foto de blai server
No sé si té alguna cosa a veure amb allò que deia l’altre dia sobre l’ordenació a internet, segons la qual els materials més nous eren sempre els primers en ser mostrats, però d’un temps ençà he observat un fenomen curiós. Afecta sobretot a bibliografies, filmografies, discografies... i no només a la xarxa, sinó també a la lletra impresa. Em refereixo que ara aquestes llistes comencen sempre per l’obra més recent i van retrocedint en el temps. És un costum que em xoca i m’irrita; em fa la sensació com si volguessin negar la història. És clar que en una societat que produeix contínuament estímuls de curta durada i en la que un llibre o una pel·lícula ja es consideren “vells” als dos mesos de la seva aparició, es propicia que els consumidors tinguin una memòria de peix [metàfora que algun dia hauré de verificar, que potser estic difamant els pobres peixos] i tot el que hagi passat abans d’ahir ja no té cap rellevància. Em fa pensar en aquells amics que, si els dius que has vist “La notte” en DVD, el primer que et responen és “però això és una pel·lícula antiga, no?”. I és que ara el que és cool de debò és haver-se descarregat el proper disc de Radiohead o l’imminent blockbuster de James Cameron abans de la seva aparició oficial. Consumir-lo a corre-cuita (o no). I després abandonar-lo dalt de tot de la pila del greix.
No sé si té alguna cosa a veure amb allò que deia l’altre dia sobre l’ordenació a internet, segons la qual els materials més nous eren sempre els primers en ser mostrats, però d’un temps ençà he observat un fenomen curiós. Afecta sobretot a bibliografies, filmografies, discografies... i no només a la xarxa, sinó també a la lletra impresa. Em refereixo que ara aquestes llistes comencen sempre per l’obra més recent i van retrocedint en el temps. És un costum que em xoca i m’irrita; em fa la sensació com si volguessin negar la història. És clar que en una societat que produeix contínuament estímuls de curta durada i en la que un llibre o una pel·lícula ja es consideren “vells” als dos mesos de la seva aparició, es propicia que els consumidors tinguin una memòria de peix [metàfora que algun dia hauré de verificar, que potser estic difamant els pobres peixos] i tot el que hagi passat abans d’ahir ja no té cap rellevància. Em fa pensar en aquells amics que, si els dius que has vist “La notte” en DVD, el primer que et responen és “però això és una pel·lícula antiga, no?”. I és que ara el que és cool de debò és haver-se descarregat el proper disc de Radiohead o l’imminent blockbuster de James Cameron abans de la seva aparició oficial. Consumir-lo a corre-cuita (o no). I després abandonar-lo dalt de tot de la pila del greix.
+++
I, ja posat a parlar d’ordres perversos, un altre mal hàbit que he observat és la traducció literal que es fa del genitiu anglès als cartells de les pel·lícules. Tots hem llegit aberracions del tipus ‘De Steven Spielberg “Jurassic Park”’, una expressió que ni els “indios” de les pel·lis de “vaqueros”...
Però la perla la vaig trobar al darrer film de Jacques Rivette “Ne touchez pas la hache”. M’imagino que el cartell original devia dir “d’après 'La Ducchesse de Langeais' de Balzac” (o sigui, basat en...). L’il·luminat de torn va posar “después de La Duquesa de Langeais de Balzac”, com si es tractés d’una seqüela, tipus Rocky VIII.
és "u ke ni a" :P (Per cert, els peixos tenen molta més memòria que 3 segons, sembla ser que pot arribar als 12 o més, depèn de l'espècie XDDD cullera! on ho vaig sentir? al final una ja es perd, dec tenir memòria de peix desmemoriat)
ResponElimina12 segons no és que impressioni gaire, la veritat.
ResponEliminaHome! hi ha animals que només viuen 24 hores, 12 segons deuen ser una burrada de temps! :D
ResponElimina