diumenge, 1 de desembre de 2013

Famílies d’ahir i de sempre


“Una família de Tòquio” del veteraníssim director japonès (més de vuitanta anys, i més de vuitanta dos, també) Yoji Yamada és un “remake” lliure i confés del clàssic de Yasujiro Ozu “Contes de Tòquio”, una responsabilitat que assumeix sense complicar-se gens la vida, però amb resultats més que dignes. Crec que la història, amb lleugeres variacions, és la mateixa en ambdues pel·lícules: pares ancians que provenen d’un entorn rural visiten els fills que habiten la metròpoli i esdevenen aviat una nosa per tots els implicats, malgrat l’afecte que indubtablement tots es professen. Després d’algunes peripècies, de vegades humorístiques, d’altres dramàtiques, lliçons seran apreses per a benefici d’un o més personatges.

Aquest guió que acabo de descriure amb sorna bé podria ser el d’una típica cinta de Paco Martínez Soria (de títol fluctuant entre “La ciudad no es para mi” i “¿Qué hacemos con los hijos?”) I la comparació no és tan forassenyada com podria semblar, perque Yoji Yamada no és de cap manera un director d’art i assaig, sinó un popularíssim artífex de cinema comercial al seu país, només que aquí no juga descaradament al terreny de la comèdia (però una mica sí), i explora el retrat de personatges i la destil·lació de les emocions per a benefici de les platees.

El matrimoni d’avis —ell jutjant-ho tot amb aspror d’opinió definitiva; ella, dolçament conciliadora i disposada a fer de minyona de tothom— constitueixen l’eix emocional del film, amb costums que ja eren antics en ple segle XX, però que encara ens continuen. Des del meu estúpid eurocentrisme sóc incapaç de reproduir el nom dels dos magnífics actors que trobareu darrera d’aquests papers crucials. 

De vegades m’ha semblat que els diàlegs articulaven uns discursos una mica simplistes, però en una societat tan fortament formalitzada com és la japonesa suposo que pesa molt com es diuen les coses. Igualment les composicions d’alguns personatges (en concret el gendre, marit de la perruquera) m’ha semblat excessivament caricaturesc per un film que en general aspira a reflectir històries molt quotidianes. Ho atribueixo a particularitats de l’humor japonès que no sempre viatja adequadament. Dit això, tots els conflictes entre pares i fills i entre el vell i el nou són tan universals, que no costa gens implicar-se amb la història. I deixeu-me afegir que sempre em ve de gust tenir el privilegi de tafanejar en les vides de persones “normals” d’altres països.

Sense conèixer l’original d’Ozu de fa ja seixanta anys, l’únic que puc afirmar és que “Una família de Tòquio” no és de cap de les maneres una obra mestra; però sí un treball amable i ple d’humanitat que, malgrat les seves calmoses dues hores i mitja de durada, conviden a romandre-hi molta estona més, eixamplant-te el cor tot veient la vida passar. Satisfacció bastant garantida.


6 comentaris:

  1. Desconec si t'agrada el gènere i si les has vist, però les pel·lícules de la seva trilogia samurai són un veritable delit, un prodigi de delicadesa i saviesa dramatúrgica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc gaire tirada pel cinema de samurais, però ara que tinc tant de temps lliure...

      Elimina
  2. Doncs comença per ""El samurai del crepuscle". És una crònica d'un temps en què els samurais han esdevingut ja funcionaris senyorials i han perdut en bona part la seva vella funció guerrera. És un film contemplatiu, casolà, d'una tendresa desarmant i amb només dos esclats d'acció, però vibrants de debò. Si t'has encaboriat amb el Japó, penso que t'agradarà.

    ResponElimina
  3. Doncs jo, Allau, m'he avorrit i molt. És una pel·lícula que reflecteix la vida força bé potser per això m'ha semblat que havia desperdiciat el temps -és molt llarga-. Em crida l'atenció que, excepte la perruquera, totes, totes les altres dones que surten a la pel·lícula siguin tan bledes i obedients als seus homes. També m'asombra que la vella senyora ofereixi els estalvis a la que, potser serà, la seva jove. Un alt risc.
    Tenia pensat anar a veure "De tal pare tal fill" però, de moment, deixaré passar un temps.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser ser bleda és qüestió de cultura. La mare li dóna els diners a la futura jove perquè no se'n refia del sentit pràctic del fill. La del pare i el fill em va agradar menys, però els gustos...

      Elimina