Teranyines metropolitanes

“Metro maps of the world” de Mark Ovenden (del que ja vaig utilitzar una il·lustració en aquest post) és d’aquells llibres que en anglès s’anomenen “coffee table books”, que pots deixar a la tauleta davant del tresillo i fullejar-lo distretament mentre a la televisió passen els anuncis. El seu atractiu visual, però, no impedeix que sigui a més una font inesgotable d’informació iconogràfica sobre les xarxes de metro que hi ha repartides pel planeta.

Amb voluntat exhaustiva, el llibre intenta recollir absolutament tots el ferrocarrils subterranis en circulació i, en un apèndix, inclou també les xarxes que es troben en estat de projecte. La taxonomia utilitzada per Ovenden per classificar les xarxes no depèn tant de la seva localització o de la seva grandària, com de la quantitat de material gràfic (mapes, logos, senyalització de les estacions, cartells...) que han generat al llarg del temps; un criteri que dóna més rellevància als sistemes més antics i als més canviants.

Metro de París (1955), un disseny de mapa denostat pels britànics.
Així, l’autor col·loca en el que ell anomena Zona 1 els històrics metros de Londres, París, Nova York o Chicago i els d’espectacular creixement com ara Madrid o Tòquio. A la zona 2 figuren altres metros històrics de menor activitat evolutiva com els de Budapest, Barcelona, Boston, Buenos Aires o de més recents que han tingut una creixença explosiva: Mèxico, Montreal, Osaka...

A la zona 3 hi ha metros més moderns i de grandària mitjana: Atenes, Beijing, Bilbao, València, Oslo, Praga, Roma... La zona 4 es dedica a xarxes més recents, amb una o dues línies. La zona 5 per sistemes híbrids i la 6 per metros que encara estan en construcció.

Projecte impossible de mapa pel metro de Madrid, possible homenatge al pastafarisme.
Però el més interessant del llibre és la forma com se solucionen problemes similars amb estètiques diferents, de manera que es fàcil establir estils segons l’àrea d’influència: un estil soviètic, una altre de germànic, asiàtic o nord-americà. L’autor, amb xovinisme perdonable, detesta l’estil parisenc i es decanta pels que prenen com a model el diagrama londinenc que, els que em llegiu ja sabeu que és el millor de tota la galàxia.

Simplificació topològicament equivalent del centre de Londres. La Circle Line ha esdevingut un cercle perfecte amb el centre a Oxford Circus. Podeu comparar aquí la zona del mapa a la que representa i intentar endevinar a quina estació correspon cada node. Vist a http://www.newton.ac.uk
És possible que en dies propers us passi algunes diapositives d’aquesta col·lecció global de quasi-art abstracte que cada dia em té més fascinat.