dilluns, 8 d’agost de 2011

Països bàltics

Escultura a un parc de Kaunas, Lituània.

A menys que siguis un seguidor incondicional del Festival d’Eurovision o te n’hi vagis de vacances, ben poca estona de la nostra vida la dediquem a pensar en els anomenats Països Bàltics. Tampoc és d’estranyar, perquè són petits, no han deixat petja cultural de renom i es troben a un racó poc transitat d’Europa. Viatjar, si més no, et permet posar-te en la pell, encara que sigui de forma superficial (tres setmanes no donen per gaire més), de cultures que tens poc presents, però que sempre et poden oferir perspectives complementàries sobre el que significa la història, la llengua o la idea d’Europa.

Fill com sóc de la Guerra Freda, confesso amb un xic de vergonya que devia aprendre’m a classe de geografia el nom i les capitals de les diverses repúbliques soviètiques, considerant-les totes com una unitat de destí universal, carents d’una història individual que probablement es remuntava a temps anteriors a la revolució de 1917. El cert és que la presència històrica d’Estònia, Letònia i Lituània no és que sigui gaire galdosa. Prova del poc interès que desvetllaven aquests territoris remots és que foren els darrers europeus en reble l’influx del cristianisme (Lituània, ja en ple segle XV).

Té molt de sentit unificar-los sota un apel·latiu comú, ja que hi ha molts trets que els agermanen, apart de formar sobre el mapa un ziggurat banyat per un mateix mar. Dels tres països, només Lituània amb el seu Gran Ducat medieval pot mostrar uns credencials decents en els llibres d’història; però en segles més recents van servir com moneda de canvi pels imperis circumdants, passant de mans sueques a russes i de poloneses a prussianes sense que ningú demanés l’opinió dels vassalls implicats.

El final de la Primera Guerra Mundial reconegué per primera vegada l’existència dels tres estats, que entre 1918 i 1940 visqueren una saludable eclosió dels seus trets nacionals. El Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939 significà un repartiment del pastís entre alemanys i soviètics, de manera que els tres estats bàltics quedaren sota l’àrea d’influència de Moscou. Tot adduint qüestions de seguretat, els soviètics ocuparen els tres països el juny de 1940. Després, un cop començada la guerra, els nazis els conqueriren i s’hi quedaren quatre anys. Un cop derrotada Alemanya, Estònia, Letònia i Lituània quedaren incorporades a la munió de repúbliques soviètiques, sense que la comunitat internacional es molestés a alçar un sol dit.

El clima aperturista de la Perestroika facilità que Lituània fos la primera de les repúbliques soviètiques en proclamar la seva independència l’11 de març de 1990. Estònia i Letònia ho van fer poc després. Tots tres països pertanyen a la Comunitat Europea des de 2004, també a l’OTAN i a la zona Schengen (i és una benedicció no necessitar el passaport per circular-hi). Estònia, des de gener d’aquest 2011 paga i cobra en euros (algú té interès en disposar d’un euro estonià a bon preu?)

Tal com se solen mesurar aquestes coses, es pot considerar que els bàltics són països petits i de llengües igualment petites, de manera que és inevitable fer comparacions amb Catalunya. Estònia, que presenta el territori més migrat, compta amb 45.227 quilòmetres quadrats (nosaltres en tenim 32.114) i amb els seus 1.300.000 habitants és un dels països menys densos del món. Letònia té 64.589 quilòmetres quadrats i 2.245.000 habitants; Lituània 65.200 qm2 i 3 milions de pobladors, o sigui que no són xifres per tirar coets.

Les llengües d’aquests tres països són veritables curiositats lingüístiques. L’estonià pertany a la raríssima família fino-úgrica, com el finès i l’húngar (i és lícit fer-se creus sobre parents tan allunyats), mentre que el letó i el lituà constitueixen un grup propi sense familiars coneguts més enllà de l’extint prussià. Considero una imperdonable falta de cortesia no aprendre un parell de paraules pròpies de les terres que visites; però em temo que aquest cop no he estat a l’alçada de les circumstàncies, potser aclaparat per l’estranyesa de les llengües que sovint no em remetien a cap referent conegut (bé, sí, vam aprendre "tere", que és "hola" en estonià, però no la vam utilitzar). Què voleu que us digui, quan “biblioteca” en estonià es diu “raamatukogu” és hora de plegar veles. Demà, més.

