divendres, 13 de desembre de 2013

Ni París ens quedarà

Llegida la pel·lícula (em refereixo a les seves crítiques en paper o pantalla de bits) semblava que “Le Weekend” podia ser una obra —si no estèticament revolucionària— ben agradable de veure. El seu director Roger Michell, de la filmografia del qual només em sona aquell vehicle per a la Julia Roberts i en Hugh Grant, que es deia “Notting Hill”, no era la millor de les recomanacions; però del guionista Hanif (poca conya) Kureishi, responsable de “My beautiful launderette”, “Sammy and Rosie get laid” o “Intimacy” es podia esperar un relat de costumisme humà i londinenc amb força trellat. 

A l’hora de la veritat, aquest cara a cara entre dues lluminàries de la interpretació britànica, com són Jim Broadbent i Lesley Duncan és l’únic al·licient sòlid que pot adduir “Le Weekend” per atorgar-se un lloc entre els films amb distinció. Tota la resta és molt més discutible, començant per aquest guió anèmic on un vell matrimoni retorna trenta anys més tard als escenaris de la seva lluna de mel per descobrir que potser ja es hora de desfer el contracte.

En parlar de “Le Weekend” ha esdevingut lloc comú mencionar totes aquelles pel·lícules (de títol començat per “Before”) firmades per Richard Linklater, i on Juliette Delpy i Ethan Hawke es dedicaven a seduir-se amb tanta alegria. Apart de diferències d’edat dels personatges i de marc temporal (aquí molt més ampli), el dèficit que li trobo a “Le Weekend” respecte a aquelles és que les diferents peripècies del guió no flueixen de forma natural, sinó que s’acumulen capriciosament segons la inspiració de Kureishi. L’aparició del condeixeble americà (Jeff Goldblum en un rol que és del tot detestable i no per culpa seva) actua com ortopèdic detonant de la crisi final, una crisi que pretén deixar-ho tot ben lligat mitjançant la inconsistència. 

M’explico: durant tota la pel·lícula hem contemplat com el bonàs del marit veu frustrats els seus intents de passar-s’ho bé per l’actitud aixafaguitarres de la muller, que no perd ocasió de maltractar-lo. Si no fos perquè Lesley Duncan té “charme” per donar i per vendre, desitjaries que fos aixafada per una pianola. Amb aquests precedents costa creure (com es revela al final de la pel·lícula) que ella sigui feliç i rigui cada vegada que parla amb ell per telèfon. De debò? Doncs ho dissimula força bé.

Ja passa que, quan no entres en una pel·lícula, els problemes se li multipliquen. En aquest cas tampoc vaig entendre la política de despeses dels protagonistes, embarcats  en un aparent suïcidi econòmic per raons que se m’escapen. En quant a la introducció de l’escena de “Bande à part” de Godard com a motiu amb el qual cloure el film, em sembla tan incongruent, tan allunyat dels personatges i tan revelador de la pitjor de les cinefílies, que m’aturaré aquí per no encendre’m més.

10 comentaris:

  1. En aquest cas estic d'acord amb tu, a més a més hi vaig anar després d'haver-ne llegit lloances, cosa que no s'ha de fer mai.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tampoc és això, Júlia, que acabarem anant a veure només pel·lícules de les que ens parlen malament.

      Suprimeix
  2. Entrar o no entrar, aquesta es la qüestió. Un cop ets dintre, vull dir, cosa que no penso fer, ni que ara em diguis que ho intenti, cosa que no faràs.

    M’han vingut al cap altres pel•lícules que volen fer-se grans amb el cine d’altres.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'ho van posar difícil per entrar (i no parlo del preu de les entrades).

      Suprimeix
  3. El trailer no em prometia res que no fos tòpic i després, contrariament al que acostumo a fer, he llegit la teva crònica.
    Si em perdo no em trobaràn veient-la.
    Salut, Allau!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No m'ha semblat ben bé tòpica, però tampoc t'ho prenguis com un elogi. Salut, Glòria!

      Suprimeix
  4. me permito querido allau, dejarte una recomendación, se trata de la película del joven director Diego Quemada-Diez,(sobrino político). "La jaula de oro", participó en el Festival de Cannes y en el de Donosti. Tiene una fuerte carga social. No es una película amable, es algo distinto, en otro mundo tan cerca y tan lejos que parece imposible¡... vale la pena verla y recomendarla.La distribuye los cines Golem.
    un abrazo, pilar

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. He visto el tràiler. Me daba miedo que fuese demasiado previsible, dado el tema, però si la recomiendas... Un abrazo.

      Suprimeix
  5. Aiii, jo reconec que la vaig veure en males condicions, havia dormit poc i em clapava cada dos per tres.... la pel.li tampoc hi va ajudar :(

    ResponSuprimeix
  6. Si haguessis estat desperta, potser hauria estat pitjor.

    ResponSuprimeix