dimarts, 23 d’agost de 2011

Més que un troll (1 de 2)


Només la passió, l’esperança i la joia poden ser honestes. Res que m’hagi vist forçada a fer no ha dut joia ni a mi ni als meus.
Quan es visita Finlàndia, és difícil no percebre la presència ubiqua dels Mumin. Per descomptat, la silueta d’aquests trolls blancs i bonassos amb la morfologia d’un hipopòtam no m’era desconeguda; però ignorava el seu país d’origen i la seva extrema popularitat al nord d’Europa (Adrià, el meu nebot d’any i mig, en canvi, demostrà estar-ne molt més familiaritzat). Darrera d’aquests personatges hi ha la mà de Tove Jansson, una artista de llengua sueca nascuda a Hèlsinki el 1914, tot i que concebuda a París, com aclareix la seva interessant pàgina web.

El primer llibre sobre els Mumin, “Els Mumin i la gran inundació”, aparegué el 1945 i, apart de presentar els personatges de Muminmama i Mumintroll, no es considera gens representatiu de la sèrie i sol ser el darrer en ser traduït. Fou amb l’aventura següent, “Un cometa a Muminland” (1946), amb la qual Jansson aconseguí la popularitat, tot presentant la majoria de personatges que poblarien aquest món singular. En total foren vuit novel·les escrites i il·lustrades per l’artista fins que el 1970 decidí aturar la sèrie. Però també creà cinc contes il·lustrats immensament populars sobre aquests afables trolls i un llibre d’històries curtes (“Contes de la vall dels Mumin”, 1962).

Però encara hi ha més, perquè a petició d’un editor britànic, l’any 1954 començaren a publicar-se al desaparegut “Evening News” de Londres les tires còmiques dels Mumin. Jansson dibuixà 21 històries llargues per a la premsa entre 1954 i 1959, primer ella sola, després amb l’ajuda del seu germà Lars, qui prolongaria la sèrie fins el 1975. Tove havia aconseguit popularitat i prestigi (inclòs el Premi Andersen de literatura infantil el 1966) amb aquella colla fantàstica, però també li monopolitzava la vida i l’impedia explorar altres interessos, la condemna habitual pels creadors de grans personatges.

Sense que Jansson se’n desentengués del tot, els Mumin continuaren la seva gloriosa singladura amb una sèrie de dibuixos animats per a la televisió, un parc temàtic a Naantali, un museu a Tampere, l’inevitable “merchandising” de tasses i samarretes i fins i tot una òpera d’Ilkka Kuusisto (1974). De moment s’han resistit a la compra de drets per part de la Disney, gràcies siguin donades.

Sospito que, si aquests llibres no són més populars a les nostres contrades es deu a que provenen d’un país on es valora molt la natura, la llum i el silenci, cosa que difícilment es podria dir dels mediterranis. Malgrat que comptem amb traduccions a La Galera i Siruela (i a partir del 1967 a Noguer i després Alfaguara), confesso no haver llegit cap història dels Mumin. Però prometo fer-ho; intueixo que no serà un error.

25 comentaris:

  1. Sospito que t'ho has inventat tot. T'han quedat bé els dibuixos i els ninots. La senyora deu ser parenta teva.

    ResponElimina
  2. Òscar, puc semblar un desenfeinat, però no tant. Pot ser una invenció, però la pàgina web està molt currada.

    ResponElimina
  3. blog magistral! Aa ja som més els que et visitem, nosaltres som tota una massa social...t'esperem.

    ResponElimina
  4. Bogardes, no ho proveu amb l'Allau, la seva alergia al futbol només és comparable a la del Mou.

    ResponElimina
  5. Al meu blog no l'hi heu dit mai "magistral", poca-soltes!

    ResponElimina
  6. Gràcies, Penya; això de la "massa" m'ha sonat a superherois.

    ResponElimina
  7. Òscar, per distanciar-me d'en Mou encara m'acabarà agradant el futbol.

