dimarts, 30 d’agost de 2011

Drames rurals

Foto de Xevi Vilardell

Llegeixo “La nevada del cucut” de Blanca Busquets (Rosa dels vents, 2010), que va guanyar el Premi Llibreter 2011 en la seva modalitat de literatura catalana. Parla de dues dones, la Tònia i la Lali, que troben la força i el sentit de viure en l’exercici de l’escriptura.

La Tònia neix en un petit poblet anomenat la Carena (i modelat a partir de Cantonigrós) a finals del segle XIX. Malgrat que pertany a la pagesia, en aprendre de lletra, li agafa una gran afició a la lectura i ben aviat a l’escriptura, a través de la qual troba consol pels drames de la seva vida. La Lali, en canvi, és una noia del segle XXI que viu a Barcelona, va patir assetjament escolar i també té la dèria d’escriure. Després de patir un desastre laboral i sentimental, decideix traslladar-se a la Carena, el poble de la família del seu pare, i obrir-hi un restaurant.

No cal gaire agudesa lectora per ensumar que aquestes dues dones resultaran connectades per lligams familiars i que la dona del present acabarà descobrint els escrits de la seva besàvia i aclarirà, de passada, algun misteri ancestral. L’esquema no és nou, però pot funcionar, tot i que els paral·lelismes entre les dues històries són molt forçats (fins a l’extrem que les dues viuen històries d’amor impossibles amb sengles pintors, l’un descendent de l’altre, en els quadres dels quals elles són les úniques a reconèixer-hi elements figuratius).

He trobat a “La nevada del cucut” diversos problemes de versemblança. La part de Tònia està narrada en primera persona i s’entén que el que estem llegint són els seus propis escrits, però el seu llenguatge és culte i no correspon al d’una hostalera autodidacta de principis del XX (paraules com “impàs” són inacceptables en la seva ploma). Tampoc Busquets acaba d’aclarir-se sobre la natura d’aquests escrits: de vegades semblen anotacions de fets recents, de vegades abasten llargs períodes de temps, com en una reminiscència des de la vellesa. Costa de creure que les dones als pobles es casessin tan sexualment ignorants. I, si bé, és raonable pensar que una pagesa escriptora de fa cent anys podia provocar rebuig i malfiança, no ho és tant que al segle XXI la teva parella no accepti que escriguis ni que tinguis llibres a casa.

El que no he pogut aguantar és la forma desordenada de presentar el material, amb anades i vingudes en el temps que no tenen cap justificació. Una estratègia típica de la Blanca Busquets és la de començar un capítol amb frases intrigants del tipus “Hi ha coses que trasbalsen i que cal temps per assumir-les. És el cas del que li ha passat avui a la Lali”. A continuació, enlloc d’explicar-nos el fet que ha trasbalsat la Lali, la novel·lista passa explicar-nos coses més mundanes (com ha passat la Lali el cap de setmana, que el seu pare ha perdut les ulleres, si neva o fa sol). Llavors ens narra una sortida al cinema de la Lali i en Xevi, però després d’un paràgraf, salta al dia que la Lali visita l’exposició d’en Jordi (fet que podia ser anterior o posterior, tant se val). Acabat el paràgraf, tornem a en Xevi i el cinema, i així es van alternant arbitràriament les dues escenes protagonitzades per la noia. Sembla que a Blanca Busquets no li agrada escriure una escena tota seguida i ens vol deixar sempre amb ganes de més. Després de molts més meandres, unes vint pàgines més enllà, s’acaba el capítol i per fi se’ns explica la causa del trasbals de la Lali. Jo, a això li dic fer trampa.

El llenguatge de la novel·la és correcte, funcional, amb algun melodramatisme adequat al gènere del drama rural. De l’acumulació de malvestats que componen l’argument, el que més m’ha interessat és el tractament de l’assetjament escolar, una subtrama que es desenvolupa i es tanca molt bé. De totes maneres, em faig creus que d’entre tota la producció literària catalana de l’any, els llibreters n’hagin escollit un de tan poc exigent. Segur que no hi havia alguna veu desconeguda més audaç, més innovadora, per donar a conèixer? He consultat a la catosfera i constato que el llibre està agradant molt.

2 comentaris:

  1. Aquest em va arribar a les mans sense buscar-lo. De totes maneres el Llibreter era dels pocs premis que em refiava una mica.

    ResponElimina