela va anar canviant de barret o de disfressa d’acord amb la temàtica de la peça: màscara de medusa pel “Medusa cha-cha-cha”, cua de sirena per “Canzone a manovella”, màscara i pell de minotaure per “Bruccia Troia”...

Els seus parlaments introductoris que, en gran part, va llegir en castellà, foren també força divertits. En particular, en presentar “Maharaja” (que, com no?, va dedicar a l’usuari final), va advertir-nos que calia que ens uníssim tots contra Berlusconi per una qüestió de simple supervivència, ja que, si no ho fèiem, corríem el perill que Barcelona fos envaïda per expatriats italians.

Abundaren les influències tex-mexicanes, des de les màscares de lluitador fins els esquelets, la samarreta de Calexico, els corridos, les ranxeres, Chavela Vargas i “Pena de l’anima”. Hi hagué també un gegant amb casc de bus, un gladiador escanyolit, un monociclista que feia equilibris amb una rosa de plàstic al nas, paperets, serpentines i altres atraccions igual de tronades. En conjunt, una festassa eufòrica, ideal per a una nit d’estiu de lluna plena.

Fotos Chiara Taz (Livorno)