dilluns, 30 de desembre de 2013

Propietats i servituds


Potser hauria de malfiar de la tendència a la presentació d’experiències excessives que sol mostrar el director britànic Steve McQueen, però com a home negre, amb ascendència originària de l’illa de Grenada, i no del tot aliè a l’esclavatge, caldrà reconèixer-li el dret a parlar-ne amb autoritat moral, si no amb coneixement de causa. La seva “12 Years a Slave” ha estat reconeguda en qualsevol cas com una de les grans pel·lícules de l’any, ferma candidata a l’Oscar en diverses accepcions. No és que la mera menció de la paraula “Oscar” signifiqui res (i molt menys una suggestió de qualitat), però com a mínim convida a la reflexió sobre els motius dels uns i dels altres.

El film es basa en el llibre autobiogràfic de Solomon Northup, un negre lliure de l’estat de Nova York, que l’any 1841 fou segrestat i venut com a esclau a un traficant de Louisiana, on s’hi va passar els dotze anys del títol fins que fou alliberat pels seus amics blancs del nord. Com s’entendrà per aquesta breu sinopsi, llevat de l’inici i la fi de la pel·lícula, la resta de la narració s’ocupa del calvari patit per Solomon durant aquest llarg període temporal, una experiència que ja us podeu imaginar com no gaire agradable de contemplar. El director McQueen explica la història amb llargues escenes de curosa composició on juga malèvolament al que es mostra i el que no per accentuar encara més les crueltats infligides. Des de tots els seus aspectes tècnics “12 Years a Slave” és impecable, tot i que en alguns moments la seva bellesa estètica no és la més adient a la història narrada.

En el paper de Solomon, l’insigne actor britànic Chiwitel Ejiofor excel·leix i mostra sense paraules com es pot trencar la dignitat d’un home com a clau per a la seva supervivència. L’extensa nòmina d’actors coneguts en papers relativament breus (Brad Pitt, Paul Giamatti, Paul Dano, Michael K. Williams, Benedict Cumberbatch) acaba resultant motiu d’una distracció certa. Michael Fassbender, còmplice habitual de McQueen, no és aquí el protagonista però té un paper suculent i ple d’excessos que en mans d’un actor menys carismàtic cauria de ple en el guinyol. No sent així, l’admiració pels seus dots actorals roman incòlume.

De tota manera, un film com “12 Years a Slave” malgrat les seves incontestables virtuts no acaba de satisfer-me, potser pel poc que de nou m’aporta. El fet que abans de la guerra civil americana existís als estats del nord una població negra lliure és tant una obvietat com una dada necessària de recordar, i que l’essència de l’esclavatge és la conversió de l’ésser humà en objecte susceptible d’intercanvi comercial la pel·lícula ho subratlla de forma diàfana. Tret d’això, el que queda és un masoquista espectacle d’humiliació i patiment en el qual els personatges més interessants per la seva complexitat (l’amo “bo”, l’esclava que esdevé “mestressa” a través del sexe…) es veuen relegats per les figures maniquees de traç gruixut. És un retret que he fet abans a obres tan diverses com “Amour” d’Haneke o “Gravity” de Cuarón: el patiment sofert com a espectador m’ha semblat un preu excessiu per la satisfacció intel·lectual aconseguida.

6 comentaris:

  1. Ui, no hi penso anar que no vull patir ni veure en Fassbender fent de dolentot, a més, saber que després el pobre home va tornar a desaparèixer em neguitejaria encara més... Estic mentalitzada sobre les misèries humanes sense necessitat d'haver de reviure-les.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Júlia, ja vaig llegir el que en pensaves. És cert que no se sap quan ni com va morir en Northup tot i que la pel·lícula acaba "bé".

      Suprimeix
  2. No he vist la pel·lícula, però m'agrada la teva reflexió final: "el patiment sofert com a espectador m’ha semblat un preu excessiu per la satisfacció intel·lectual aconseguida", que es repeteix massa sovint. No n'hi ha prou amb trasbalsar; cal una reflexió més gran.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per això els personatges més interessant són sempre els que presenten un clarobscur moral, mai les víctimes o els botxins d'una peça.

      Suprimeix
  3. Absolutament d'acord amb el que comentes: la pel·lícula és d'una factura impecable i té meritòries interpretacions que segur que guanyaran més d'un premi l'any que ve però al finalitzar la pel·lícula em vaig quedar tocat i buit.
    La pel·lícula no crec que descobreixi res que no coneixem i està carregada de molts tòpics que ja hem vist en moltes altres pel·lícules però la brillant producció del film fa t'ho empassis sense cap problema.
    Se'ns explica la vida fins que el Salomon és alliberat però la vida després se'ns fa una petit comentari final dient que va lluitar per l'abolució de l'esclavitut i va afrontar un judici contra els danys ocasionats i contra el seus raptors.
    Evidentment el productor del film, en Brad Pitt, ja es va guardar un petit paper, no de dolentot sinó de paio guai i tolerant.
    En fi, a mi la pel·lícula no m'ha desagradat, crec que és una pel·lícula molt ben feta però com bé comenteu jo també crec que:
    "el patiment sofert com a espectador m’ha semblat un preu excessiu per la satisfacció intel·lectual aconseguida", "que es repeteix massa sovint. No n'hi ha prou amb trasbalsar; cal una reflexió més gran."

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gabriel, no estic en contra d'un cinema que es limiti a desvetllar instints primaris, com ara l'humor, l'aventura o el suspens, però per l'espectacle del dolor aliè prefereixo no passar.

      Suprimeix