diumenge, 22 de desembre de 2013

El pessebre vivent de la Terra Mitja

Com si d’una nova tradició nadalenca es tractés, Peter Jackson s’ha assegurat que en dates tan assenyalades no ens falti un hobbit a les nostres pantalles i, malgrat el fiasco que va suposar “El hobbit: un viatge previsible” de l’any passat, ja sabia jo que cauria de quatre grapes amb aquest “El hobbit: la irritació de Smaug” amb la mateixa dèria amb la que un adolescent ataca una ració jumbo de crispetes. Direu que, si ja sabia què anava a veure, no tinc cap dret de queixar-me, atès que Jackson s’ha especialitzat a encebar els fans de Tolkien amb dosis industrials de material de desfeta de la Terra Mitja i que l’únic que es pot esperar d’ell és que, un cop conclosa la trilogia present, no s’embarqui en una immerescuda seqüela a “El Senyor dels Anells” segons el model “Star Wars”; però, mira, l’estrena d’aquest tipus de “blockbusters” equival una mica a les antigues festes de precepte on l’assistència a missa era obligatòria, a més no puc negar que sóc una mica masoquista.

Si més no, si “El hobbit: l’enrabiada de Smaug” és una pel·lícula lluny de la perfecció, ho és per motius que no sempre coincideixen amb els de la seva predecessora. Per descomptat continua la tendència a inflar un material original que no donava per a tant (aquí uns temibles 161 minuts de rellotge); però, si a “El hobbit: un viatge que estava cantat” el sistema per generar “palla” era l’estirament de fins i tot les situacions més microscòpiques del text de Tolkien, enguany s’ha optat per introduir episodis i personatges aliens a la novel·la de partença amb resultats francament contraproduents. La maniobra sembla destinada a l’acontentament dels fans acèrrims, figures que per definició presenten un entusiasme proporcional a la seva manca de criteri. Així, pel fet d’introduir les malignes maquinacions de Sauron, que maduraran bastants anys més tard a la Trilogia dels Anells, l’amenaça de Smaug (que era el veritable antagonista de la funció) queda entre infravalorada i pueril.

La reaparició de Legolas (Orlando Bloom), un dels personatges més prescindibles (i menys estimats) de la trilogia original, només es justifica per aquest factor nostàlgia. Altra cosa seria el retorn d’un Viggo-Aragorn, però d’això se’n diu pecar d'il·lús o “wishful thinking”. L’afegitó de l’elfa Tauriel (Evangeline Lilly) respon a l’absència de figures femenines rellevants al món de Tolkien, un assumpte políticament incòmode, difícil de resoldre a hores d’ara. Ni l’actriu, ni el personatge que representa em semblen malament; però m’ofenen els minuts desaprofitats, per la seva poca pertinència, en un hipotètic triangle d’interessos eròtics amb Legolas i el nan bufó.

Parlant d’ells, ja és ben trist que de la colla de tretze nans originals, després d’haver passat més de tres-cents minuts en la seva companyia, només em vegi capaç de reconèixer el seu rei (Richard Armitage) i el nan sexy (Aidan Turner), Kili crec que es diu. De la resta, podríem parlar del seu agençament capil·lar, el que no equivaldria a cap coneixement real de les seves ànimes. Aquesta falta de connexió amb la majoria de personatges va en detriment de la trilogia. Gandalf (Ian McKellen) desapareix, com sol fer, en el primer terç de la pel·lícula, i sorprenentment no retorna victoriós al terç final. Mancats d’aquest factor redemptor, el Bilbo de Martin Freeman continua sent el millor actor a bord; llàstima que no tingui gran cosa a fer durant la desoladora majoria del film.

A “El hobbit: l’emprenyamenta de Smaug” he cregut detectar una inconsistència d’atmosfera i climatologia entre escenes successives, més atentes a l’efecte de postal (al cap i a la fi l’Oficina de Turisme de Nova Zelanda és la que paga) que al contínuum de la meteorologia i les estacions. Així pluja i cels blaus, densa floresta i erms s'alternaven sense coherència coneguda.