25 comentaris:

  1. Doncs aquest any no faig més que sentir de gent que se'n va als Països Bàltics de vacances! Et deus haver trobat un munt de catalans.

    ResponElimina
  2. Salvador, la veritat és que sí, espanyols i italians sobretot. Segurament els nefastos creuers també han fet molt de mal.

    ResponElimina
  3. Fins que decidírem tornar a posar-mos tots a aprendre grec, les «biblioteques» les deiem «llibreries». No fa tant...

    ResponElimina
  4. Jesús, em sento còmode tant amb biblioteques com amb llibreries, fins i tot amb els noms dels llibres en letó (grāmata) o lituà (knyga, que és eslau), però "raamatukogu" no tinc per on agafar-lo. I no em facis dir allò de "con lo fácil que es decir queso".

    ResponElimina
  5. Yo aprendí a decir "café" cuando visité Tallinn, pero me temo que ya se me ha olvidado por completo...

    ResponElimina
  6. Sufur, no me parece grave, total tienen un café pésimo.

    ResponElimina
  7. Doncs per culpa teva, he anat del raamatukogu fis fins aquí, Google Imatges mitjançant ;-)

    A veure quines rutes imprevistes surten de les futures cròniques bàltiques!

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  8. uala llibreter! :) doncs Allau, serà una paraula gairebé lletja, però ara ja ens la sabem tots. Al meu poble també hi ha una raamatukogu, la "Raamatukogu Beat Domènec Castellet", que la porten dos raamatukoguàries de tota la vida :)

    ResponElimina
  9. ups, dues, volia dir dues raamatukoguàries, ai això dels idiomes!

    ResponElimina
  10. Kirjasto mola més que Raaloquesiga. Ben tornats! S'esperen amb moltes ganes eixes cròniques bàltiques!!

    ResponElimina
  11. Llibreter, un dels al•licients dels viatges són les noves idees que ofereixen per futures navegacions: qualsevol paraula és bona per iniciar una ruta.

    ResponElimina
  12. Clídice, crec que s'hauria de dir "kaks raamatukoguhoidjat". No és fàcil, no.

    ResponElimina
  13. Skaði, després de les seves aventures al Gran Nord, això nostre quedarà més aviat domèstic.

    ResponElimina
  14. Molt bó això de la biblioteca!
    Ara quan li diguem a algú que és una "rata de raamatukogu", el lletraferit al·ludit es posarà a buscar la definició a la classificació de Linneus.

    ResponElimina
  15. Max, m'has fet pensar en els "falsos amics" lituans: ratas = cercle, putas = escuma.

    ResponElimina
  16. Recordo, jo també, quan en els mapes de geografia, a l'escola, les tres repúbliques eren del mateix color que la resta de la URSS i la frontera hi estava dibuixada en traç discontinu. Fins i tot l'altre dia em vaig mig sorprendre de no recordar que Estònia va ser el 17è i darrer estat que va entrar a la zona euro.

    ResponElimina
  17. Brian, detalls com aquests et fan adonar que la Història corre més ràpid que les nostres vides.

    ResponElimina
  18. Holaaaaaaaaaaaaaaaaaa Allau
    Marxe en poc més de mes i mig a Riga (Latvia) i aui m'he trobat per casualitat el teu bloc!!! Així q a veure si em comence a familiitzar d'una volta per totes..
    A banda del post, t'han agradat els Països bàltics?
    Cinderella

    ResponElimina
  19. Cinderella, sí que m'han agradat aquests països, almenys per visitar-los. Si no marxes fins d'aquí un mes i mig, encara podràs llegir aquí algunes impressions meves sobre el viatge.

    ResponElimina
  20. Són paísos que, així d'entrada, no visitaria però em causa atracció llegir-ne les teves afilades impressions.
    Tere!

    ResponElimina
  21. Glòria, intentaré fer-te'ls una mica més atractius, a veure si t'animes.

    ResponElimina
  22. Ostres, hem estat una mica orfes tenint-te tant lluny! Però orfes alegres en saber que estaves preparant mentalment nous apunts com aquest... ;-)

    ResponElimina
  23. Galde, perdó per la confiança, he tornat amb molta canya. Ja ho aniràs veient.

    ResponElimina
  24. Som-hi! Com que segurament no hi aniré mai, Allau, ets els meus ulls. I confio en la teva mirada.

    ResponElimina
  25. Enric, em sorprèn la teva seguretat: ja tens programats els teus viatge de per vida?

    ResponElimina