Comiat a la japonesa

Ahir nit ens convidaren a la pre-estrena de “Despedidas” de Yojiro Takita, pel·lícula de la que només sabia que havia guanyat el darrer Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, fet que semblava garantir una digestió planera. Després he sabut que el film ha guanyat també una pila de premis al Japó i que, a més, ha estat un important èxit de taquilla.

Tanmateix, “Despedidas” es refereix a un assumpte, com és el de la mort, que no sempre ve de gust; i a més ho tracta de la forma més directa i quotidiana: las dels rituals funeraris. Daigo és un jove músic que, en quedar-se sense feina, torna al seu poble natal acompanyat de la seva esposa. Allí troba feina molt ben remunerada com a amortallador i maquillador de cadàvers, una tasca que al Japó sembla que es fa en presència de tota la família. Malgrat el rebuig inicial davant del tabú de la mort, Daigo anirà descobrint gradualment la compassió i el poder catàrtic de la cerimònia, i el que ha començat com una provatura esdevindrà una veritable vocació. Això li suposarà l’estranyament dels amics i la fugida de la seva muller, tots ells incapaços de conviure amb un dels fets més ineluctables de la vida.

Aquest resum pot donar una idea molt sinistra del que és la pel·lícula, però la cultura japonesa té comportaments molt estranys als nostres ulls i no sembla que li faci por barrejar diferents registres. Així, al marge de l’interès antropològic que pot tenir presenciar altres costums funeraris, enmig del drama s’intercalen escenes veritablement còmiques, macabres (però igual de còmiques), cosa que pot desconcertar l’espectador.

Ara, en el fons, l’objectiu de la pel·lícula és commoure l’audiència, fer-li caure una llagrima i deixar-la satisfeta. Ho aconsegueix decentment, encara que alguns efectes estiguin exageradament subratllats i la sacarina tendeixi a sobreeixir. Per exòtica i inusual bé mereix la visita: una mirada suggeridora a una circumstància per on tots hi hem de passar, en passiu i en actiu.