divendres, 19 d’agost de 2011

El mirall africà

Fotografia de Pieter Hugo

Hèlsinki, com tota ciutat gran o petita, compta amb el seu museu d’art contemporani, aquí anomenat Kiasma. Aquest any, des d’abril fins a novembre, les seves sales són ocupades per una exposició dedicada al continent africà, on es confronten les visions de 30 artistes, no necessàriament nascuts allí, però que hi han tingut una estreta relació. És evident que reduir en 30 mirades un continent de 1.000 milions d’habitants oferirà un retrat molt parcial que dependrà sobretot del comissari de l’exposició. I tanmateix la visita va resultar tan fascinant com motiu de reflexions vàries.

La primera idea que em vingué al cap en contemplar moltes de les obres fou que Àfrica és la deixalleria d’Occident. Això es fa molt palès a les fotografies de la sèrie “Permanent Error” del sud-africà Pieter Hugo sobre gent d’Accra que viu literalment als abocadors entre munts de ferralla i esquelets de PC de primera generació. El reciclatge sembla ser un dels llenguatges primordials d’aquests artistes, amb resultats tan expressius com les màscares de Romuald Hazoumè de Benin (a dalt), o tan bells com l’immens tapís fet de precintes d’ampolles del ghanès El Anatsui (a baix).


De vegades, el reciclatge és cultural. Així Baudoin Mouanda, de la República Democràtica del Congo, ens mostra el món colorista dels “dandies” o “sapeurs” de Brazzaville, vestits en una versió equatorial de l’elegància anglesa. O el camerunès Samuel Fosso es retrata transvestit en diversos herois de la negritud, des de Martin Luther King a Haile Selassie, des de Muhammad Ali a Angela Davies.
La SIDA es fa present de forma explícita a les obres didàctiques i transgressores dels tallers Ardmore de KwaZulu-Natal, però també a les fotografies plenes d’erotisme masculí del nigerià Rotimi Fani-Kayode, que pogué expressar-se lliurament a Londres, abans de caure víctima de la malaltia.



També em semblaren molt punyents les fotografies de la danesa Ditte Haarlov Johnsen, que va emigrar a Maputo als cinc anys. Els seus retrats d’amics, amants i família semblen tan desolats i precaris com si fossin fets a una urbanització de la costa, pràcticament abandonada des de fa anys.

Evidentment durant gran part d’aquest recorregut el dit africà ens apunta a nosaltres, els europeus. Som el virus que els va contaminar fa segles i del que no van començar a desempallegar-se fins fa més o menys cinc dècades. La present cultura global anirà esborrant la nostra petja i segurament Àfrica és un continent ple de futur, on la nostra mala consciència aviat no hi cabrà.

Però, per no deixar mal gust de boca, hi ha una exposició dins de l’exposició, dedicada al fotògraf nigerià J.D. ‘Okhai Ojeikere, qui durant 60 anys ha retratat les vides felices i les promeses de modernitat dels seus compatriotes: bodes i comunions, noies vestides per anar al ball, cerimònies de graduació, edificis International Style al centre de Lagos… Sí, ja ho sabia abans d’entrar al Kiasma: la felicitat la trobaràs allà on la busquis. I la infelicitat també. Però a l’Àfrica caldrà que canviïs els teu traductor automàtic.


6 comentaris:

  1. Com m'hauria agradat acompanyar-vos en aquesta exposició! Fa res gratava en l'art africà actual per una futura sèrie d'entrades africanes. Als gruixuts catàlegs d'artistes contemporanis que tinc no s'hi troba pràcticament res; com a molt peces de blancs nascuts per casualitat allà i que, obligatoriament, han de seguir l'estil internacional a l'ús.
    Coneixia el cas de "la descoberta" del J.D.'Okhai. I quins pentinats més fabulosos!

    ResponSuprimeix
  2. Girbén, no és freqüent que una col·lectiva d'art contemporani sigui tan suggeridora. Valgué realment la pena!

    ResponSuprimeix
  3. Mai n'hi ha prou d'Àfrica, hi ha coses pitjors que els mosquits que et poden picar si hi vas: les ganes de tornar-hi, eternament.

    ResponSuprimeix
  4. A Itàlia, per diferents museus d'art contemporani a Milà i a Venècia també he ensopegat amb grans descobertes (per mi) d'art contemporani africà. El sentit de l'humor i el dit acusador eren el denominador comú. Em sembla que no entenc l'última frase del teu apunt del traductor.

    ResponSuprimeix
  5. Clidi, digue'm insensible però a mi Àfrica no em va tocar tant i això que m'ho vaig passar molt bé.

    ResponSuprimeix
  6. Marta, potser a hores d'ara jo tampoc entenc la frase. Mil milions de persones no te les acabes amb una, dues o tres exposicions.

    ResponSuprimeix