    ResponElimina
  8. Podries parlar també del preu de qualsevol cosa relacionada amb els Mumim i la debilitat de les dones finlandeses per tindre tooootes les taces per a l'esmorzar d'ells... Jo tinc una tovallola, un drap de cuina, un pot per a guardar coses en la cuina, un plat i un parell de taces per al café amb llet, el que vol dir que d'ací tres o quatre anys si m'he arruinat ho podré vendre tot (les taces són d'una edició especial) per una bonica suma. El que més em va sorprendre veient els dibuixos estos amb els nanos allà va ser una volta que es va morir uno i anaven a enterrar-lo i tot, hòstia jo em pensava que en dibuixos que veuen els nanos de dos i tres anys la penya no es moria i sí.

    ResponElimina
  9. Skaði, els preus ja els vaig patir, perquè va ser inevitable comprar algun regalet. Però aquests abusos te’ls trobes arreu, sigui amb les tasses de Tintín o amb els davantalets de la Marvel.

    I d’això que comentes, crec que la Jansson escrigué quan encara no era tan habitual la voluntat didàctica a la literatura per a infants i per això s’expressava amb total llibertat. Sospito que ha de ser molt-molt interessant.

    ResponElimina
  10. Durant un temps, vaig confondre els Mumins, amb un membre de la, també ressucitada familia Barbapapà.
    Probablement, els Mumins vagin inspirar històries i personatges paral.lels, arreu d'Europa...i no m'estranya, tot i no haver-ne llegit cap de les seves aventures, aquests Mumins, em semblen absolutament adorables.

    Ah! i de la web de Tove Janson, què en puc dir? M'he quedat impressionada!

    Genial :-)

    ResponElimina
  11. Carme, veig que els Barbapapà són una creació francesa del 1970. Dubto que tinguin el gruix conceptual dels Mumin.

    ResponElimina
  12. els meus nebots no els coneixen, la tía kalamar els hi regalarà uns quants llibres, gràcies Allau. M'entusiasma la web, em sobra el merchandising i buscaré l'òpera! qué curiós.

    ResponElimina
  13. Kalamar, el tiet Allau ja ho va fer i ara toca regalar-se'ls a si mateix.

    ResponElimina
  14. Qué susto... por un momento pensé que tenías ya tu propio troll de blog. Pfiuuuu!

    ResponElimina
  15. Fer-ne una fotografia i enllaçar-la seria massa fins i tot per mi, però confesso que vaig tornar d'Hèlsinki amb dues tasses dels Moomin que encara faig servir per esmorzar i berenar... Són taaaaan "monus"! ;-)

    ResponElimina
  16. Quita, Sufur, ¡no llames al mal tiempo!

    ResponElimina
  17. I ja que hi som, Tove Jansson no es va dedicar només als Moomins: El llibre de l'estiu.

    Faig trampa i enllaço el meu bloc sense dir-ho ;-)

    ResponElimina
  18. Ferran, em sembla que fins Zara Home els ha venut!

    ResponElimina
  19. I, si t'hi fixes, l'apunt és 1 de 2.

    ResponElimina
  20. Ho he vist després d'escriure el comentari... sento molt haver fet un espòiler :-/

    ResponElimina
  21. Recordo amb afecte la visita que vaig fer amb la meva filla gran ara fa 9 anys al museu dels Mumin a Tampere. Els vaig descobrir llavors i crec que perr casa corre encara un video dels Mumin. LLàstima que no sigui un DVD, perquè m'has fet venir ganes de tornar-los a veure...

    ResponElimina
  22. I de qui és la frase?: "Només la passió, l’esperança i la joia poden ser honestes. Res que m’hagi vist forçada a fer no ha dut joia ni a mi ni als meus"

    ResponElimina
  23. Perdó, m'he precipitat, ja he entès després que la frase és de la Tove Jansson.

    ResponElimina
  24. Exacte, Marta, ara no recordo si pertany a una carta a una amiga o al seu diari personal.

    ResponElimina