Relacions gèlides

Sempre he sentit una fascinació especial per “La Reina de les Neus”, un dels contes més celebrats del gran Hans Christian Andersen, i més en concret per la poderosa imatge del nen atrapat al palau de glaç, del qual només podrà escapar si confegeix amb trossos de gel la paraula “eternitat”. Una fascinació similar devien sentir els Estudis Disney, els quals durant dècades van intentar endebades adaptar el conte d’Andersen: una de les escasses mostres de la rondallística clàssica que no havia passat encara pels seus distorsionadors engranatges. La solució que finalment permeté tirar endavant el projecte passà per fer saltar per la borda l’argument original d’Andersen i mantenir la vaga idea que uns sentiments cordials són el millor remei contra la hipotèrmia. I és així com ens ha arribat aquest “Frozen” pre-nadalenc, dirigit a quatre mans per Chris Buck i Jennifer Lee. La senyora Lee és per cert la primera dona que dirigeix un llargmetratge de can Disney; però, atès que les obres d’animació de l’estudi són ingents treballs col·lectius, seria exagerat atribuir-li el regust feminista que es pot percebre al film.

En front de l‘ambient urbà de l’original, “Frozen” opta per presentar-nos el regne d’Arendelle, una Ruritània nòrdica només possible als contes de fades. Elsa, la més gran de les dues princeses, té un poder màgic que li permet crear gel del no res amb el qual entreté la seva germana Anna fins que un mal dia és causa d’un accident. Els seus pares aïllen Elsa, davant de la incomprensió d’Anna que troba a faltar la seva companya de jocs. Els reis moren en un (visualment preciós) naufragi i Elsa esdevé l’hereva de la corona; però, incapaç d’ocultar les seves dots màgiques, causa la repulsa dels seus súbdits i es veu obligada a exiliar-se a les muntanyes. Abans, però, ha deixat el país immers en un hivern permanent; serà tasca d’Anna resoldre els problemes tant familiars com d’estat…

Potser la premissa, plantejada als primers minuts de pel·lícula, és una mica difícil de pair, però els contes de fades ja ho tenen això i tot el que ve a continuació és tremendament entretingut. Els de Disney han procurat imaginar un model de princesa més proactiva i, sense arribar als extrems de “Brave” (on ni tan sols era necessària la presència d’un esquer amorós), fan d’Anna una noia prou decidida, o inconscient, ben disposada per l’aventura física. Fins i tot s’ironitza sobre el rol del príncep blau a les escenes del ball de la coronació amb aquest pretendent Hans que amaga més d’una sorpresa. “Frozen” també conté, com excepció a la norma Disney, una reina (Elsa) que no és en absolut malèfica i que, malgrat ser un personatge més interessant que Anna, queda una mica postergada durant la part central del film.

Potser és una qüestió generacional, però aquestes princeses d’enormes ulls líquids em fan pujar el sucre qui sap lo. El disseny de la resta de personatges és molt més acceptable, des del rústec Kristoff (sexy com només ho pot ser la plebs) fins el seu ren d’actituds gairebé canines, passant per una adorable tribu de trolls. Olav, el ninot de neu, peatge que tot modern film de Disney paga als “Happy Meal” de McDonald, presenta una imatge entre lletja i fora de lloc, però els seus gags són graciosos i se l’acaba acceptant com animal de companyia.

Del 3D no us diré res, perquè l’he evitat escrupolosament, però l’estètica de “Frozen” en 2D té una pinta magnífica, especialment quan investiga les possibilitats de transparència, reflexió, refracció i fractalitat del glaç. Atenció a les imatges de neu en el crepuscle! I, encara que el nivell de les cançons és molt irregular —una gentilesa de la parella Robert Lopez i Kristen Anderson-Lopez—, “Let it go” és un “showstopper” difícil de passar per alt, l’únic defecte del qual seria succeir al primer terç del film.

No me n’amagaré: l’apoteosi final (sorprenentment un afer entre germanes) m’ha munyit la llagrimeta que Disney no em provocava des de “La bella i la bèstia”. Contes de fades, direu, sí; però qui és el maco que supera el poder emocional d'un conte de fades?