“El hobbit: el cabreig de Smaug” té un molest regust de “ja vist”, començant per l’atac de les aranyes assassines, que sembla la versió corregida i augmentada de l’aràcnida Shelob de “Les dues torres”. No és però una seqüència desdenyable: Jackson es mou força bé en el terreny dels atacs artròpodes (vegeu el seu “King Kong”). També la fugida dins de botes de vi conté l'alegria una mica beneita de les atraccions de fira i el disseny del drac i els  efectes que provoca en el seu oceà auri són de primera categoria. Però l’abús de tanta invulnerabilitat absurda (per què els malèfics orcs sucumbeixen invariablement davant de contrincants en franca minoria com són nans i hobbits?) disminueix la implicació de l'espectador que no hi ensuma cap perill real. Els últims vint o trenta minuts de “El hobbit: el **** de Smaug” són imperdonables: la típica successió de soroll sense fúria que acostuma a acompanyar els actuals films d’èxit. Tota aquesta llarga fullaraca acaba, però no es resol. Queda només l'esquer llençat vers la seqüela enmig d'un estrepitós anticlímax.

I així fins l’any que ve.

Papallones i 3D, combinació guanyadora

17 comentaris:

  1. Ha, ha... les tradicions són les tradicions i si hi ha pel·lícules nadalenques s'hi ha de passar a verue si més no una!

    Jo potser aquest Nadal miraré el discurs del rei, per morbo pur!

    Bon Nadal i Bon Any!

    ResponSuprimeix
  2. El discurs del rei o "El Discurs del Rei"? O sigui, la pel·lícula o la "pel·lícula"?

    ResponSuprimeix
  3. Sobre això del Discurs Reial (que no real), fa poc, en una excursió blocaire, vaig llegir a un que deia que tenia un amic que estava muntant un "infern" de por. El mètode per aconseguir la malifeta em va semblar fascinant, digna d'un Joseph Beuys discursejant-li a una llebre morta:
    Es tractava d'acumular els àudios dels 37 discursos nadalencs reials i collar-los tots en una sola pista per a què sonessin a l'uníson formant un guirigall infernal, una rèplica exacta del Mercat de Calaf.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jordi, no era prou infernal un sol discurs? No cal abusar del que ja és bo.

      Suprimeix
  4. La pelicula nadalenca que cada any em prometo que no veuré -malgrat cada any incompleixo la promesa- és Love Actually. La carn és feble.....

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Laura, no em sembla malament. Jo l'he vista sempre fora de l'època nadalenca, per no sentir-me tan culpable.

      Suprimeix
    2. Molt bona idea, Allau. Prenc nota.

      Suprimeix
  5. Ni discursos ni hobbits ni òsties: Frank Capra i Què bonic que és viure hauria de ser la peli d'obligada visió per a les ànimes pro-nadalenques!
    He dit.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Saps, Leb, que no he vist mai 'Què bonic que és viure"? Potser que m'ho faci mirar.

      Suprimeix
    2. Si vols, entre tots els germans te l'expliquem: junts o separats l'hem vista un grapat de vegades (i enguany penso reincidir, que m'agrada plorar de gust).

      Suprimeix
    3. Santi, la comentem i potser fem un cine-fòrum el proper dia 25.

      Suprimeix
    4. Allau, a un dickensiá com tu crec que li agradarà. Has de ser però fan de l'Stewart (jo ho sóc, que consti). Per acabar la sessió, us proposo continuar amb L'invisible Harvey i acabar amb El basar de les sorpreses. Perquè estic a Xàbia, que si no m'autoconvidava :) Bon nadal!

      Suprimeix
    5. De moment ja he vist com acaba i el Harvey i el Basar de les Sorpreses també les conec.

      Suprimeix
  6. Santa paciència tens Allau amb mr Jackson. A sobre no hi ha el Viggo. Què generositat nadalenca. He de confessar que tampoc he vist mai el Bonic és viure.
    Bonic nadal tingueu, Allau i família.

    ResponSuprimeix
  7. Paciència cal tenir amb el senyor Jackson, ja se sap. Bon Nadal també per a Lula i la seva família cefal·lòpoda.

    ResponSuprimeix
  8. No l'he vista. Ja em vaig empassar els tres Senyors dels anells, i encara estic preguntant: per què, Peter, per què?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. pitxiri, la trilogia dels anells trobo que tenia un bon passar; això d'ara és una munyidora d'euros de gamma baixa.

      Suprimeix